El talp

Per Miquel López Crespí

A hores d'ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s'introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vull o nou anys, que jo havia abandonat les il·lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D'ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l'organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d´UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel·ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d'aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col·locació segura. Havia plogut tant d'ençà d'aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!

Ben mirat, el més beneit era jo, que, quan tothom ja plegava del vaixell que s'enfonsava, encara em convenceren per a participar a les darreres eleccions. "Tot el poder per als treballadors!" i "No al pacte social!", eren algunes de les nostres consignes. Hauria estat molt millor i ens hauria portat més vots posar: "Regalarem vídeos si guanyam! Voteu-nos!". Per totes aquestes coses i moltes altres vaig entrar a formar part de la llista negra de la patronal i he estat anys sense poder trobar feina. Els altres, els que havien anat vius a no destacar-se, canviar de camisa quan pertocava, de seguida pogueren col·locar-se a qualsevol empresa o tengueren crèdits bancaris per a muntar un negoci particular. Jo, al contrari, vaig tenir els meus problemes per poder entrar a fer feina al servei de neteja de l'Hospital General. Amb tres milions d'aturats, amb els milers d'enxufats que esperaven torn, qualsevol plaça buida, malament fos per a fer d'escombriaire, rebia més sol·licitacions que un pastís de nata a la porta d´un col·legi. Finalment, afaitant-me la barba per no ser reconegut, vaig aconseguir aquesta feina, que almenys, em permet una elemental supervivència i menjar de calent cada dia. Altres, més eixelebrats i rebels, han finit de més mala manera.

Ja feia nou mesos que treballava a l'Hospital, a la neteja, i fins aleshores no havia ensopegat amb els misteriosos missatges del talp. El talp, el maleït geni de la foscor, tornava a comparèixer! Justament ara que no volia tenir problemes amb els meus superiors. Què succeiria si el cap de personal investigava en els arxius i trobava indicis, proves concretes del meu passat esquerrà? A qui sinó a mi donarien la culpa de les pintades i papers firmats pel talp? Indubtablement, afaitar-me la barba no era suficient per a amagar la meva particular i compromesa història. Seria el primer sospitós! Les fitxes policíaques no foren destruïdes quan morí el dictador. Ben al contrari, amb la democràcia les havien computaritzades i centralitzades en moderns ordinadors IBM, teclejades per eficients secretàries del partit del partit del Govern.

Quan fou la primera vegada que em sobtà ensopegar amb el primer missatge subversiu? No en fa gaire. Als lavabos. Deia:

"ENCARA NO ENS HAN PAGAT LES HORES NOCTURNES"

El talp.

I sota les lletres, el dibuix de l'animaló, amb uns ullets vius, intel·ligents, molt ben dibuixats amb l´esprai.

Record que, atemorit, vaig mirar a dreta i esquerra per veure si hi trobava algú. Però al lavabo només hi era jo. Vaig sortir de seguida, no fos cosa que algun company em relacionàs amb la pintada. Allò era tenir mala sort. Justament quan aquelles dèries de la joventut començaven a estar oblidades, tornava el talp, els fantasmes desapareguts en els femers de la transició. Si la situació s'arribava a complicar, adéu als meus plans de restar tranquil, anant al futbol els diumenges, passejar amb els fills i la dona, les vacances a la platja... Tenia por. El cor m'anava a mil per hora. Els meus plans podien esbucar-se en un segon. Per què sempre m'havia de trobar enmig dels aldarulls més inesperats? No ho podia entendre. I precisament en aquests moments en què per fi havia pogut trobar una feina estable. El cap em feia voltes. Per què em perseguia la mala sort? Agafant els meus estris de la neteja, preocupat, vaig contemplar la infinita llargària del passadís de l´hospital. I només eren les nou del matí! Fins a les tres del migdia hi havia una bona tirada! Em vaig posar a la dura tasca sense poder llevar-me del cap la pintada. "Encara no ens han pagat les hores nocturnes". I, ben mirat, el talp tenia tota la raó del món. Feia poc la direcció havia organitzat una reestructuració de plantilla que ens perjudicà moltíssim. Molta gent botí del seu lloc anant al carrer i els que hi restàrem acumulàrem la feina de tothom. Només a la meva planta, amb els canvis, s'havien desfet de vuit homes i tres dones, i els cinc que aguantàvem havíem de fer, vulguis no vulguis, la feina que abans feien setze persones. Per poder donar abastament a tant de treball, s'hagueren de fer molts de torns nocturns que l'empresa no ens havia pagat ni pareixia que fes comptes de pagar-nos. A vegades, si insinuàvem alguna cosa, ens deien que eren problemes de les oficines! Les oficines! Un caramull de gent enxufada que cobrava per a no fer res! I que mai no trobaven els papers de les hores nocturnes. Era per calar-hi foc tot plegat. La burocràcia!

