Desaparegut

 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

L’home es pot anomenar Txomin Ziluaga, Arregui, Zabaltza, el nom és el que menys importa en aquests moments en els quals la Guàrdia Civil s’ha posat en acció. L’home és basc. Això sí que té unes connotacions especials. Té trenta-dos anys i ha estat detingut. Encara no en sap els motius. Ningú no li ha dit el per què l’han anat a cercar de casa seva amb ràbia i preparats per a qualsevol cosa. Ja està clar que a casa seva no han trobat armes. Mai no ha emprat armes. L’home detingut pertany a aquella generació que creia que la raó arriba a triomfar. Coneix prou bé els Guàrdies Civils que han entrat espenyant la porta i cridant com si això fos una guerra de veritat. I per un moment s’ho pensa: potser sigui una guerra de veritat i els companys tinguessin raó. Però hi ha poc temps per reflexionar. La majoria dels components de la unitat de lluita antiguerrillera de la Guàrdia Civil porten el rostre mascarat i només distingeix les dents blanques quan insulten sense aturar.

Encara no sap el motiu ni l’origen dels primers colps. Imagina, mentre el seu cos ix al dolor de la nit, que els de la caserna han rebut alguna informació concreta, a través dels serveis d’informació, provant que forma part de les gestores proamnistia del País Basc. Potser hagi arribat alguna fotografia de Bilbao on el poden veure fent de capdavanter a una de les darreres manifestacions.

Un colp de colze a l’estómac li fa treure la primera glopada de sang.

L’introdueixen quasi a rastrons dins una peça plena d’ombres uniformades. "Cabrón separatista. Te vamos a arrancar los cojones". És el moment en què comença una sessió intensa de colps furiosos, rabents, salvatges. Se n’adona que ja ha perdut dues dents. La sang continua rajant per la boca, empastifant la llengua d’una sensació d’agror salada desconeguda. Mai no l’havien apallissat d’aquesta manera. Ara sent garrotades metàl·liques damunt l’esquena, a les cames, als genolls, a les mans insensibles pel dolor que augmenta progressivament fins a límits indescriptibles. Tots els porus del seu cos exhalen suor i sang. A cada centímetre de la seva pell sofreix la força immensa d’un pes que l’aixafa sense deixar-li respirar. Els colps de puny al nas, per tot el rostre, damunt les orelles, el fan vomitar. Vomita sense poder pronunciar cap paraula. Quasi no pot escoltar res, malgrat intueix que els insults prossegueixen. Algú escup que han d’anar a violar la seva dona, que han de pegar un tret al pare i la mare per dur al món rojos, que a ell el tiraran fermat al riu, que si no diu els noms dels companys no té salvació...

 

Llarg espai en blanc. No sap quant de temps deu haver passat. Ja fa segles que va perdre qualsevol noció d’espai-temps. No sap tampoc d’on surt aquest feble i esmorteït llum que il·lumina la cambra amb l’única decoració d’una fotografia emmarcada d’en Franco que ningú no s’ha encarregat de retirar malgrat hagin passat deu anys d’ençà la instauració democràtica. No es pot aixecar. No es pot moure. No pot parlar ni cridar. Li pareix que té un parell de costelles rompudes. L’estómac li crema com si hagués begut alcohol pur. Té braços i mans paralitzats per la pallissa. Ja no sap quantes dents ha perdut, però tota la peça fa una olor insuportable de sang i vòmit. Una set immensa li crema la gargamella com si fos un bisturí clavat al coll. Tremola de fred. Aquests hiverns del País Basc són durs, amb temperatures de deu graus sota zero. A mesura que pot anar racionalitzant, imagina que la seva situació és molt difícil. Amb l’aplicació de la llei antiterrorista, malgrat no hi hagi proves de res concret, et poden torturar fins a la mort si els sembla convenient. I això passa sovint a casernes i comissaries. No es fa gaire il·lusions, vist com han començat a pegar. Comprèn que aquell moment terrible que podia arribar ja era aquí. Estava passant. Ho sofria damunt la seva pell d’una forma dràstica i total. El Che havia dit feia molts d’anys que en una lluita vertadera es guanya o es mor.

 

De sobte, inesperadament, una riallada obscena i una guitza a les parts. "Levanta, cabrón". L’aixequen a la força i cau novament a terra com una pedra. Les cames, el cos, ja no responen. Ignora què és el que té espenyat, però nota que l’han maçolat a consciència. El cos li pesa tones. Ara se’l llancen l’un a l’altre. No pot distingir el color dels uniformes. Pensa: els hauran de fer desaparèixer després, car estaran tacats de sang. És només un segon. No pot pensar gaire perquè a cada moment que passa augmenten els insults i els colps, que li arriben de pertot arreu. Sensació d’asfixia. Una angoixa creixent en notar que l’aire no li arriba als pulmons. Pluja de colps als ronyons. S’ha tornat insensible al dolor. Quantes vegades ha perdut el coneixement? Quants dies dura aquest interrogatori brutal sense respostes? No ho sap. Només se’n recorda boirosament que obriren la porta de casa seva d’un cop de culata. La cara de terror reflectida al rostre de la mare. "Aquesta vegada el mataran, el faran desaparèixer. No tornarà. Desaparegut". Ho va llegir en la cara de la mare en un segon, en una milionèsima fracció de segon. S’acomiadaren per sempre amb la mirada.

