Reconec que quan escric aquestes línies encara
estic sota l’impacte emocional per l’esbucament del Pont d’Es Tren. No he
volgut, davant aquesta barbaritat, “deixar pixar el mul”, mesura
quasi sempre convenient per a l’exposició reflexiva. Però m’estim més
estar emprenyat que caure, ja refredat, en el derrotisme. Sé que som molts els
qui en aquests dies compartim els mateixos sentiments i, per desgràcia, no
tants els qui estaríem disposats a dir basta, amb totes les conseqüències.
Però la destrucció del Pont d’Es Tren, manu militari, ens col·loca a
tots i totes davant una realitat que va molt més enllà de la destrucció
d’una part (una més) del nostre patrimoni: és, sobretot, un indicatiu de la
realitat política en les nostres Illes, un termòmetre de la relació de forces
entre la societat illenca i els depredadors instal·lats en les institucions.
Demanar cultura i sensibilitat social, als
especuladors, sembla un exercici bastant inútil. El patrimoni públic, ja sigui
visible o trobat, és arrasat per sistema, si es creua en el camí dels seus
negocis. Les institucions mallorquines, controlades pel PP, ja tenen acreditada
una llarga fulla de serveis: a Ciutat, la voracitat constructora de gestió
privada ja s’ha dut per davant, entre d’altres exemples menys coneguts, les
restes arqueològiques de S’Hort del Rei, o l’antic túnel ferroviari entre
les estacions de Plaça d’Espanya i el Passeig marítim. Però en el cas de la
destrucció del Pont de l’arquitecte Gaspar Bennàzar s’han emprat unes
formes, d’ocultació i factor sorpresa, que fan pensar en una mena d’assaig
general (polític i mediàtic), del gran atemptat que s’apropa, la construcció
del nou hospital devora el Monestir de la Real.
La prepotència dels qui han enviat les màquines de
l’empresa Dragados és una clara al·lusió al grau d’inutilitat de
l’oposició política i social als neocon del PP. En molts de casos,
els polítics de l’”oposició” oficial estan fermats pels seus salaris
institucionals, una manera com una altra de comprar les seves voluntats. En
general, en l’esquerra institucional, i també
en bona part de la social, manca voluntat de lluitar per un projecte
alternatiu de societat, i això fa que no es puguin defensar amb coherència els
valors que el neoliberalisme se’n du per davant. I davant d’aquest nou
atemptat, els més agosarats es limiten a anunciar demandes judicials, “enèrgiques
protestes”, o actes més o manco simbòlics, mentre cadascú continua comptant
les seves faves electorals. Com si aquest grau de renou no estigués calculat i
assumit, dins la previsió de riscs, per la colla dels Matas, Cabrer i Cirer.
A aquest cavall d’Atil·la només aconseguirem
aturar-li els peus amb unitat i claredat d’objectius, alhora que cercam estratègicament
un equilibri social i un futur sense exclosos ni privilegiats. Malament anam si
ens limitam només a aspirar a gestionar el sistema des de les cadiretes
institucionals. Més enllà de tot això, democràcia plena significa
participació constant i efectiva de la ciutadania, definició i vertebració de
la societat alternativa que volem i mobilització social per aconseguir-la. Si
hem de ser coherents davant d’atemptats com el que aquí comentam, es
fonamental aquesta darrera condició, la mobilització social, per acumular
forces i impedir la propera barbaritat. El millor que podem fer, després de la
destrucció del Pont d’Es Tren és, justament, aconseguir salvar la Real i
protegir, el tros de Mallorca que encara queda, de la barbàrie.
Pep Juárez,
Secretari general de CGT-BALEARS
novembre de 2005.