Demanar ajut als sindicats! Era inútil! No hi havia res a fer. Un zero a l'esquerra, els sindicats! Un dia, avorrits que la direcció ens prengués per beneits, organitzàrem una provatura d'assemblea per a reclamar les hores que ens devien, però, amb la conya marinera que "ara governen els nostres" i "no cal fer el joc a la dreta" ens passaren amb quatre cançons i ens recomanaren tenir paciència, esperar. Quina cara! I això són sindicalistes? Per a això els votam? Pareixen de l'antic vertical. Sempre dient que anem vius amb les "provocacions". Provocacions? Hi ha provocació més gran que no et paguin el que et deuen? Però si investigues una mica l´origen de les seves recomanacions, l'absurda afecció a muntar pactes amb la patronal, tot s'entén perfectament i té una lògica senzilla. La majoria dels nostres delegats sindicals són gent d´oficina, de carrera, amb un sou prop del doble del nostre. Com, fruint d'aquestes excel·lents condicions laborals, s'han de preocupar o els ha d'afectar la problemàtica del personal de neteja? Hom no pot arribar a creure que siguin els nostres representants! Sovint pens que només es mouen pels seus interessos, o el que és encara pitjor, que són uns venuts a les ordres de la direcció i que llur funció consisteix a fer-nos produir el màxim, racionalitzant l'explotació de la mà d'obra. Si continuen amb aquesta política, haurem de passar a l'abstenció. Tanmateix, pel que serveixen!

Ja havia passat prop d´un mes d'ençà que avia vist la pintada del talp als lavabos. Quasi no m'enrecordava. Però, a l'horabaixa, quan ja havia netejat vint-i-una cambres i els passadissos de dues plantes, vaig ullar, a un racó, damunt una cadira, ben visible, escrit amb lletra grossa, i amb el mateix dibuix dels lavabos, una nota que deia:

"VOLEM TENIR LLIURE ELS DISSABTES HORABAIXA I ELS DIUMENGES"

El Talp.

La gent, els familiars dels malalts, circulaven pels corredors indiferents a la meva feina i a la nota del talp. Tampoc les infermeres no pareixia que s'haguessin adonat de l'existència del paper. I els metges... els metges, com de costum, vivint a un altre món envoltats d´innombrables "perdoni", "disculpi", "com mani". No. Era evident. El paper del talp, amb unes exigències tan concretes, no podia ser obra ni de les infermeres ni dels metges. Els familiars dels malalts? Completament impossible. A les plantes cinquena i sisena només hi havia gent amb greus malalties del cor, molts dels quals en situació terminal; no estaven en condicions de dedicar-se a la subversió. Per uns moments vaig pensar que tornàvem els temps de la dictadura. Les condicions de treball empitjoraven dia rere dia. El control i la vigilància més total dels responsables de personal, espitjats per la nova administració "esquerrana", que volia lluir-se, fent mèrits davant Madrid estalviant despeses, es feien cada vegada més insuportables. El talp servava la memòria de la classe obrera, era un esperit despert. Tenia raó. No podia ser que per culpa d´una salvatge racionalització de la feina, per la "manca de personal", no tenguéssim ami un diumenge lliure per a poder anar a fer un tomb amb la dona i els fills. Vivíem com en temps dels esclaus! Lliuràvem quan als negrers els donava la gana. Tan sols un dia a la setmana, mai el mateix, i que podia caure tant en dilluns, com en dimarts, com en divendres. No podíem gaudir mai de cap dissabte horabaixa o diumenge.

