L'esquerra europea després de l'eufòria de l'era de la cobdícia

(Publicat a El País, 31-12-2006)

Per Antoni Domènech i Daniel Raventós[i]

Després de l'eufòria de l'era de cobdícia i pelotazo dels anys noranta (ho recordeu?: la “nova economia” de prosperitat indefinida, el punt.com, el final liberaldemocràtic de la història, el triomf definitiu del centre i la moderació, etc.), la ressaca.

            La ressaca. Amenaçadors terrors procedents de fanatismes enigmàtics ―nascuts, pel que sembla, del no-res. Intempestives guerres preventives “imperials” ―ipsissima verba!–. Una alça imparable dels preus del cru que porta inopinadament a la memòria el que havíem oblidat interessadament durant lustres –que som a la recta final de l'era dels combustibles fòssils, la base energètica de la nostra civilització—. La catàstrofe ecològica planetària de l'efecte hivernacle –traduïda ja en unes xifres crematístiques intel·ligibles fins i tot pels executius i els tertulians—. L’aparició a l'Est de nous colossos, econòmicament i geopolíticament intranquil·litzants –que, a sobre, acceleren la fi de l'era fòssil—. La nafra més i més punyent de l'agonia palestina –al cor del polvorí que és l'Orient Mitjà—. El drama del despullament sistemàtic a què, mitjançant “plans d'ajustament estructural”, se sotmet les economies i els ecosistemes de l'anomenat tercer món i les difícilment reprimibles onades migratòries consegüents ―que alguns han comparat històricament als èxodes demogràfics generats per catàstrofes bèl·liques de grans dimensions—. Una veritable rebel·lió “populista” (autoanomenada socialista, el que faltava!) a l’Amèrica Llatina, i la irrupció política allà, per primera vegada a la història, dels pobles “sense història” –aquesta majoria de població indoamericana premeditadament i inveteradament exclosa de les falses repúbliques neocolonials—. El soscavament dels drets socials conquerits per cinc generacions del moviment obrer mundial, no ja per l’efecte de misterioses forces competitives anònimes de la “globalització”, sinó per l'aposta políticament decidida del que gent tan poc sospitosa com els editorialistes del New York Times o l'arximilionari William Buffet han anomenat lluita de classes des de dalt. Increment indicible, any rere any, no només de la pobresa al món, sinó de la polarització social arreu –també, i sobretot, als EUA; també a Europa—.

            També a Europa. Fins i tot publicistes de l’establishment se n’adonen. “El centre s'encongeix”, lamenta Werner Perger al prestigiós setmanari socialliberal alemany Die Zeit. “El centre perd cada vegada més poder”, constata un editorial del conservador diari suís Neue Zürcher Zeitung. Els grans partits de centre (a dreta i esquerra) cada vegada sumen menys vots i escons. La CDU-CSU i la SPD recullen avui, juntes, menys vots i escons que mai des del final de la II Guerra Mundial. El mateix a Holanda, a Dinamarca, a Suècia; fins i tot a Catalunya. El famós “duopoli polític espacial” que, d'acord amb el teorema de Hotelling, obligava els partits a maximitzar els seus vots pescant electoralment en el centre, està desapareixent de l'horitzó.

            La “crisi del centre” i la tendència consegüent a la radicalització i/o fragmentació de l'oferta “política” a l’Europa occidental no neix de la mala voluntat o de la imperícia de l'elit política duopòlica tradicional, com suggereixen els habituals columnistes d'opinió benpensants o els “teòrics” socials mediàtics aliens a la recerca empírica, sinó que sembla tenir l’arrel més fonda en l'accelerada polarització de l'estructura social europea. La “crisi del centre” ve de la fi del tipus de societat en què se sustentava el seu predomini duopòlic. Els “mileuristes” creixen sense aturador: ja són el 57% de la població treballadora al Regne d'Espanya, on, dit sigui de passada, els dos últims anys la remuneració salarial ha passat de representar el 47,71% al 46,12% del PIB, mentre que els beneficis empresarials han passat del 41,78% al 42,25%. La Fundació Ebert acaba de publicar un rigorós estudi que ha significat un veritable cop per a l'opinió pública alemanya, fins i tot pel lèxic retro utilitzat (subclasses, precariat dependent). I el politòleg britànic Colin Crouch parla de la fi de la democràcia benestarista a Europa i d'una incipient “postdemocràcia” autoritària (à la Blair o à la Sarkozy?) que suposadament s'emmotllaria més bé a les pors que desperten als ciutadans europeus les restriccions disciplinants de la “societat de concurrència global” del capitalisme contrareformat dels nostres dies.

            Els ciutadans europeus són totalment conscients ―tots els estudis empírics competents hi coincideixen— de la impotència, digueu-ne així, dels grans partits tradicionals davant de la transformació de la vida social impulsada sense entrebancs aparents per les empreses transnacionals i els mercats financers internacionals. L'ala esquerra del “centre” paga ara la seva incapacitat per defensar si més no el capitalisme reformat i el consens social bàsic forçats manu militari pels nord-americans a l'Europa de postguerra i àdhuc la seva col·laboració més o menys vergonyant amb la contrareforma neoliberal.

            L'auge de la Linkspartei a Alemanya, l'èxit espectacular del nou Partit Socialista de Marijnissen a Holanda ―que ha sabut capitalitzar el no holandès al Tractat constitucional europeu d'empremta neoliberal, arrencant centenars de milers de vots a un desorientat partit socialdemòcrata que no va tenir cap més bona idea que posar un antic executiu de la transnacional petroliera Shell de mascaró de proa electoral— o l'estimable pujada d'ICV-EUiA a les últimes eleccions autonòmiques catalanes són tal vegada indicis del fet que hi ha alternatives politicoelectorals a les gens afalagadores perspectives que ofereix l'statu quo polític europeu: o l'abstenció creixent, el vot ritualment fidel a “un centre” més i més desacreditat i escèpticament resignat a un mal menor que és cada vegada major o, finalment, la capitulació davant l'ascens de la demagògia xenòfoba i autoritària de la “postdemocràcia”.

Traducció: Daniel Escribano i Lluís Pérez