Defensa de la cadireta

MIQUEL LOPEZ CRESPI

Quan la burocràcia dirigent dels partits i organitzacions de l'esquerra acomodada parla dels successius fracassos electorals sempre sol donar la culpa del que s'ha esdevengut a factors externs. Els factors externs sempre són els errors produïts pels altres partits. Si és una coal·lició electoral la que ha estat derrotada, són els dirigents i militants dels altres partits els causants del fracàs. Si anaven en solitari, la causa d'haver perdut les eleccions és la pluja d'aquell dia, el sol que va fer que la gent anàs a la platja. Evidentment, els dirigents que fracassen o que ensorren experiències progressistes que el poble ha trigat anys a bastir, mai no tenen la culpa de res i, el que és encara pitjor, mai no dimiteixen.

Però amagar el cap dins l'arena com els estruços no soluciona el problema ni contribueix a la regeneració de la vida política de les Illes. La gent comença a cansar-se i avorrir-se de veure sempre els mateixos vividors del romanço, després de cada fracàs electoral, bastint històries de ciència ficció cada vegada més complicades i esotèriques provant, inútilment, de dissimular la seva part de responsabilitat en la derrota. Són els especialistes a fer el beneit, els que donen la culpa als altres, els especialistes, doncs, a mantenir-se en el poder, malgrat que aquest sigui cada vegada més esquifit, més problemàtic. Mentrestant van passat les setmanes i els mesos. I això és l'únic que sembla importar. Entre renovacions, refundacions, congressos extraordinaris, assemblees preparatòries i reunions de treball per a concretar la futura fórmula salvadora, les nòmines institucionals arriben al compte corrent. I, mentre arriben les pagues que l'estat atorga per la gestió de les institucions del règim, tot funciona bé, la crisi és sempre conjuntural, superable.

Aquests silencis, la manca de definicions polítiques, l'especialització en el camuflatge ideològic, tot plegat és molt rendible. Hi ha buròcrates polítics i sindicals que, d'ençà la restauració de la monarquia, viuen d'esquena dreta i ja ningú no recorda en quina època prehistòrica treballaren com els altres humans, els habitants d'aquest nostre país, tan maltractat per la història.

I són precisament els atacs continuats a tota idea d'autèntica transformació social, les depuracions fetes dins dels sindicats i organitzacions que han controlat els vividors del romanço, els canvis continuats de camisa, el servilisme respecte als poders fàctics malgrat alguna declaració demagògica per entretenir els votants, el que ha anat enfonsant les bases des d'on es sostenia la seva prepotència i cinisme. Anys de pactes amb la patronal, d'estar a les ordres del règim, han minat els fonaments sobre els quals es bastia la seva dèbil base de representació institucional. Quan l'electorat ha constatat que no hi havia gaire diferències entre alguns dels petits grups de l'esquerra nominal i la socialdemocràcia, el PSOE, en aquest cas, l'electorat progressista s'ha estimat més donar el vot a l'autèntica socialdemocràcia, no a un succedani descafeïnat. Altres, els sectors més radicals, avorrits per tanta martingala i claudicació davant els poders fàctics, s'han estimat més passar a l'abstenció activa. Avui dia els analistes expliquen que entre el quaranta per cent actual d'abstenció a l'estat hi ha més d'un deu per cent de gent d'esquerra autèntica avorrida per les claudicacions dels seus hipotètics representants. És el fàstic causat per tanta verborrea justificativa, l'absurd llenguatge de la postmodernitat que no diu res i que arriba a resultar embafador amb tanta inútil adjectivació sense contingut. Allò tan sabut que, per a justificar fracassos, es concreta en discursos tan coneguts com aquell que diu: «El partit es referma en la seva ideologia, en els trets que li són propis, els quals mai no deixarà de banda. La direcció malda per refundar un espai més autèntic, propi de les Illes, que doni respostes als reptes del segle XXI. Es tracta de recuperar un missatge polític comprensible per a la gent. Un missatge sòlid i consistent en el seu contingut però flexible i conciliador en la forma...». I així fins al fàstic, sense saber mai quin tipus d'ideologia es defensa, quin és, en concret, el projecte que es vol bastir. Refundacions que, pel que hem anat constatant, són com a cortines de fum per a entretenir el personal fins que arribi el salvador anunciat a les sagrades escriptures, la conjuntura favorable que, novament, permeti els eterns dirigents de la nau, afirmar que «la crisi ha estat superada».