AL VOLTANT DEL DEBAT ELECTORAL:
VÈNCER AL PP A LES URNES NO SIGNIFICA GIRAR A L’ESQUERRA
Vaga General, Xapapote o morques a la mar, i el moviment contra la Guerra d’ Irak són alguns dels fets més apreciables de l’actual període, on es produeix un reviscolar del moviment social que, al meu parer , està molt per davant dels cercles institucionals de l’esquerra.
Si el PP va guanyar les eleccions, va ser bàsicament per la deriva del PSOE cap a la corrupció i el foment del desencís. Si el PP perd les eleccions no serà per les virtuts de l’esquerra institucional i la seva política d’oposició, sinó com el PSOE, per mèrits propis, pel seu derivar cap a la dreta.
Sociològicament l’Estat Espanyol no és de dretes. Altra cosa és que la gent d’esquerra no pogués suportar el cansanci provocat pels cercles institucionals de l’esquerra que no tenen polítiques alternatives, ni gaire credibilitat alternativa.
Allò que preocupa al PP és que el moviment contra la guerra pugui tornar-se en una esquerra mobilitzada electoralment. De fet, l’abstenció va ser la protagonista dels barris on teòricament hauria d’imposar-se l’esquerra. L’electorat d’esquerra va restar a casa per manca de credibilitat en els projectes i programes de l’esquerra institucional, al temps que es mobilitzaven als mateixs barris els nuclis durs de la dreta en favor del PP.
No he sentit gaire lloances pel nostre govern de progrés a les Illes Balears. Més aviat la gent de l’esquerra, i fins i tot partits com Els Verds en fan un balanç ben negatiu de les diferències entre els programes i la realitat. Això sí, pitjor és el PP. I aquest és el fet clau.
Aturar el PP no significa aleshores girar cap a l’ esquerra, sinó més aviat no girar més cap a la dreta. Però al PP no l’aturarà l’esquerra institucional, sinó bàsicament l’esquerra social que, a la vegada té molt poca confiança amb els projectes de l’esquerra institucional. Un fet que apunta en aquest sentit és la marcada diferència entre la capacitat de mobilització i el grau d’organització estable.
Hi ha molt poca confiança de la gent d’esquerra en l’organització estable dels moviments. Els grans sindicats, i particularment CC.OO. han fet tot el possible per donar el vist i plau a les polítiques del govern, i estan cada vegada més allunyats de les xarxes socials alternatives estables.
Bona part dels cercles,que no moviments, d’esquerra estan burocratitzats i molt tocats per les dependències de les subvencions institucionals. Els aparells dels partits i cercles d’esquerra institucional conviden més aviat a rebutjar la vida política que a organitzar-se. Aquesta és la qüestió fonamental del període que es viu. La resposta en aquesta qüestió es clara: cal democratitzar l’ esquerra, començant per les seves organitzacions, i fent extensiva aquesta democratització als seus projectes i programes entre la ciutadania.
Cal refundar l’esquerra. La paraula regeneració segurament es farà servir per arreglar la façana del laborisme, cremat Blair, con s’està fent ara mateix després de la derrota de Jospin i els comunistes francesos del govern plural, però la gent també és ben conscient que moltes d’aquestes operacions són rentades de cara.
Allò que cal fer aleshores és refundar l’esquerra a partir de l’esquerra social, caigui qui caigui.
