És una trista situació per a tots els ciutadans
i ciutadanes d'aquesta comunitat que hem cregut en un mínim
canvi social, en l'inici d'una hipotètica regeneració de la
societat de les Illes. Les màscares ja han caigut. No hi ha
excuses versemblants. Aquests vint-i-quatre mesos han estat
patètics. Tothom ha vist prou clar el paper claudicant de
l'esquerra oficial, cedint en tot moment (exceptuant la potadeta
de la moratòria alternativa del Govern Balear) davant Maria
Antònia Munar per tal de conservar les poltrones. Tot plegat és
un espectable dantesc que algú ha volgut cobrir piadosament amb
dèbils cortines de fum (els discursos oficials, ben pagats, per
amagar la claudicació i la buidor). (Miquel López Crespí)
El Pacte: una mort
anunciada. Reivindiquem la dignitat de l’esquerra
Per Miquel López Crespí, escriptor
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
Maria Antònia Munar s'ha posat nerviosa i tothom
tremola. La crisi final que ha desencadenat en el Pacte ja no té
tornada endarrere (ho hem comentat en altres articles). La
sorprenent moratòria de començaments de juliol i la posterior
enrabiada del president Antich (que organitzà una
contramoratòria per provar de salvar la cara); la moció de
censura a Sineu (amb el vot de la trànsfuga que donà la batlia a
un militant del PSM) i que Munar no perdona de cap de les
maneres; els fets de Manacor amb la crisi desencadenada per UM
contra el Pacte; el dinar de la presidenta amb un ressuscitat
Jaume Matas; les continuades accions de desgast que promou UM
contra el PSM en el Consell de Mallorca (la humiliació de fer
moratòries, entre altres coses, sense consultar el partit de
Marteu Morro)... indicaven que Munar començava a cercar altres
terrenys més favorables als seus designis. I aquests designis
són ja massa evidents per provar de negar fets tan elementals. A
hores d'ara ja és prou sabut que el Pacte de Progrés no funciona
com pertoca (si és que mai ha funcionat!). El diputat verd per
Eivissa Joan Buades demana amb urgència una reunió de tots els
socis per mirar de salvar alguna cosa abans de la desfeta
definitiva. Tot plegat no vol dir que Maria Antònia Munar rompi
ara mateix el Pacte (ho farà en el moment que li sembli oportú).
Però la presidenta de l'"autèntic" govern de Mallorca ha decidit
anar amollant amarres amb els socis del Pacte i governar amb el
PP en el 2003. Ja poden dir el que vulguin els portaveus
oficials de les diverses formacions polítiques de les Illes. Els
dinars i sopars són aquí, les futures repartides d'àrees de
poder ja es discuteixen a la vista de tothom. Segurament aquest
canvi sobtat d'estratègia s'ha fet amb una mica de nervis (cosa
estranya en la presidenta). Maria Antònia Munar ha imaginat que
el PSM de Mateu Morro podia avançar-se a la jugada. Hi ha
enquestes que indiquen una davallada en la intenció de vots
envers UM. Per això les corregudes d'UM rere la tercera edat,
els caçadors o qui pugui arreplegar vots per al seu partit. Per
fer valer els seus interessos Maria Antònia Munar necessita
continuar exercint el seu paper de frontissa (que tan bons
rendiments li ha donat!), sigui amb l'esquerra oficial, sigui
amb la dreta. Un altre objectiu vital d'UM és aconseguir un nou
diputat a costa del que pugui rapinyar al PP (per això els atacs
permanents als "comunistes", socialistes, ecologistes i
moviments alternatius "no centrats"). Però el partit més estimat
en els atacs és, per damunt de tot, el PSM. Recordem que l'any
1999 els nacionalistes d'esquerra ja van perdre un parlamentari
(esdeveniment que, cosa curiosa, no ha merescut cap anàlisi per
part del PSM). Si Maria Antònia Munar, mitjançant el seu
acostumat clientelisme, aconsegueix rapinyar el diputat que
necessita i passar, per tant, de tres a quatre parlamentaris a
costa dels votants del PP i del PSM, aleshores podria respirar
tranquil× la. El possible pacte UM-PP
que ja es perfila a l'horitzó del 2003 donaria encara més poder
a la presidenta. El PP ho sap i pareix que hi està d'acord. És
el preu que hauria de pagar el partit de Jaume Matas per tornar
a tocar poder institucional, sortir de les tenebres exteriors
institucionals. I és un preu que estan disposats a pagar malgrat
que hagin de patir.
Ara, i tothom ho sap, el Pacte de Progrés
aguanta de forma vergonyosa i agònica amb declaracions que ningú
no creu. Pere Sampol i el president Antich s'han passat setmanes
i setmanes dient que els esdeveniments que han descobert la
buidor i podridura del Pacte "són coses de l'estiu". Mentrestant
Maria Antònia Munar esmolava el punyal i el clvava fins al fons
del Pacte, decidida i sense pietat amb una esquerra oficial que
només li ha servit d'instrument per a consolidar encara més el
seu poder.
És una trista situació per a tots els ciutadans
i ciutadanes d'aquesta comunitat que hem cregut en un mínim
canvi social, en l'inici d'una hipotètica regeneració de la
societat de les Illes. Les màscares ja han caigut. No hi ha
excuses versemblants. Aquests vint-i-quatre mesos han estat
patètics. Tothom ha vist prou clar el paper claudicant de
l'esquerra oficial, cedint en tot moment (exceptuant la potadeta
de la moratòria alternativa del Govern Balear) davant Maria
Antònia Munar per tal de conservar les poltrones. Tot plegat és
un espectable dantesc que algú ha volgut cobrir piadosament amb
dèbils cortines de fum (els discursos oficials, ben pagats, per
amagar la claudicació i la buidor).
