Memòria històrica: Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

 

 

Miquel López Crespí

 

 

En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació de la cultura a Mallorca en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàg. 30); "L'Ull de vidre" (pàg. 53); "Una certa misèria cultural" (pàg. 70); o "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició", entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori sentimental d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny (en els anys 1992-93), quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria l'any 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, dels pamflets plens de mentides i tergiversacions com el que signaren i publicaren en un diari de Ciutat els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre i la meva persona. Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians com els que he citat una mica més amunt o l'exdirigent carrilista (PCE) Pep Vílchez, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Precisament en el capítol del llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona 2000) titulat "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa pels sectors carrillistes, és a dir, per l'aparell burocràtic del PCE que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació, se seia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegiren periodistes servils, exburòcrates sindicals de CC.OO. i PCE; dos joves estudiosos del fet de la clandestinitat, d'aquells que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica visió de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquestes breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la col·lecció d'història "El Tall".

Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària de les Illes, al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents).

S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols d'aquesta nova aportació a la història de l'antifranquisme illenc (parl del llibre Cultura i antifranquisme), he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era col× laborador habitual del diari Balears. Em referesc als dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que es publicaren en la secció "Fets i personatges" de l'esmentat diari, des del més de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a col× laborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall de l'OCB i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (em referesc a les col× laboracions publicades a Diario de Mallorca. Última Hora, Cort...). Molt útil en aquest treball que ens ocupa ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva col× lecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig col× laborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.

Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos llibres publicats per capítols (cinquanta articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 a febrer del 2000), formen la columna vertebral de Cultura i antifranquisme, el llibre que va publicar Edicions de 1984 de Barcelona.

El llibre consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic ha estat considerable. He pogut endinsar-me en bona part d'aspectes culturals mallorquins armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. Sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en el llibre. Sense tota aquesta mena d'elements previs hauria estat inútil la tasca de redactar Cultura i antifranquisme.

Com ja hem dit, Cultura i antifranquisme consta de trenta-quatre capítols. El primer, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel× lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta. Després faig la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la (1966-1968), per a continuar explicant alguns aspectes quasi completament desconeguts de la història de la nostra represa cultural; em referesc a les provatures de l'any 1968 per fer de la revista Lluc una revista progressista, propera a certs plantejaments marxistes i antifeixistes. S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos. L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació de la majoria d'intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita per la normalització de la nostra cultura i contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha alguns capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes" (tres capítols), "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.

Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat (i com a material que ja és en curs d'ampliació per a properes edicions del llibre que ens ocupa) en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel·lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel·lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme: Miquel Ferrà Martorell" i "Literatura, cultura i lluita per la llibertat".

No cal dir que la colla d'enemics envejosos que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de lluita activa per la llibertat, de recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves revolucionaris d'aleshores). Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".

Ha estat com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m'atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena...), el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportat nous elements per a l'anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d'una falsa "objectivitat", des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o del PSOE), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada, s'ha anat criminalitzant, el paper de l'esquerra revolucionària, del nacionalisme d'esquerres, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva d'esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, per ajudar a bastir una autèntica cultura nacional-popular.

En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita de classes en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita de classes cultural, el terreny concret de la cultura (literatura, art, poesia, cinema, teatre...), la trinxera principal de l'enfrontament contra el règim franquista. El carrillisme illenc (PCE) feinejava a les catacumbes (fent alguna pintada ocasional, repartint algun full subversiu); el PSOE era quasi inexistent (només donà senyals de vida cap al 1976).

No ens hem d'enganar o deixar manipular per pretesos "historiadors objectius". On l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre -i ho serà- mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra. Recordem que, sovint, el pes d'una autèntica lluita antifeixista, el pes de la formació d'una consciència antifranquista, recaigué sovint en intel× lectuals independents (sense que ningú vulgui negar l'heroisme, provat en moltes ocasions, dels militants de base carrillistes, dels Cercles d'Obrers Comunistes, cristians, o de qualsevol tendència que s'enfrontava amb l'oprobi que significada la dictadura feixista). Pens ara, concretament, en la importància històrica del treball (intel·lectual i amb importants aportacions econòmiques fetes personalment) d'homes com Jaume Adrover, al qual l'esquerra, el nacionalisme, la cultura. mai no podrà agrair o pagar mínimament tot el que va fer per la causa de la llibertat, per la causa del progrés del nostre poble. Per això, i com a homenatge personal a tot el va fer (i fa encara!), he vulgut començar el llibre que comentam (Cultura i antifranquisme) amb dos capítols (els que segueixen a "Art i literatura en els anys seixanta") titulats "1966-68: les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la" I i II. Era el mínim que podíem fer, ja que mai no em cansaré d'insistir en la importància històrica d'aquestes aules per a la creació i consolidació d'una autèntica avantguarda cultural mallorquina antifeixista. I per això no podia permetre (quan vaig començar a redactar les notes originals que servirien per a redactar la versió final dels capítols que comentam) que hi hagués tanta mala fe en la redacció de segons quines "històries" pretesament "objectives", "científiques".

En una recent "Memòria" d'aquells anys, no sortia... ni una línia! sobre les "Aules". Però no solament no havien existit les "Aules", tampoc no havia existit res en relació... al Congrés de Cultura Catalana! Com deia en un d'aquests capítols inicials de Cultura i antifranquisme: "...res d'això no ha existit mai a la nostra terra. Com tampoc no existí el Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, ni les Setmanes del Llibre Editat a Mallorca que -a començaments dels anys setanta- se celebraven en els baixos de la llibreria Tous.".

El més vergonyós de tots aquests "oblits" (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d'egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament a qui comanda (als partits que disposen del pressupost; als polítics oficials que manegen el pressupost). Així, actuant d'aquesta manera, l'autor del pretès llibre "objectiu", "científic", pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes "aportacions" (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcel× la de poder que pugui tenir l'autor). Assistim així a una processó de "personatges" d'autèntica vergonya. Es crea la "fama" de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, maneja els fils del pressupost públic.

Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que "portaren la democràcia" al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intel·ligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA, , Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s'hi apuntaren de seguida (per a servar l'essencial de l'Estat muntat per la dictadura: "unitat d'Espanya", capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes "històries" enlairades per tots els servils mentre es menysvalora, es criminalitza, es posa sordina al treball abnegat, callat, heroic dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). "Treball" ben pagat, evidentment!, el de "consagrar" qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de Cultura i antifranquisme (i de les altres aportacions a la nostra història que hi seguiran).