 

Continua ignorant la durada cronometrada de l’angoixa. Però nota que està tot sol. L’han tornat deixar tirat dins la cel·la. Obscuritat i la sensació creixent d’aquesta asfíxia que no fineix, que es va fent més intensa, més real. El dolor li recorr la geografia del cos. Quantes hores mesurables han transcorregut d’ençà el darrer interrogatori? És conscient que no pot contestar ni a les seves mateixes preguntes. La soledat no li porta cap disminució sensible dels sofriments. Roman allargassat en terra, atent només a l’aire que cada vegada li és més esquiu, que cada vegada li costa més respirar. Les punxades que li obren la carn, que li penetren en totes les direccions, ja no vénen d’un lloc determinat, boca, estómac, orella, coll, braços, mans. És tota la seva existència que s’ha convertit en una immensa massa palpitant, posseïda pel més espès dolor. Nirvis i venes bateguen a una velocitat inusitada i desconeguda i el volen obligar a cridar, però fa temps que emmudí, ja no li surten gemecs. Comprèn definitivament que la seva situació s’acosta al final. Sap que el mataran. L’assassinaran. No el torturarien d’aquesta manera si l’haguessin de portar a la presó, si l’haguessin de portar davant el jutge per declarar. Això és una venjança típica, un d’aquells fets que sovint surten als diaris enmig de la indiferència de molta gent: "Jove desaparegut en estranyes circumstàncies al País Basc. La Guàrdia Civil continua investigant".

 

Silenci. Obscuritat. Han apagat l’única bombeta que il·lumina la cambra. Llunyà soroll d’un televisor. Se sent difícilment la veu inintel·ligible del president del Govern. Paraules confuses, indesxifrables. Dos quarts de nou del vespre. Nota que, malgrat que tengui el cos fet una paorosa nafra oberta, encara por coordinar algun pensament. A aquesta hora Na Maria, la dona, ja deu estar preparada per enfrontar-se amb el pitjor. Això si no l’han detinguda i no l’estan torturant dins una altra dependència. Li vénen a la imaginació els dies de l’estiu passat corrent per les platges de Donosti, jugant enmig de les ones, corrent per damunt de la sorra. Obscuritat. És perfectament conscient que no la tornarà a veure. Què fer ara? Cridar? Plorar? Demanar ajut inútilment? Que els seus botxins el vegin desfet, destrossat, com si ja no fos un home? Decideix resistir. No cridar. No suplicar. No parlar. Potser l’enrenou que el seu cas portarà serveixi en darrera instància per impedir casos semblants en el futur. S’aferma en l’opinió de tallar-se la llengua amb les dents si fos necessari, si la voluntat li anés fallant. Si cedís, si claudiqués, la follia, aquesta sensació de follia podria ser encara pitjor. Això els agradaria. Veure’l fet una deixalla sense voluntat, sotmès als seus dictats, suplicant, implorant una salvació que tanmateix no arribaria. Quina alegria per als seus torturadors! Però no. Un home a vegades pot comportar-se com un home. No tendran aquesta alegria. El poden desfer a colps, arrecancar-li les dents una a una, espenyar-li els ossos, cremar-li els peus, qualsevol zona de la seva geografia particular del dolor amb un bufador, però no s’apoderaran mai de la seva ment, del seu esperit, dels seus pensaments. No, no seran suficients els trenta-mil policies que ocupen el País Basc per desfer la capacitat de resistència d’un poble decidit a conquerir el seu alliberament final.

 

Ara sap que només tindrà el dolor per companyia. El dolor total i absolut que s’estén com una inundació global per totes les cèl·lules del cos. El cos, feble refugi final obert al vendaval de la tortura. L’home detingut és conscient que poden triturar, desfer, aixafar cada part, cada centímetre quadrat d’aquest cos seu fet carn, però no ignora tampoc que ningú no podrà arribar al racó més amagat on vibra potent l’esperit de resistència del poble. "De la meva boca no sortirà cap nom. Ni el nom de la dona sabran. Nosaltres i ells som d’un món diferent sense possible comunicació".

Agudització de l’asfixia.

L’aire que ja no penetra als pulmons inundats de sang. I el cor, el cor que sempre una màquina atrotinada que ha arribat al final del camí. Inesperat silenci glaçat, fred que avança inexorable i victoriós fins a la darrera prolongació de tots els nirvis.

 

Quan l’oficial penetra dins la cel·la i comprova amb una ullada professional la situació irreversible creada pels seus subordinats no pot deixar d’exclamar: "Os dije que lo hiciéseis hablar sin contemplaciones, pero no que lo matárais a palos en unas horas". Riuen sense fer-li cas ombres uniformades. "Bien, a lo hecho, pecho. Cogedlo, esposadlo y lo tiráis al río cerca de la frontera francesa. Diremos que se escapó. Que huyó. Se ahogó al intentar vadear el río. Para empezar podéis ir informando a la prensa que el detenido ha desparecido. ¿Entendido? De-sa-pa-re-ci-do. ¿Vale? Pues al trabajo".

 

 

 

Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986) (Gandia: Ajuntament de Gandia, 1986).