Quina ximpleria deixar-se enganyar per la seva xerrameca buida! El canvi! Els vuit-cents mil llocs de treball! He de reconèixer que em vaig empassolar les mentides, aquell intel·ligent aprofitament de la història (els cent anys d'honradesa, el record de Pablo Iglesias, el paper de la UGT en la Revolució d'Astúries...). Semblava que aquells jovenets, socialistes, homes i dones no compromesos amb els crims de la dictadura, ens havien d'ajudar. I jo que m'ho vaig creure tot, fil per randa! Quin ximple! Sense adonar-me'n havia oblidat la lletra de la Internacional. No confiar en els demagogs. Ves per on, aquells al·lotells que deien defensar la República i encara aixecaven el puny, sense que ningú ho esperàs, havien portat a les empreses un control, un control de plantilles, que ni Franco ni la UCD no s'havien atrevit mai a portar. Quin món, Déu meu! Quants desenganys! Quantes batalles perdudes! Si això ens ho feien els qui volien passar per "nostres", què podíem esperar d'aquesta miserable vida?

Quan el responsable de la planta em tocà l'esquena, m'atemorí de veritat. "Tu què saps del talp?", m'escometé sense cap mena d'introducció prèvia, parlant-me com si jo tengués la culpa de les pintades i cartells. "Ja sabem que abans, quan portaves barba, eres de la Coordinadora Assembleària. Tu deus saber cosa del que està succeint. Et convé parlar amb nosaltres, és un consell d'amics".

Em costà molt convèncer-lo que jo sabia tant com ell sobre els misteriosos missatges del talp. Li vaig haver d'explicar mitja vida per a deixar-lo convençut. Em trobava com abans, ben igual que en temps dels interrogatoris policíacs davant la Brigada Social. Només que en l'actualitat el meu interrogador portava dins de la butxaca el carnet del partit del Govern i presumia de defensar la democracia. El que més el tranquil·litzà fou comprovar que m'havia casat i tenia fills i pagava els terminis d´un pis i un cotxe. Realment, un home en aquestes circumstàncies, degué rumiar, no es pot arriscar a perdre la feina. No s'errava en judici tan encertat. N'hi ha molt pocs de casats, amb fills i amb pis a pagar, que perdin el temps fent pintades o escrivint papers clandestins.

Em deixà tranquil, no sense advertir-me abans, que si sabia res li ho anàs a contar. "La direcció sap recompensar com pertoca qui acompleix amb les seves obligacions", digué, en acomiadar-se. Insinuà, també, sibil·linament, que si els ajudava a trobar el culpable o els culpables, podria aconseguir lliurar algun dissabte horabaixa o diumenge, car els oficinistes saben trobar els papers que falten quan convé.

Era evident que em proposava caure en l´odiosa categoria dels espies i venuts. Denunciar el talp? Per dintre meu el vaig enviar a porgar fum. Malgrat els anys passats d´ençà que havia deixat la lluita sindical i política, tampoc no havia caigut tan baix com per a convertir-me en un servil a les ordres dels caps de personal o de la direcció. Què s'haurien pensat aquests enxufats? Encara hi restava una mica de consciència de classe en el món!

Però no guanyava per a sorpreses. Quan na Maria, la companya de neteja a la planta, em passà el paper del talp, vaig estar una bona estona amb els ulls oberts com un plat. Na Maria em xiuxiuejà: "Ho llegeixes i ho passes a un altre". Mirant a dreta i esquerra, envant i enrere, per tal de no ser sorprès pel cap de personal, vaig llegir, tremolós:

"HEM DE FER UNA ASSEMBLEA PER A DISCUTIR EL PROBLEMA DE LES HORES NOCTURNES I PER A ACONSEGUIR LLIURAR DISSABTES HORABAIXA I DIUMENGES".

El Talp.

I, com sempre, el dibuix de l'animaló, fet aquesta vegada amb retolador.

Em sorprenia, na Maria! Ella, que pareixia tan poqueta cosa, que no aixecava mai la veu a les assemblees! Mira-la, complicada amb els misteriosos missatges del talp! Qui ho hauria d'haver dit. Però i jo... que no estava, també, ajudant el talp, ara que li havia passat el paper a n'en Biel? Novament el talp. El talp, igual que una adormida consciència que despertava, tocant a fons els punts principals de les nostres reivindicacions, els que més ens afectaven. Estava fent el que feia anys oblidaren partits i sindicats. Això era indiscutible. Mentre els delegats es passaven el temps negociant amb la direcció, el talp tocava els temes que ens interessaven de veritat: les hores nocturnes que no ens havien pagat, la manca de personal, la reducció constant de les plantilles, l'augment vertiginós del ritme de treball, els dies de vacances que ens devien.

