Per Miquel López Crespí, escriptor
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
L’home es pot anomenar Txomin Ziluaga,
Arregui, Zabaltza, el nom és el que menys importa en aquests
moments en els quals la Guàrdia Civil s’ha posat en acció.
L’home és basc. Això sí que té unes connotacions especials. Té
trenta-dos anys i ha estat detingut. Encara no en sap els motius.
Ningú no li ha dit el per què l’han anat a cercar de casa seva
amb ràbia i preparats per a qualsevol cosa. Ja està clar que a
casa seva no han trobat armes. Mai no ha emprat armes. L’home
detingut pertany a aquella generació que creia que la raó arriba
a triomfar. Coneix prou bé els Guàrdies Civils que han entrat
espenyant la porta i cridant com si això fos una guerra de
veritat. I per un moment s’ho pensa: potser sigui una guerra de
veritat i els companys tinguessin raó. Però hi ha poc temps per
reflexionar. La majoria dels components de la unitat de lluita
antiguerrillera de la Guàrdia Civil porten el rostre mascarat i
només distingeix les dents blanques quan insulten sense aturar.
Encara no sap el motiu ni l’origen dels
primers colps. Imagina, mentre el seu cos ix al dolor de la nit,
que els de la caserna han rebut alguna informació concreta, a
través dels serveis d’informació, provant que forma part de les
gestores proamnistia del País Basc. Potser hagi arribat alguna
fotografia de Bilbao on el poden veure fent de capdavanter a una
de les darreres manifestacions.
Un colp de colze a l’estómac li fa treure la
primera glopada de sang.
L’introdueixen quasi a rastrons dins una peça
plena d’ombres uniformades. "Cabrón separatista. Te vamos a
arrancar los cojones". És el moment en què comença una
sessió intensa de colps furiosos, rabents, salvatges. Se n’adona
que ja ha perdut dues dents. La sang continua rajant per la
boca, empastifant la llengua d’una sensació d’agror salada
desconeguda. Mai no l’havien apallissat d’aquesta manera. Ara
sent garrotades metàl·liques damunt l’esquena, a les cames, als
genolls, a les mans insensibles pel dolor que augmenta
progressivament fins a límits indescriptibles. Tots els porus
del seu cos exhalen suor i sang. A cada centímetre de la seva
pell sofreix la força immensa d’un pes que l’aixafa sense deixar-li
respirar. Els colps de puny al nas, per tot el rostre, damunt
les orelles, el fan vomitar. Vomita sense poder pronunciar cap
paraula. Quasi no pot escoltar res, malgrat intueix que els
insults prossegueixen. Algú escup que han d’anar a violar la
seva dona, que han de pegar un tret al pare i la mare per dur al
món rojos, que a ell el tiraran fermat al riu, que si no diu els
noms dels companys no té salvació...
Llarg espai en blanc. No sap quant de temps
deu haver passat. Ja fa segles que va perdre qualsevol noció
d’espai-temps. No sap tampoc d’on surt aquest feble i esmorteït
llum que il·lumina la cambra amb l’única decoració d’una
fotografia emmarcada d’en Franco que ningú no s’ha encarregat de
retirar malgrat hagin passat deu anys d’ençà la instauració
democràtica. No es pot aixecar. No es pot moure. No pot parlar
ni cridar. Li pareix que té un parell de costelles rompudes.
L’estómac li crema com si hagués begut alcohol pur. Té braços i
mans paralitzats per la pallissa. Ja no sap quantes dents ha
perdut, però tota la peça fa una olor insuportable de sang i
vòmit. Una set immensa li crema la gargamella com si fos un
bisturí clavat al coll. Tremola de fred. Aquests hiverns del
País Basc són durs, amb temperatures de deu graus sota zero. A
mesura que pot anar racionalitzant, imagina que la seva situació
és molt difícil. Amb l’aplicació de la llei antiterrorista,
malgrat no hi hagi proves de res concret, et poden torturar fins
a la mort si els sembla convenient. I això passa sovint a
casernes i comissaries. No es fa gaire il·lusions, vist com han
començat a pegar. Comprèn que aquell moment terrible que podia
arribar ja era aquí. Estava passant. Ho sofria damunt la seva
pell d’una forma dràstica i total. El Che havia dit feia molts
d’anys que en una lluita vertadera es guanya o es mor.
De sobte, inesperadament, una riallada
obscena i una guitza a les parts. "Levanta, cabrón".
L’aixequen a la força i cau novament a terra com una pedra. Les
cames, el cos, ja no responen. Ignora què és el que té espenyat,
però nota que l’han maçolat a consciència. El cos li pesa tones.
Ara se’l llancen l’un a l’altre. No pot distingir el color dels
uniformes. Pensa: els hauran de fer desaparèixer després, car
estaran tacats de sang. És només un segon. No pot pensar gaire
perquè a cada moment que passa augmenten els insults i els colps,
que li arriben de pertot arreu. Sensació d’asfixia. Una angoixa
creixent en notar que l’aire no li arriba als pulmons. Pluja de
colps als ronyons. S’ha tornat insensible al dolor. Quantes
vegades ha perdut el coneixement? Quants dies dura aquest
interrogatori brutal sense respostes? No ho sap. Només se’n
recorda boirosament que obriren la porta de casa seva d’un cop
de culata. La cara de terror reflectida al rostre de la mare. "Aquesta
vegada el mataran, el faran desaparèixer. No tornarà.
