El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que "ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres". És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que "haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país".

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com "el joc de la cadira". Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al "joc de la cadira". Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: "No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat".

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar "un lloc de sortida" en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, "havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra". Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a "un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires". Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el "joc de la cadira", el mateix que ERC-Illes criticava a les "cúpules de PSM-EU". Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?