PSM: un moment decisiu

MIQUEL LOPEZ CRESPI

Quan escric aquest article manquen dos anys, més o manco, per a les properes eleccions autonòmiques i municipals. El PSM, després de la davallada de prop del vint-i-dos per cent del seu electorat, amb la pèrdua d'un nou diputat i un regidor a l'ajuntament de Palma, es troba en una situació delicada. És evident que la societat mallorquina, els pobles de les Illes, necessiten de forces com les que en el seu moment va ser el nacionalisme d'esquerres representat per homes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Cecili Buele o el mateix Pere Sampol. Recordem que, durant prop de dues dècades, el nacionalisme d'esquerres representà una esperança per a una important avantguarda popular. El PSM era vist com el partit «diferent» de la politiqueria de les organitzacions «majoritàries», aquelles que eren les columnes fonamentals del règim sortit de les reformes de la transició. El PSM, l'«altra esquerra», la que no s'havia venut pel plat de llenties dels sous institucionals a diferència de la socialdemocràcia o del nefast carrillisme espanyol (el PCE).

El PSM, un partit de lluita i combat, era sempre a l'avantguarda de la lluita ecològica, en defensa de la preservació dels nostres minvats recursos naturals. Els Verds no havien nascut ni pareixia que poguessin tenir un espai propi havent-hi el nacionalisme d'esquerres en primera línia del combat ecològic. Igualment podríem dir de la lluita en defensa de la llengua i la nostra cultura, en defensa de les idees republicanes i socialistes autogestionàries.

Tot va semblar que s'esfondrava quan es trepitjà moqueta. ¿Què s'ha de fer en el present per a provar de recuperar la confiança del poble, com donar un missatge d'optimisme i confiança a tots aquells que, més que un partit de despatxos, volen una organització dedicada al reforçament de la societat civil, un instrument que serveixi per a l'alliberament nacional i social dels pobles de les Illes? És evident que recuperar el tarannà combatiu dels anys vuitanta i noranta no vol dir abandonar la lluita institucional. Però davant la decebedora experiència dels anys de «gestionitis», caldria, pensam, modificar tàctiques, formes d'actuar, provant de recuperar la confiança perduda en una bona part de l'electorat nacionalista i d'esquerres.

El PSM hauria de reflexionar seriosament sobre el que han significat, per a la seva consolidació o manca de consolidació, les aliances que el partit ha fet al llarg d'aquestes darrers anys. A vegades hi ha hagut canvis de socis massa ràpids i no explicats abastament al seu electorat. Molts dels que hem donat un suport actiu al nacionalisme d'esquerres no hem entès com, en pocs anys, es pot anar de bracet d'Euskadiko Ezquerra, en les europees de 1989, per a passar a ser socis de CiU en les de 1994. Amb el partit de Jordi Pujol s'hi va anar en les europees de 1994, 1999 i 2004. Poc temps després es pacta amb el PSOE l'any 1999 i en el Consell de Mallorca amb Unió Mallorquina. Per tant el PSM ha governat amb el PSOE quatre anys en el Govern de les Illes i quatre més amb UM en el Consell de Mallorca. Mentrestant, determinats batlles treballaven conjuntament amb el PP a Maria de la Salut i Alaró per a acabar pactant amb les restes del carrillisme (PCE-IU), ERC i els Verds en les generals del 2003. No són massa canvis en tan pocs anys? No hi ha un cert perill de confusió practicant mudances tan accelerades?

Molts dels simpatitzants i militants del PSM es demanen si, en tots aquests canvis, no hi ha una tendència massa accentuada a voler ocupar els despatxos institucionals que no té res a veure amb aquella idea d'abans de donar suport a la societat civil, consolidant espais de lluita i combat, de consciència nacional i social.

Potser, com dèiem de bon començament, és el moment de reflexionar amb molta seriositat si volen tornar a ser o no aquell punt de referència que, amb la seva lluita, amb el seu refús diari a l'abandonament d'idees i de principis, arribà a ser per al poble de les Illes.