És una trista situació per a tots els ciutadans i ciutadanes d'aquesta comunitat que hem cregut en un mínim canvi social, en l'inici d'una hipotètica regeneració de la societat de les Illes. Les màscares ja han caigut. No hi ha excuses versemblants. Aquests vint-i-quatre mesos han estat patètics. Tothom ha vist prou clar el paper claudicant de l'esquerra oficial, cedint en tot moment (exceptuant la potadeta de la moratòria alternativa del Govern Balear) davant Maria Antònia Munar per tal de conservar les poltrones. Tot plegat és un espectable dantesc que algú ha volgut cobrir piadosament amb dèbils cortines de fum (els discursos oficials, ben pagats, per amagar la claudicació i la buidor). (Miquel López Crespí)

 

 

El Pacte: una mort anunciada. Reivindiquem la dignitat de l’esquerra

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

 

Maria Antònia Munar s'ha posat nerviosa i tothom tremola. La crisi final que ha desencadenat en el Pacte ja no té tornada endarrere (ho hem comentat en altres articles). La sorprenent moratòria de començaments de juliol i la posterior enrabiada del president Antich (que organitzà una contramoratòria per provar de salvar la cara); la moció de censura a Sineu (amb el vot de la trànsfuga que donà la batlia a un militant del PSM) i que Munar no perdona de cap de les maneres; els fets de Manacor amb la crisi desencadenada per UM contra el Pacte; el dinar de la presidenta amb un ressuscitat Jaume Matas; les continuades accions de desgast que promou UM contra el PSM en el Consell de Mallorca (la humiliació de fer moratòries, entre altres coses, sense consultar el partit de Marteu Morro)... indicaven que Munar començava a cercar altres terrenys més favorables als seus designis. I aquests designis són ja massa evidents per provar de negar fets tan elementals. A hores d'ara ja és prou sabut que el Pacte de Progrés no funciona com pertoca (si és que mai ha funcionat!). El diputat verd per Eivissa Joan Buades demana amb urgència una reunió de tots els socis per mirar de salvar alguna cosa abans de la desfeta definitiva. Tot plegat no vol dir que Maria Antònia Munar rompi ara mateix el Pacte (ho farà en el moment que li sembli oportú). Però la presidenta de l'"autèntic" govern de Mallorca ha decidit anar amollant amarres amb els socis del Pacte i governar amb el PP en el 2003. Ja poden dir el que vulguin els portaveus oficials de les diverses formacions polítiques de les Illes. Els dinars i sopars són aquí, les futures repartides d'àrees de poder ja es discuteixen a la vista de tothom. Segurament aquest canvi sobtat d'estratègia s'ha fet amb una mica de nervis (cosa estranya en la presidenta). Maria Antònia Munar ha imaginat que el PSM de Mateu Morro podia avançar-se a la jugada. Hi ha enquestes que indiquen una davallada en la intenció de vots envers UM. Per això les corregudes d'UM rere la tercera edat, els caçadors o qui pugui arreplegar vots per al seu partit. Per fer valer els seus interessos Maria Antònia Munar necessita continuar exercint el seu paper de frontissa (que tan bons rendiments li ha donat!), sigui amb l'esquerra oficial, sigui amb la dreta. Un altre objectiu vital d'UM és aconseguir un nou diputat a costa del que pugui rapinyar al PP (per això els atacs permanents als "comunistes", socialistes, ecologistes i moviments alternatius "no centrats"). Però el partit més estimat en els atacs és, per damunt de tot, el PSM. Recordem que l'any 1999 els nacionalistes d'esquerra ja van perdre un parlamentari (esdeveniment que, cosa curiosa, no ha merescut cap anàlisi per part del PSM). Si Maria Antònia Munar, mitjançant el seu acostumat clientelisme, aconsegueix rapinyar el diputat que necessita i passar, per tant, de tres a quatre parlamentaris a costa dels votants del PP i del PSM, aleshores podria respirar tranquil× la. El possible pacte UM-PP que ja es perfila a l'horitzó del 2003 donaria encara més poder a la presidenta. El PP ho sap i pareix que hi està d'acord. És el preu que hauria de pagar el partit de Jaume Matas per tornar a tocar poder institucional, sortir de les tenebres exteriors institucionals. I és un preu que estan disposats a pagar malgrat que hagin de patir.

Ara, i tothom ho sap, el Pacte de Progrés aguanta de forma vergonyosa i agònica amb declaracions que ningú no creu. Pere Sampol i el president Antich s'han passat setmanes i setmanes dient que els esdeveniments que han descobert la buidor i podridura del Pacte "són coses de l'estiu". Mentrestant Maria Antònia Munar esmolava el punyal i el clvava fins al fons del Pacte, decidida i sense pietat amb una esquerra oficial que només li ha servit d'instrument per a consolidar encara més el seu poder.

És una trista situació per a tots els ciutadans i ciutadanes d'aquesta comunitat que hem cregut en un mínim canvi social, en l'inici d'una hipotètica regeneració de la societat de les Illes. Les màscares ja han caigut. No hi ha excuses versemblants. Aquests vint-i-quatre mesos han estat patètics. Tothom ha vist prou clar el paper claudicant de l'esquerra oficial, cedint en tot moment (exceptuant la potadeta de la moratòria alternativa del Govern Balear) davant Maria Antònia Munar per tal de conservar les poltrones. Tot plegat és un espectable dantesc que algú ha volgut cobrir piadosament amb dèbils cortines de fum (els discursos oficials, ben pagats, per amagar la claudicació i la buidor).