Els mesos següents al dia en què na Maria em passà la nota, hi hagué una ofensiva generalitzada del talp. Ara ja no hi havia tan sols pintades als lavabos, o octavetes deixades d'amagat a les cadires o a la cambra on ens canviàvem de roba. La setmana passada aparegueren pintades totes les façanes de l'Hospital amb escrits firmats pel talp que deien: "Readmissió dels acomiadats", "Fora els gànsters de la direcció", "Arruix els negrers", "Volem el que ens deuen", i com de costum, sens falta, el dibuix de l'animalet sota les consignes. I què me'n direu dels passadissos? El talp, aquesta vegada, era incontrolable, s'havia desmadrat. Pertot arreu hom ensopegava amb pintades gegantesques, amb escrits subversius a la porta mateixa de la direcció, i ni tan sols els cotxes dels caps de personal més venuts, no se'n lliuraren, de l'esprai venjatiu. La consigna més freqüent deia simplement: "Ets un venut. El talp". Els costava cent mil pessetes tornar a pintar el vehicle.

Fou en aquesta conjuntura d'avenç del talp quan m'esdevengué aquell desgraciat accident que em tengué dos mesos al llit amb una cama i un parell de costelles espanyades. Tot per una simple patinada fent feina.

Quan, passats els dos mesos, em donaren d'alta i vaig tornar a l'esclavatge quotidià, l'espectacle que oferia l'Hospital era veritablement aterridor. De bon principi no em podia avenir del canvi. Allò, en lloc d´un hospital, pareixia un camp de concentració, una presó d'alta seguretat, com aquelles on a tots els estats i contrades tenen detinguts els rebels. Filferros pertot arreu, torres amb focus il·luminant les entrades i sortides, escamots de guàrdies de seguretat amb uniforme semblant als de les SS demanant la identificació a treballadors i familiars dels malalts. I dintre, ben igual. Per poder anar d´una planta a una altra havies de passar per nombrosos controls i mostrar a cada parella de vigilància, el carnet amb la teva fotografia segellat per la direcció, el qual havies de portar penjat a l´uniforme. Quatre-cents homes armats, per fora i per l´interior de les dependències hospitalàries! Era increïble! I després ens venien amb el conte que no hi havia pressupost per a mantenir les plantilles de neteja amb el personal normal! Per a policies i guàrdies, per a focus i filferros punxeguts, sí que sobraven els diners; però als treballadors, res de res. Misèria sindical. Tants pactes amb la patronal! Vaja "canvi" que ens enflocaren els hereus del pobre i honest Pablo Iglesias!

L'encarregat de la planta, quan m'hi vaig presentar, em saludà cordialment, cosa estranyíssima. "Què, ja estàs bo? Estic content que tornis amb nosaltres, això que per un moment vaig sospitar de tu. Em pensava que tenies quelcom a veure amb el talp. El teu passat et denunciava! Però ara he vist que anava errat, perquè la teva baixa coincidí amb tot el sarau. Tu no hi tengueres res a veure, ho vaig comprovar personalment". I sense que li ho demanàs, em contà, joiós, el fallit intent de fer una assemblea general per part del personal de neteja, a la qual, cosa curiosa, també s'afegiren algunes auxiliars i ATS "confuses", em deia el cap de personal. "Per sort -continuà-, poguérem fer front a la situació com pertoca. Avisàrem les unitats especials antidisturbis. No et pots imaginar el que succeí! Allò pareixia la guerra. Quan s'havien començat a reunir a la planta baixa, entrà la policia, llançant pot de gasos i pegant ben fort a dreta i esquerra sense miraments, d´una manera professional, com toca. Només et diré que hem hagut de posar els vidres nous a quaranta portes! I és que aquesta gent ha millorat molt d'ençà de l´època franquista. Ara disposen de més material i el personal está molt més qualificat. Els teus companys, fixa't que ximples. Volien cobrar fos com fos les hores nocturnes i demanaven coses impossibles, com augment de plantilla o lliurar dissabtes i diumenges. Per sort, els antidisturbis intervengueren a temps i la xurma no hi pogué fer res. En detenguérem vint-i-dos, que hem expedientat i que aniran al carrer. De ferits, un parell, però cap de la policia. Això els ha passat als teus companys per fer cas de les consignes del talp, per no creure els assenyats consells dels delegats sindicals. A veure si n'aprenen, d'aquesta, i deixen els problemes laborals per a la negociació del conveni. Qui ha de parlar amb la direcció és el Comitè del Sindicat, mai un grup elegit per una anàrquica assemblea!".

