Debat en relació a l'article de Michael Löwy
Cinquena Internacional, del desig a la realitat.
Llorenç Buades
Les propostes cap a la reconstrucció d'una Internacional no són novedoses.Tampoc ho seria literalment la de fundar una Cinquena Internacional. Hi ha prou grups trotskistes que diuen lluitar per la reconstrucció de la Quarta; algún grup ja va de fet per la Cinquena, i altres poc més o menys han refundat la AIT, la primera, la que aplegava marxistes,anarquistes i altres corrents del moviment obrer. Al capdavant d'aquestes propostes hi ha diferents partits guia i al front d'aquests alguns dirigents polítics professionals que analitzen , teoritzen i registren amb especial èmfasi les diferències, poc conegudes pel proletariat inconscient, però substancials al parer dels dirigents i militants que, veuen passar els anys i amb els anys els projectes polítics.
És del tot cert que els darrers anys han posat en primera línia la urgència d'establir relacions internacionals que, avui ens permeten fites com les multitudinàries manifestacions contra la guerra del passat dia 15 de febrer. Hi ha una complicada xarxa de moviments i agrupaments que posen coses en comú, però, part d'aquests moviments, com el sindical, o els que sorgeixen al voltant dels partits socialistes ja tenen la seva expressió política pròpia, el seus referents internacionals, poc útils fins ara, i segurament no transformables en elements de transformació social. El fet que s'estableixin fòrums més informals manifesta de fet la inutilitat d'algunes estructures internacionals que, no obstant segueixen gaudint de suports considerables. La meva referència és en aquest cas a les organitzacions sindicals mundials, o a la mateixa Internacional Socialista.
Del trencament de l'estalinisme en les seves variants maoïstes o properes a l' antiga nomenclatura "soviètica" també es produeixen alguns agrupaments internacionals que es fonamenten més en la nostàlgia de les velles estructures burocràtiques que en una opció de futur a partir d'una visió crítica d'aquelles societats. Això no ha evitat que sorgissin exemplars patètics que avui donen suport al colpisme a Veneçuela. Al primer Fòrum Social Mundial,vaig tenir la oportunitat de conèixer alguns dels sindicalistes petroliers marxistes-leninistes que avui combaten Chàvez fent joc a l'imperialisme, militants d'un partit que tenia relacions en fòrums internacionals amb l'ELN o l'estalinista Partit dels Treballadors de Bèlgica.
D'altra banda ni el mateix Fòrum Social Mundial ha aconseguit per ara arribar a alguns corrents significatius del moviment. Així, el zapatisme no hi gaudeix d'una presència que hauria de ser considerable. Hi ha corrents trotskistes com les relacionades amb el Partido Obrero argentí, el lambertisme, o Lutte Ouvriere que passen absolutament d'aquest tipus de relacions.
L'anarquisme, salvada la presència gairebé personal de Chomsky no té al Fòrum Social Mundial com a referent en absolut. Dins l'anarquisme,i l'anarcosindicalisme, la voluntat és la d'establir relacions d'articulació internacionals prioritàries amb els corrents d'orígen llibertari, i aquestes, encara són molt problemàtiques. Això tampoc significa el rebuig en la relació cap a altres forces, però el que cal entendre, és que aquestes altres relacions es fonamenten en convergències tàctiques en les lluites internacionals.
D'alguna manera, crec que, els trencaments de l'AIT en aquests darrers anys, juntament amb la revifalla de milers de petits col·lectius anarquistes arreu del món, ha actualitzat la necessitat i oportunitat històrica de fer avançar propostes d'agrupament o al menys de nous marcs de relacions internacionals dins el món llibertari. En qualsevol cas els agrupaments dins el camp llibertari són tan complexes com en el camp del marxisme.
L'internacionalisme verd, tot i la seva joventut pateix ja seriosos problemes; la seva projecció futura està molt condicionada pel debat institucional, fins i tot, per la seva ubicació en el marc de l'esquerra i dreta. L'atomització és una característica del moviment pràcticament insuperable i a vegades ni desitjable per a la seva militància.
Del conjunt d'aquestes formes existents de fer política i de bastir els fonaments d'una societat emancipada, com a molt, es pot arribar avui a una certa confluència tàctica en algunes lluites, i amb problemes. Ens podrà emocionar veure mobilitzacions importants com les del 15 de Febrer, però si alcem l'estora de les activitats prèvies, de les forces que organitzen, de les relacions, dels protagonismes, ens trobarem amb un munt de brutors soterrades, d'interessos parcials, i d'actituds mesquines. Es tracta de relacions molt llunyanes del projecte de món que volem, i que en general operen sempre cap al reconeixement d'una sentència que no per vella és menys irreal, i que associa la corrupció al poder.