Els sectors progressistes de la societat
mallorquina pensen que ja és hora de finir amb tanta covardia.
És possible tirar endavant, i amb ampli suport popular, si el
Pacte és capaç de girar efectivament cap a l'esquerra, cap a la
dignitat i la coherència amb els principis, cap al compliment
del programa amb el qual tants ciutadans i ciutadanes han
confiat. En canvi, si l'esquerra oficial no muda ràpidament
d'actituds, les possibilitats futures d'una recomposició del
teixit social que dóna suport al progressisme de les Illes,
restaran tocades de mort per dècades. Per aquesta via és
possible d'arribar ferits, fortament tocats, a les properes
eleccions. Serà una arribada sense alè després d'haver perdut la
sang pel camí sota els envits de l'adversari munarista. Maria
Antònia Munar no deixarà de colpejar fins al final, per
debilitar els seus enemics (i ara el president Antich ja és l'"enemic"),
i el nacionalisme d'esquerres, el PSM. Munar ha de negociar el
canvi d'aliats des d'una postura ferma (si és possible ha d'anar
a la taula de negociacions amb un diputat més, consolidant per
sempre més el seu paper de frontissa). S'equivoquen molts
analistes (del PSOE i d'EU especialment) pensant que un pacte UM-PP
serà el final de Maria Antònia Munar i que aquesta, fagocitada,
desapareixerà del mapa polític. En un recent passat no ho
aconseguí (i li faltà ben poc!) Gabriel Canyellas. Ara, que tot
ha canviat, el perill per a UM ha disminuït encara més. A
conseqüència del cas Mapau i de la girada a la dreta de Munar (aquesta
és la jugada) el PP pot perdre, fins i tot, algun vot que
ajudaria a reforçar UM (juntament amb el que "prengui" al PSM).
Consolidat el paper de frontissa "in aeternum" (per això la
gelosia davant alguns moviment en aquesta direcció de Mateu
Morro), Maria Antònia Munar podria respirar tranquil×
la quatre anys més mentre ordeix noves estratègies.
Mai ningú no haurà administrat amb tanta
eficàcia i bona fortuna uns resultats electorals tan escassos i,
aparentment, inestables. Error greu de PSOE i EU pensar que
Munar té por de ser engolida pel PP. Els temps han canviat i ara
estam en una altra conjuntura política on el més important és
les ganes esbojarrades que té el PP de recuperar el poder costi
el que costi, hagi de donar a Munar i UM el que hagi de donar.
Això és el que Maria Antònia Munar i Jaume Matas estan discutit
en els seus dinars i sopars de Palma i Madrid (i els que vendran!).
Seran dos anys agònics i tristos per a tots els
progressistes de les Illes. El somni socialdemòcrata s'ha esvaït.
Ja no hi creuen ni els que cobren vuit o nou "quilos" a l'any.
Que no pensarà el ciutadà del carrer!
Ara s'hauria de valorar de forma seriosa si el
manteniment de la poltrona, el cotxe oficial i el sou a final de
mes val més que provar de salvar el que es pugui del teixit
social progressista de les Illes. El president Antich i els
sectors que li donen suport han de fer un canvi estratègic que
ajudi a salvar el que sigui salvable d'il×
lusió, de possible reorganitzció popular, per als propers anys.
En cas contrari hauran sembrat de sal el futur de l'esquerra de
les Illes per dècades.
Des d'un punt de vista cínic encara es podria
entendre la cursa per la poltrona; però ja és més difícil
racionalitzar que, des d'aquesta tranquil×
litat política (i econòmica) que dóna la poltrona conquerida,
des d'aquest promontori anomenat poder, no s'actuï, no es faci
res que sigui conseqüent amb el compromís que els ha dut a la
tranquil× litat i al promontori.
I el que diem pel PSOE i sectors afins també val
per als companys i companyes del PSM que, fins fa poc, eren els
únics que rebien (i reben encara!) les envestides de tothom. La
història és llarga, la vida dels pobles quasi eterna. Potser
tampoc no passaria res si estassin un temps a l'oposició servant
per al dia de demà, per a conjuntures més favorables, un llegat
d'idees i principis que en aquests moments s'estan fent malbé.
Valdria més passar a l'oposició contra la dreta de sempre que no
continuar al poder dilapidant les il×
lusions populars a canvi de no fer res per satisfer-les.
Ni un poble, ni un partit coherent, d'esquerres,
autènticament nacionalista i progressista, no moren perquè hi
hagi quatre funcionaris que no cobrin substancioses pagues a
final de mes. Aleshores, en una altra situació, salvant el que
es pugui salvar de l'actual desastre, potser es podria iniciar
de nou el camí de les reformes que no s'han pogut bastir en el
present. Concretar, amb l'experiència actual (gens agradable,
per cert!) un autèntic Pacte progressista lluny de la misèria
que hem vist i veiem cada dia. Hora a hora és fa més evident que
serà molt difícil acabar la legislatura amb certa dignitat. Però
una repetició del que hem tengut fins ara mateix seria, sens
dubte, el final de tota esperança en el redreçament nacional i
social de la nostra terra.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-IX-01)