Tenia unes ganes immenses de vomitar. Per a això tants d'anys de lluita clandestina? Per a això els morts, els torturats en temps de la dictadura? Aquesta era la situació dels treballadors dins la democràcia? Enviar gossos armats quan et reunies pacíficament per a tractar els problemes que t'afectaven? El pla de la transició fou perfecte. Alguna cosa havia de canviar perquè tot continuàs igual. Pensaren que amb les votacions cada quatre anys ja ens tenien entretinguts i de la resta s'encarregaria la televisió, el vídeo, les hores extres que havíem de fer per a poder pagar el pis. I així ens tenen ben agafats del coll fins que morim i ja no els molestam més.

-El talp s'ha acabat -em digué, trista, amb veu baixeta, na Maria, per por que algú ens escoltàs.

"El talp s'ha acabat". Les paraules de na Maria encara ressonaven dins el meu cervell, quan vaig anar a agafar els meus estris de feina per a començar la neteja de les quatre plantes que em pertocaven aquell dia. A partir de la repressió, de les detencions i els posteriors acomiadaments, ens apujaren el doble de feina per equip, i ara, en tornar de nou a l´hospital, em trobava amb quatre plantes per dia en lloc de les dues d'abans. "El talp s'ha acabat". No m'ho podia creure de cap de les maneres. Realment, ara ho veia amb perspectiva, aquests darrers mesos m'havia acostumat a la idea que algú, un poder ocult, es preocupava de nosaltres. Almenys, les consignes del talp, les pintades als lavabos, a les façanes, als passadissos, els papers que trobàvem als racons més inversemblants de l'hospital, em donaven la sensació que encara es podia fer alguna cosa, que no estàvem totalment aclaparats, controlats per la direcció. Un terratrèmol antic, vingut de lluny, ressonà pel meu interior despertant una memòria adormida. Ecos de la Commune, de Petrograd en flames, de la batalla de Barcelona el juliol de mil nou-cents trenta-sis. Quelcom inesperat. La Internacional cantada a l'adolescència, imatges: Nin, Durruti, al front de les columnes del POUM i les milícies confederals sortint en direcció al front. Hi havia neu a la plaça Roja de Moscou quan Lenin i Trotski acomiadaven els voluntaris de l'Exèrcit Roig. No feia tants d'anys encara pensava que tots junts, units, podíem canviar el destí marcat a la nostra existència. Pels passadissos buits de l'hospital ressonava, furient, la Varsoviana, reconvertida en himne de la CNT. De les ombres, de totes les habitacions, sortien homes del passat, armats fins a les dents, amb grans banderes roges tacades amb la pólvora de mil batalles. De cop i volta ja no estava netejant les plantes de la cinquena secció. Era jo mateix, amb l´uniforme de l'Exèrcit Roig entrant a Berlín l'any quaranta-cinc!

Sense pensar-ho més, sense reflexionar ni un segon, sense que m'aturàs el proper termini del pis que havia de pagar, decidit, envoltat per totes aquelles ombres del passat que em feien companyia, me'n vaig anar al lavabo i, d´una revolada, vaig treure el flamant esprai que el dia anterior havia comprat, previsor, a l'Híper.

A poc a poc, per tal que quedàs ben escrit, que fos mal d'esborrar, vaig anar escrivint amb deler:

"ENCARA NO ENS HAN PAGAT LES HORES NOCTURNES"

El Talp.

I després, més a poc a poc, amb plaer infinit, el dibuix de l'animaló, la figura del talp, ben visible, gran, a la porta d'entrada dels lavabos, amb pintura vermella damunt la blanca que la direcció havia posat per a esborrar qualsevol indici de la presència del talp.

Una mica més tard, mentre, indiferent, netejava el passadís, de reüll mirava la cara de sorpresa i alegria de la gent quan comprovaven que, de nou, altre pic, per tot l'Hospital, se sentia, invicte, omnipresent, el poder ocult del talp, la nostra esmolada memòria col·lectiva.