FERNANDA CARO I MARIA ANTÒNIA MUNAR

La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social.

Fernanda Caro començà el seu peregrinar polític farà ja dos anys amb multitud de problemes amb UM i, molt especialment, amb la Presidenta del CIM. Vist en perspectiva i analitzant aquells inicials enfrontaments, pens que Munar ja tenia dins del cap la idea d'una Conselleria de la Gent Major (per allò de rentabilitzar el vots dels nostres pares i avis) i li destorbava de bon principi el muntatge de Fernanda Caro. Potser fos el xoc entre dues sensibilitats ben diferents i antagòniques (Munar sap olorar a la perfecció els seus autèntics enemics: Morro, Caro, per dir només dos noms). Caro, que prové dels sectors populars, de la lluita pel socialisme i per la igualtat social i Munar que, no ho oblidem, fins que trobà l'ajut de l'esquerra oficial havia fet tota la seva carrera política al costat de la dreta. Són dos móns ben diferents, el de la consellera Fernanda Caro i el de la totpoderosa presidenta del CIM i futur cap del primer Govern de Mallorca! No hauria d'estranyar ningú que, una vegada Maria Antònia Munar, amb l'aval provisional del Tribunal Constitucional (aprovació de la Llei de Consells), inicia la seva ofensiva, el primer que faci és recordar als socis del Pacte de Progrés que "el Govern d'Antich no necessita tantes conselleries".

Això només serà el començament de l'irresistible ascensió de Maria Antònia Munar fins a límits de poder que poca gent pot imaginar encara.

És evident que m'hauria agradat més que el text (sense pactar amb la presidenta del CIM la retirada de l'article conflictiu) hagués entrat sencer en el Parlament i que fos (en estricta batalla parlamentària) el debat entre les diverses forces polítiques qui decidís la qüestió. El Pacte s'ha estimat més cedir davant d'UM i els seus tres diputats. És una opció ben legítima però d'un cost polític elevat. La gent pot arribar a pensar que del que es tracta no es tant de defensar idees i lleis progressistes; ans al contrari: els membres del Pacte de Progrés cedeixen davant els sectors minoritaris pel tan de conservar poltrona i sous. El fet és d'un cost polític molt elevat i que ajuda a fer pensar al ciutadà que qui comanda de veritat no és la dinàmica parlamentària normal (debats per aprovar o rebutjar projectes de llei). El votant de les Illes aviat arribarà a la conclusió que qui vertaderament mana (i no solament en el futur Govern de Mallorca) és la Presidenta, la intel× ligent i espavilada Maria Antònia Munar, geni nostrat en tot quan fa referència a treure uns rendiments polítics màxims d'una mínima expressió electoral.