MEMÒRIA DEL 14 D’ABRIL
Llorenç Buades Castell
La dictadura de Primo de Rivera que s’havia imposat sobre el poble des del setembre de 1923 va tenir des del principi el suport dels industrials catalans que prioritzaren els seus beneficis per davant de tota consideració de caràcter nacionalista. D’aquesta manera els partidaris de Cambó s’empassaren amb tota tranquil·litat el decret de repressió del moviment separatista que es signà a la setmana del cop.
Altres elements com Joan March varen aconseguir bons negocis amb la dictadura. Els socialistes i la UGT havien col·laborat a la pau social que imposava el dictador i Largo Caballero n’era conseller d’estat. Però als sis anys de dictadura, Primo de Rivera havia perdut enmig d’una crisi financera important els seus suports catalans ( el 21 de març del 1925 havia suprimit la Mancomunitat) , el de Joan March, que a més del tabac volia el control petrolier, el dels intel·lectuals com Ortega y Gasset que abans estaven amb ell i principalment el suport dels seus companys d’armes, que l’havien ajudat en el cop militar però que ara tenien altres ambicions, com Goded i havia hagut de fer front al complot del Garraf, la insurrecció de Prats de Molló , a l’enfrontament de l’Arma d’Artilleria (setembre de 1926), al pronunciament de Sánchez Guerra (gener de 1929), i als aldarulls estudiantils de Barcelona i València (març de 1929).
En aquesta situació, Primo de Rivera, va optar per dimitir el 28 de gener de 1930, i el va substituir el general Dàmaso Berenguer que va intentar renovar els suports mitjançant una amnistia, la tolerància a algunes organitzacions polítiques i sindicals de caire republicà i socialista. Va reforçar els sector més col·laboracionistes dins el moviment obrer al temps que mantenia la repressió als sectors obrers més combatius i revolucionaris que combatien els comitès paritaris, instrument de l’estat corporatiu acceptats per la UGT i per alguns cenatistes reformistes com Àngel Pestaña.
Al mateix temps va anunciar eleccions legislatives per al 19 de març de 1931 després de valorar estadísticament la impossibilitat de l’esquerra d’accedir per aquesta via al poder, però fins i tot les forces conservadores varen rebutjar el seu pla i no veien amb bons ulls la major tolerància a les organitzacions obrers.
En qualsevol cas el 17 d’agost de 1930 els partits republicans espanyols signen un pacte a Sant Sebastià amb les organitzacions republicanes catalanes i l’ORGA gallega per tal de bastir una alternativa republicana a un règim monàrquic en crisi. Al front d’aquest pacte però hi situaven el sector més dretà del republicanisme que dirigien Niceto Alcalà Zamora (representant dels interessos agraris ) i Miquel Maura, polítics de la monarquia "conversos de circumstàncies" al republicanisme.
El mes de setembre s’intensifiquen les vagues generals (Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla) i a l’octubre a Galícia, però el seu objectiu no és polític. Un sector important dels socialistes dirigit per Saborit, Trifón Gómez i Besteiro s’oposen a qualsevol tentació desestabilitzadora i republicana. A Mallorca els socialistes només tenen 51 afiliats en el mes de maig de 1930 (Obrero Balear 1462), el mateix mes que es constitueix el Partit Republicà Federal dirigit per Francesc Julià. La direcció de la UGT balear tampoc es planteja un canvi de règim i són adversaris de qualsevol temptativa insurreccional com exposarà en el congrés de desembre Joan Montserrat Parets (fervent socialista “verguista”) posant al sindicalisme revolucionari al mateix costat de la reacció. Així que el republicanisme balear era sota mínims. Per una part els socialistes havien conviscut perfectament amb la dictadura, i d’altra banda els revolucionaris (comunistes illencs i anarcosindicalistes) tampoc estaven a favor del republicanisme que expressava el pacte republicà de Sant Sebastià. Els comunistes espanyols donaven suport només a una república dels soviets, i el 13 de maig de 1931 el Nuestra Palabra, definia el nou règim com “Una república borbònica”. Per la seva banda l’anarco-sindicalisme balear amb Miquel Rigo al capdavant era més proper a les posicions faístes que a les de la majoria confederal que en aquells moments representava el reformista Àngel Pestaña.
Aquest va desplaçar-se a Palma per a celebrar dos actes, un a la casa del Poble i l’altre al Teatre Victòria el mes d’agost de 1930, un mes després de l’empresonament de Maurín, exsecretari de CNT . Si Àngel Pestaña atorgava als institucionalistes republicans un marge de confiança, els anarco-sindicalistes balears que tenien en Miquel Rigo, un home distant de les posicions de Salvador Seguí, ben aviat advertia que els homes de la República tendrien a la CNT enfrontada si no es realitzaven les reformes immediates necessàries (Cultura Obrera, 12.9.1931).