Els sectors progressistes de la societat mallorquina pensen que ja és hora de finir amb tanta covardia. És possible tirar endavant, i amb ampli suport popular, si el Pacte és capaç de girar efectivament cap a l'esquerra, cap a la dignitat i la coherència amb els principis, cap al compliment del programa amb el qual tants ciutadans i ciutadanes han confiat. En canvi, si l'esquerra oficial no muda ràpidament d'actituds, les possibilitats futures d'una recomposició del teixit social que dóna suport al progressisme de les Illes, restaran tocades de mort per dècades. Per aquesta via és possible d'arribar ferits, fortament tocats, a les properes eleccions. Serà una arribada sense alè després d'haver perdut la sang pel camí sota els envits de l'adversari munarista. Maria Antònia Munar no deixarà de colpejar fins al final, per debilitar els seus enemics (i ara el president Antich ja és l'"enemic"), i el nacionalisme d'esquerres, el PSM. Munar ha de negociar el canvi d'aliats des d'una postura ferma (si és possible ha d'anar a la taula de negociacions amb un diputat més, consolidant per sempre més el seu paper de frontissa). S'equivoquen molts analistes (del PSOE i d'EU especialment) pensant que un pacte UM-PP serà el final de Maria Antònia Munar i que aquesta, fagocitada, desapareixerà del mapa polític. En un recent passat no ho aconseguí (i li faltà ben poc!) Gabriel Canyellas. Ara, que tot ha canviat, el perill per a UM ha disminuït encara més. A conseqüència del cas Mapau i de la girada a la dreta de Munar (aquesta és la jugada) el PP pot perdre, fins i tot, algun vot que ajudaria a reforçar UM (juntament amb el que "prengui" al PSM). Consolidat el paper de frontissa "in aeternum" (per això la gelosia davant alguns moviment en aquesta direcció de Mateu Morro), Maria Antònia Munar podria respirar tranquil× la quatre anys més mentre ordeix noves estratègies.

Mai ningú no haurà administrat amb tanta eficàcia i bona fortuna uns resultats electorals tan escassos i, aparentment, inestables. Error greu de PSOE i EU pensar que Munar té por de ser engolida pel PP. Els temps han canviat i ara estam en una altra conjuntura política on el més important és les ganes esbojarrades que té el PP de recuperar el poder costi el que costi, hagi de donar a Munar i UM el que hagi de donar. Això és el que Maria Antònia Munar i Jaume Matas estan discutit en els seus dinars i sopars de Palma i Madrid (i els que vendran!).

Seran dos anys agònics i tristos per a tots els progressistes de les Illes. El somni socialdemòcrata s'ha esvaït. Ja no hi creuen ni els que cobren vuit o nou "quilos" a l'any. Que no pensarà el ciutadà del carrer!

Ara s'hauria de valorar de forma seriosa si el manteniment de la poltrona, el cotxe oficial i el sou a final de mes val més que provar de salvar el que es pugui del teixit social progressista de les Illes. El president Antich i els sectors que li donen suport han de fer un canvi estratègic que ajudi a salvar el que sigui salvable d'il× lusió, de possible reorganitzció popular, per als propers anys. En cas contrari hauran sembrat de sal el futur de l'esquerra de les Illes per dècades.

Des d'un punt de vista cínic encara es podria entendre la cursa per la poltrona; però ja és més difícil racionalitzar que, des d'aquesta tranquil× litat política (i econòmica) que dóna la poltrona conquerida, des d'aquest promontori anomenat poder, no s'actuï, no es faci res que sigui conseqüent amb el compromís que els ha dut a la tranquil× litat i al promontori.

I el que diem pel PSOE i sectors afins també val per als companys i companyes del PSM que, fins fa poc, eren els únics que rebien (i reben encara!) les envestides de tothom. La història és llarga, la vida dels pobles quasi eterna. Potser tampoc no passaria res si estassin un temps a l'oposició servant per al dia de demà, per a conjuntures més favorables, un llegat d'idees i principis que en aquests moments s'estan fent malbé. Valdria més passar a l'oposició contra la dreta de sempre que no continuar al poder dilapidant les il× lusions populars a canvi de no fer res per satisfer-les.

Ni un poble, ni un partit coherent, d'esquerres, autènticament nacionalista i progressista, no moren perquè hi hagi quatre funcionaris que no cobrin substancioses pagues a final de mes. Aleshores, en una altra situació, salvant el que es pugui salvar de l'actual desastre, potser es podria iniciar de nou el camí de les reformes que no s'han pogut bastir en el present. Concretar, amb l'experiència actual (gens agradable, per cert!) un autèntic Pacte progressista lluny de la misèria que hem vist i veiem cada dia. Hora a hora és fa més evident que serà molt difícil acabar la legislatura amb certa dignitat. Però una repetició del que hem tengut fins ara mateix seria, sens dubte, el final de tota esperança en el redreçament nacional i social de la nostra terra.

 

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-IX-01)