La poesia mallorquina contemporània: Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades




Per Miquel López Crespí, escriptor

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm



Recentment Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.

La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment.

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafel Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, els anteriors escriptors ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris com solen acusar sovint els neoparanoucentistes aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes més moderns com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal, explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal (inèdit quan escric aquestes retxes en el mes de gener de 2006) és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, materns i paterns, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits.".

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)