Desaparegut". Ho va llegir en la cara de la mare en un segon, en
una milionèsima fracció de segon. S’acomiadaren per sempre amb
la mirada.
Continua ignorant la durada cronometrada de
l’angoixa. Però nota que està tot sol. L’han tornat deixar tirat
dins la cel·la. Obscuritat i la sensació creixent d’aquesta
asfíxia que no fineix, que es va fent més intensa, més real. El
dolor li recorr la geografia del cos. Quantes hores mesurables
han transcorregut d’ençà el darrer interrogatori? És conscient
que no pot contestar ni a les seves mateixes preguntes. La
soledat no li porta cap disminució sensible dels sofriments.
Roman allargassat en terra, atent només a l’aire que cada vegada
li és més esquiu, que cada vegada li costa més respirar. Les
punxades que li obren la carn, que li penetren en totes les
direccions, ja no vénen d’un lloc determinat, boca, estómac,
orella, coll, braços, mans. És tota la seva existència que s’ha
convertit en una immensa massa palpitant, posseïda pel més espès
dolor. Nirvis i venes bateguen a una velocitat inusitada i
desconeguda i el volen obligar a cridar, però fa temps que
emmudí, ja no li surten gemecs. Comprèn definitivament que la
seva situació s’acosta al final. Sap que el mataran.
L’assassinaran. No el torturarien d’aquesta manera si
l’haguessin de portar a la presó, si l’haguessin de portar
davant el jutge per declarar. Això és una venjança típica, un
d’aquells fets que sovint surten als diaris enmig de la
indiferència de molta gent: "Jove desaparegut en estranyes
circumstàncies al País Basc. La Guàrdia Civil continua
investigant".
Silenci. Obscuritat. Han apagat l’única
bombeta que il·lumina la cambra. Llunyà soroll d’un televisor.
Se sent difícilment la veu inintel·ligible del president del
Govern. Paraules confuses, indesxifrables. Dos quarts de nou del
vespre. Nota que, malgrat que tengui el cos fet una paorosa
nafra oberta, encara por coordinar algun pensament. A aquesta
hora Na Maria, la dona, ja deu estar preparada per enfrontar-se
amb el pitjor. Això si no l’han detinguda i no l’estan torturant
dins una altra dependència. Li vénen a la imaginació els dies de
l’estiu passat corrent per les platges de Donosti, jugant enmig
de les ones, corrent per damunt de la sorra. Obscuritat. És
perfectament conscient que no la tornarà a veure. Què fer ara?
Cridar? Plorar? Demanar ajut inútilment? Que els seus botxins el
vegin desfet, destrossat, com si ja no fos un home? Decideix
resistir. No cridar. No suplicar. No parlar. Potser l’enrenou
que el seu cas portarà serveixi en darrera instància per impedir
casos semblants en el futur. S’aferma en l’opinió de tallar-se
la llengua amb les dents si fos necessari, si la voluntat li
anés fallant. Si cedís, si claudiqués, la follia, aquesta
sensació de follia podria ser encara pitjor. Això els agradaria.
Veure’l fet una deixalla sense voluntat, sotmès als seus dictats,
suplicant, implorant una salvació que tanmateix no arribaria.
Quina alegria per als seus torturadors! Però no. Un home a
vegades pot comportar-se com un home. No tendran aquesta alegria.
El poden desfer a colps, arrecancar-li les dents una a una,
espenyar-li els ossos, cremar-li els peus, qualsevol zona de la
seva geografia particular del dolor amb un bufador, però no
s’apoderaran mai de la seva ment, del seu esperit, dels seus
pensaments. No, no seran suficients els trenta-mil policies que
ocupen el País Basc per desfer la capacitat de resistència d’un
poble decidit a conquerir el seu alliberament final.
Ara sap que només tindrà el dolor per
companyia. El dolor total i absolut que s’estén com una
inundació global per totes les cèl·lules del cos. El cos, feble
refugi final obert al vendaval de la tortura. L’home detingut és
conscient que poden triturar, desfer, aixafar cada part, cada
centímetre quadrat d’aquest cos seu fet carn, però no ignora
tampoc que ningú no podrà arribar al racó més amagat on vibra
potent l’esperit de resistència del poble. "De la meva boca no
sortirà cap nom. Ni el nom de la dona sabran. Nosaltres i ells
som d’un món diferent sense possible comunicació".
Agudització de l’asfixia.
L’aire que ja no penetra als pulmons inundats
de sang. I el cor, el cor que sempre una màquina atrotinada que
ha arribat al final del camí. Inesperat silenci glaçat, fred que
avança inexorable i victoriós fins a la darrera prolongació de
tots els nirvis.
Quan l’oficial penetra dins la cel·la i
comprova amb una ullada professional la situació irreversible
creada pels seus subordinats no pot deixar d’exclamar: "Os
dije que lo hiciéseis hablar sin contemplaciones, pero no que lo
matárais a palos en unas horas". Riuen sense fer-li cas
ombres uniformades. "Bien, a lo hecho, pecho. Cogedlo,
esposadlo y lo tiráis al río cerca de la frontera francesa.
Diremos que se escapó. Que huyó. Se ahogó al intentar vadear el
río. Para empezar podéis ir informando a la prensa que el
detenido ha desparecido. ¿Entendido? De-sa-pa-re-ci-do. ¿Vale?
Pues al trabajo".
Paisatges de sorra (Premi Joanot
Martorell 1986) (Gandia: Ajuntament de Gandia, 1986).