Les actuals formes organitzatives de l'esquerra política, i moltes vegades també de l'esquerra social es fonamenten en relacions internes de poder que s'allunyen absolutament del projecte de societat emancipada, participativa o autogestionada que volem. Aquest no és un problema massa greu per a les organitzacions de l'esquerra institucional que tenen un funcionament burocràtic assolit pel conjunt d'una militància que s'ocupa de competències menors, com les de fer campanyes electorals, o dedicar els seus esforços a alguna activitat d'àmbit local, sense poder incidir massa en les grans qüestions, i delegant-les en l'aparell executiu.
Els partits d'esquerra institucional tenen més espais de poder a repartir i per això, malgrat les crisi, no es posa en qüestió la menjadora, no es produeixen tants trencaments. En canvi, com més a l'esquerra, més trencaments, com més a l'esquerra, més dificultats programàtiques hi ha. Com més causes emancipatòries de caire social alternatiu aplega un projecte polític, tantes més dificultats té per desenvolupar-se.
Les sensabilitats relacionades amb la qüestió de gènere, ecologista, nacional, sindical, difícilment es produeixen al mateix ritme i en les mateixes persones. Aquest és un fet important pel que fa a la utilitat de l'instrument per fer política, i del seu objecte. Però també és un fet que, fins i tot dins les organitzacions i col·lectius més allunyats de les institucions o del poder,la participació i l'autogestió interna és més una presumpció que una realitat. Es produeixen aleshores àmbits de poder relativament modestos al si de petites organitzacions socials que generen tensions.
Hi ha dirigents polítics i sindicals gairebé professionals que tenen la seva paradeta ben montada, a vegades de manera vitalícia en el seu grup, i costa molt entrar en una dinàmica de fusions o absorcions que, com en la dinàmica capitalista comporta la caiguda de bona part dels equips de direcció.
Una bona part de l'atomització partidària i social existent dins l'esquerra de l'esquerra mundial es fonamenta en aquesta realitat.
Es pot bastir a partir d'aquestes realitats disperses una Cinquena Internacional, o Internacional X ?
Crec que no.
Quan Michael Löwy escriu sobre la Cinquena Internacional, crec que ho fa més com a desig que com a possibilitat. Una Internacional Obrera, a partir de les eines organitzatives existents és impossible. Seria segurament més factible sense les eines organitzatives actuals que en són un obstacle clar. Però sembla que hi ha, a més, elements de confusió, pel fet que els moviments socials no tenen en si mateixos un caràcter classista, i en conseqüència anticapitalista. El moviment contra la guerra no és un moviment de classe, tot i que, com arreu del món siguin les persones assalariades o aturades el seu component principal.
Al meu parer és mes factible parlar d'avanços, d'agrupaments internacionals d' entitats, de col·lectius socials, i també polítics que d'una Internacional paraigua de tothom.
Crec que els avanços de l'esquerra alternativa cap a la unitat, sigui nacional o internacional,són possibles només a partir de la democratització real de les organitzacions, i de la voluntat de l'exercici de contrapoder. La naturalesa de l'esquerra, allò que li pot donar sentit i unificar és més la de situar-se en posicions de contrapoder i en posicions d'emplaçament que, en la gestió del mateix, especialment si aquesta gestió escapa a qualsevol tipus de control democràtic, que, dissortadament és la pràctica habitual de l'esquerra institucional.
El món de la política institucional, però també de les opcions alternatives és en crisi. Els nostres sistemes organitzatius no contenten a les persones, posem el retrat de Trotsky, de Durruti, del Che, de Marx, o del Noi del Sucre. No es tracta aleshores de sumar desencerts organitzatius sinó d'esbrinar com desenvolupar eines útils.
Anys d'experiències amb plataformes socials molt polivalents, ens diuen que la militància prioritza la seva activitat per allò que més li pica, però els militants d'una lluita pels drets dels immigrants gairebé mai coincideixen amb els qui lluiten per l'autodeterminació, i els qui lluiten pel territori rarament es troben amb els militants sindicals a les lluites. Hi ha persones que comparteixen tots aquests elements emancipadors, en teoria, però en la pràctica és gairebé impossible estar a tot tipus de mobilització. Aquest fet és determinant per l'allunyament de qualsevol projecte partidari o col·lectiu integralment alternatiu. Fins i tot en els col·lectius integralment alternatius la capacitat de gestió no passa de l'àrea de militància sectorial on la persona s'inscriu, i la resta funciona per delegació, per confiança en els altres companys de viatge.
Ens trobam aleshores en una situació de recuperació desigual de la capacitat de mobilització i de l'esquerra, però acèfala. La situació d'Argentina per exemple, és simptomàtica del mal que patim i que no es pot resoldre des de l'espontaneïtat, ni de les eines tradicionals de que es disposa.
Sortir d'aquesta situació és possible. És una qüestió de voluntat.A la fí, com sempre, superar els problemes es qüestió de voluntat política,o de voluntat social.