El fet és com deia Victor Alba, que si les masses no haguessin reclamat més del que demanaven els seus dirigents, la República no s’hauria proclamat mai. Allò que volia el poble era més que un canvi de govern, era el canvi de la seva condició social, i aquest fet atemoria a sectors conservadors que veien en la República l’únic mur de contenció possible en aquell moment per a frenar l’iniciativa social de la població treballadora que sobrepassava els estrets límits institucionals.
El Comitè Revolucionari que sorgía del pacte de Sant sebastià posà en marxa aleshores una temptativa de cop militar que s’havia acordat per al 15 de desembre, i que havia de combinar-se amb una vaga general convocada pels socialistes i la UGT. Però tot va sortir malament, el cop s’avençà per malentesos al 12 de desembre amb el pronunciament de Fermín Galán i José García Hernández a Jaca, i els sindicalistes d’UGT Saborit, Trifón Gómez i Muiño no convocaren la vaga general acordada.
Va ser l’afusellament dels militars alçats el que va posar punt i final al règim monàrquic.
Davant la impossibilitat de salvar la crisi, l’almirall Aznar va accedir al poder en el lloc de Berenguer que no va aconseguir el suport de l’oposició republicana a les eleccions legislatives. El 20 de març el Comitè Revolucionari va ser empresonat per 6 mesos arrel del seu pronunciament de desembre, i el rei va intentar salvar el règim amb l’ajut de Sánchez Guerra que va oferir carteres ministerials als empresonats sense èxit. Davant aquest fet l’almirall Aznar va decidir no fer les eleccions legislatives i convocar unes eleccions municipals el 12 d’abril de 1931 que feien menys possible la victòria de les organitzacions antidinàstiques a les urnes i que podien transformar-se en la darrera oportunitat de sosteniment del règim.
El 12 d’abril la monarquia va perdre totes les capitals de província excepte nou (Palma entre aquestes), tot i que globalment en regidors va superar als republicans. No obstant la victòria monàrquica a les zones rurals el règim no va amagar la seva derrota: Sanjurjo va valorar que amb aquella derrota a les grans ciutats, la guàrdia civil deixaria de sostenir el règim monàrquic. El Govern Aznar va dimitir i el Comitè Revolucionari va exigir l’abdicació del rei i la seva sortida d’Espanya.
El 13 d’abril, Eibar va proclamar la República. El dia 14, un Francesc Macià que poc abans era considerat mediàticament com un il·luminat que no tocava de peus a terra, es feia amb la majoria electoral per davant dels partidaris de Cambó i proclamava la República Catalana. El mateix dia, a les tres de la tarda s’alça la tricolor al Palau de Comunicacions de Madrid. A Palma, a la mateixa hora el Comitè Revolucionari pren possessió del govern civil amb el socialista moderat Jaume Garcia i el republicà Antoni Pou, considerat un reaccionari per Cultura Obrera. Jaume Bauzà, Ferran Pou i el republicà federal Francesc Julià prenen possessió de la diputació, Llorenç Bisbal, pren possessió de Cort. Tots ells demanen el manteniment de l’ordre.
Al carrer es produeixen alguns aldarulls, es lleven plaques d’alguns carrers, s’escapça l’estàtua de Ramon Llull, es fa malbé una capelleta de la Rambla, i s’apedrega l’estàtua d’Antoni Maura. Una part de la gent confia en la república i en les eleccions de maig (es van invalidar les del 12 abril) s’imposarà l’esquerra institucional. Ben aviat però els obrers hauran de sortir al carrer per a defensar els objectius que la República no atorga.
Antoni Pou, el de l’antic Comitè Revolucionari aviat rebrà vots de la dreta, i el nou governador serà Francesc Carreres, un republicà que Cultura Obrera defineix com un “verguista”, és a dir, partidari de Joan March. Joan March es retrobarà políticament amb el conservadorisme maurista, i Antoni Bauzà, el paleta que escriu a Nuestra Palabra anirà a la presó.
Deia Maurín que la burgesia era incapaç de realitzar la revolució democràtica a l’Estat Espanyol, i que només la classe obrera estava en condicions de fer-la i obrir la via cap al socialisme.
L’any 1934 el socialista moderat Alexandre Jaume diria que els socialistes d’Alaró, Manacor,Artà i Llucmajor havien cregut que l’adveniment de la República significaría una era redentora, i la veritat és que es trobaven entre barrots de ferro com les bísties d’un parc zoològic.
