El PSOE no va saber aprofundir en la democràcia. No va saber (o no fa voler) regenerar una societat marcada profundament per dècades d'opressió dictatorial. Des del seu suport a l'OTAN, fins als casos de Filesa o el GAL, hi ha anys i més anys de corrupció de tota mena que l´únic que han fet ha estat donar armes polítiques a la reacció perquè aquesta pogués dir a la població: "Vet aquí el canvi que prometé l'esquerra" mostrant a continuació les fotografies de Roldán amb calçotets, envoltat de prostitutes, o els cadàvers torturats, sense ungles, de Lasa i Zabala (Barrionuevo era el ministre de l'Interior i Felipe González manava). (Miquel López Crespí)

 

Una consellera socialista en el record: Aina Salom

 

 

Per Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

A partir de la victòria del felipisme, l'esquerra revolucionària, els republicans o qualsevol dels diversos moviments antisistema són permanentment atacats i es consolida un vocabulari que desqualifica la lluita popular. Ara els "violents" ja no seran la policia o l'organització més bestial de la violència institucional -l'exèrcit-, sinó els treballadors en atur, els estudiants, els obrers que es manifesten, que lluiten contra les grans reconversions industrials dels anys vuitanta, la pagesia oblidada sempre, sense ajuts, en perill d'extinció, tractada com un element residual o, el que és encara pitjor, "paisatgístic" (si ha de romandre hom ha de ser perquè els turistes puguin fer-se les fotografies corresponents amb les pagesetes i els ametlers florits).

Per si mancava alguna cosa dins aquest trist panorama de després de la batalla, la victòria "socialista" de l'any 1982 (més de deu milions de ciutadans confien en una regeneració, en un acabar, malgrat sigui lentament amb les restes del feixisme a l'Estat) es troben de seguida amb la mentida del "canvi" felipista. La ràpida reconversió del PSOE en el més ferm partidari del bloc imperialista de l'OTAN agreuja el desencís d'amplis sectors de la població que, novament, talment com s'havia esdevingut amb les il× lusions de la transició, tornen a veure les seves expectatives de canvi absolutament abandonades per uns dirigents lliurats a la mentida i la falsificació històrica. Després vendria tot el lamentable espectacle de degeneració política que hem viscut d'ençà començaments dels vuitanta: des dels casos Filesa i les orgies de Roldán fins a la guerra bruta, el GAL finançat amb diners públics i els assassinats sota indicació directa de ministres "socialistes" (Barrionuevo) o d'alts càrrecs de l'administració (Vera) que han estat condemnats pels tribunals.

El PSOE no va saber aprofundir en la democràcia. No va saber (o no fa voler) regenerar una societat marcada profundament per dècades d'opressió dictatorial. Des del seu suport a l'OTAN, fins als casos de Filesa o el GAL, hi ha anys i més anys de corrupció de tota mena que l´únic que han fet ha estat donar armes polítiques a la reacció perquè aquesta pogués dir a la població: "Vet aquí el canvi que prometé l'esquerra" mostrant a continuació les fotografies de Roldán amb calçotets, envoltat de prostitutes, o els cadàvers torturats, sense ungles, de Lasa i Zabala (Barrionuevo era el ministre de l'Interior i Felipe González manava).

Són moltes les esperances que es van perdent en aquells anys de començaments dels vuitanta. Així i tot, malgrat no militar (amb carnet) com en el passat (el darrer partit on vaig militar va ser el PSM), em fa l'efecte que particip molt més que en temps del franquisme en la lluita antisistema. Record ara mateix la fundació de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". N'he parlat en altres articles de les activitats d'aquest Ateneu, ja que va ser l'organització cultural antiimperialista més important de Mallorca en els anys vuitanta; i per a relatar mínimament les activitats en defensa de l'esquerra i del marxisme portades a terme no ens bastaria un llibre.

Són els anys en els quals una part important de l'antiga direcció carrillista (PCE) de les Illes (Lila Thomàs, Francesca Bosch, Miquel Rosselló, Josep Valero, les germanes Massanet) fan autocritica de les claudicacions eurocomunites en temps de la transició (abandonament de la lluita per la república, l'autodeterminació, la unitat sindical... etc) i organitzen a les Illes el PCPE. Amb na Francesca Bosch (i amb en Carles Manera, Isidre Forteza, Manel Domènech, etc) reorganitzam la revista Nosta Paraula, que esdevé, dirigida per Francesca Bosch, una excel× lent eina de lluita política contra les claudicacions del moment (per part del PSOE i del PCE). Alhora, amb en Carles Manera, en Miquel Planes, l'actual consellera de Sanitat del Govern Balear, Aina Salom, en Tomeu Sancho, en Manel Domènech i un decidit grup d'antifeixistes illencs organitzam el "Casal d'Amitat Mallorca-Cuba" que porta endavant munió de tasques solidàries amb la Revolució Cubana atacada permanentment per l'imperialisme ianqui, sotmesa a un permanent blocatge d'ençà l'any 1959.

Amb en Carles Manera i na Francesca Bosch (ens reunim a la seu del PCPE en el carrer de Lluís Martí, al bar de Miquel Planes en el carrer de l'Argentina -el Montecarlo-) anam per barriades i pobles explicant la situació en què es troben els pobles d'Amèrica Llatina. Són xerrades de solidaritat amb Cuba, Nicaragua, Guatemala, El Salvador; contra la dictadura de Pinochet a Xile; d'organització de les campanyes contra l'OTAN, en favor del FSLN de Nicaragua, del Front Farabundo de El Salvador... Per als servils, els ecologistes, els comunistes de totes les tendències, els socialistes del corrent de Pablo Castellanos, els anarquistes, ERC, el nacionalisme conseqüent o, fins i tot, el PSM (l'existència del qual distorsiona la plàcida digestió d'oportunistes i bons vivants) són un problema que cal solucionar amb el silenci o la criminalització permanent ("folls radicals", "utòpics que no toquen de peus a terra", xerriquen des de les poltrones institucionals). Al mateix temps, munió d'oportunistes sense principis són enlairats a límits inimaginables de "coherència política" i savoir fer.

És evident que la situació política que comentam em fa iniciar un procés de reflexió que, a part de les obres de teatre que van aconseguint diversos guardons, influeix també en la poesia i la narrativa que vaig publicant aleshores. Parl concretament del recull de contes que obtingué el VIII Premi Joanot Martorell -el guardó de més prestigi en el camp de la literatura catalana d'aquells anys- que em va ser atorgat per l'obra Paisatges de sorra; de l'obra Notícies d'enlloc (Premi de les Lletres 1987, concedit per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover) i del Premi de Narrativa "Ciutat de València 1988", guardó lliurat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós i Palau.

 

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-IV-00