ERC HA DECIDIT EL SEU PROPI CAMÍ.

         LA SOBREDOSI DE CENTRISME FA POR.

 

La gent que es diu d’esquerra a Mallorca no vol el PP al govern. Els insularistes d’UM si el volen. Els insularistes d’UM són liberals, és a dir de dreta, i es lògic que pactin amb el PP o neutralitzin el poc que pot fer de progressista l’esquerra. Però això tampoc és del tot cert perquè les dirigències de l’esquerra han perdut la major part dels seus referents d’esquerra, en funció de la seva  actualització al segle XXI, és a dir a l’ideologia dominant neoliberal que els afecta i molt. L’esquerra des de la transició no ha  après res més fácil que el fet de neutralitzar-se a si mateixa.

 

El PSIB-PSOE és un partit institucional. No és un partit de carrer ni de poble, ni urbà a Mallorca, perquè la major part dels seus afiliats i afiliades no tenen cap militància social ni política. El PP és en aquest sentit un partit amb més base social militant que el PSIB-PSOE. I si un partit que es diu “socialista” no gaudeix d’una base social activa i només ho és en la marca i no en els seus continguts, es constitueix de fet  en un element de recanvi i d’alternança quan les coses van malament. Recanvi i alternança no són cap alternativa política ni socials destacables.

 

Està molt clar que el PSIB-PSOE no vol governar, i només ho farà si es troba amb la patata a la mà, derivada del cansanci de l’electorat amb l’actual partit al poder. Sembla que el PSIB és fidel als pactes d’Estat que entre bastidors mou el bipartidisme a l’Estat Espanyol. No fan absolutament res per trencar aquesta situació estàtica, i el record més present que en tenim ara mateix, és la campanya de la “socialista” Rosa Díez a Ciutat a favor del PP, o les d’antics representants institucionals del PSOE que es dediquen a engreixar l’opció de dreta des de les seves columnas d’opinió. EL PSIB només pot confiar en l’efecte Zapatero.

La preocupació del PSIB-PSOE i també d’altres personatges amb poder que no opten  únicament pel PP, perquè s’han beneficiat més de les polítiques de frontissa, és que el PP pugui obtenir la majoria absoluta. Aquest és el motiu de la venda mediàtica que es fa de l’imatge del senyor Nadal i de la dona Maria Antònia Munar. En els informatius de TVE a Balears surt més en Nadal que n’Antich ara mateix. L’alcaldia de Ciutat és el que el PSOE pot tenir més a mà després dels desastres de la senyora Cirer.

 

Quan en el PSIB-PSOE  es manifesta que no es vol governar en solitari, i que no vol repetir aliances amb el PSM i  els d’EU-Els Verds, l’opció per mantenir-se a l’oposició és clara. Quan en qüestions com l’Estatut el PSIB-PSOE fa la pinça amb el PP és perquè la dirigència d’aquest partit es troba bé amb els “pepers”. Alguns socialistes amb càrrec institucional  només aspiren a mantenir-lo per tal de cobrar el que cobren i per  a jubilar-se amb una pensió més alta que la que obtendrien tornant als seus treballs d’orígen. I si han de governar, ho voldran fer des de l’alternança amb el partit insularista.

 

Més enllà, el PSIB-PSOE es veurà afavorit per la polarització del vot, i per la crisi d’identitat dels altres partits, els dirigents dels quals a vegades manifesten que no volen estar a l’esquerra del PSIB-PSOE. És el cas d’Entesa, però també ho és d’ERC que en els seus darrers discursos pretèn guanyar des del centre cap a l’esquerra. Probablement les bases d’ERC, que ho tenen més clar que les seves dirigències, puguin determinar millor que la seva direcció el seu futur i no es deixin guiar en el desplaçament cap al centre que s’esdevina per a pactar amb CIU. Els excessos verbals de Carod respecte de l’esquerra hippy flowers van en aquest sentit.

 

En el cas d’ERC a Mallorca sembla que la necessitat d’estirar de la gent d’Entesa, els escindits del PSM, reprodueixi la voluntat de decantament cap al centre. Però aquesta maniobra  toparà amb altres realitats com l’acord PSM- Entesa a les municipals de Vilafranca, on la necessitat d’acord en el partit escindit  és imprescindible si volen mantenir el govern municipal. No és massa imaginable un acord global d’Entesa amb ERC, tot i que es puguin arribar a acords puntuals en alguns municipis on la presència dels escindits del PSM i d’ERC no és massa important.

 

L’opció d’ERC per anar de la mà d’Entesa no millora els seus referents d’esquerra, i potser que no hi hagi prou electorat   davant una situació de sobredosi de centresquerra.

ERC ha optat, correctament i amb coherència, no aceptar ser el darrer esglaó d’un Bloc que es genera en vertical i des de posicions prefixades per dues direccions polítiques, però no es veu cap valor afegit en juntar-se a gent que ha pactat amb el PP en el cas d’Alaró, i que mantenen una posició ben clara contra una “Esquerra alternativa” com han manifestat els seus dirigents. En qualsevol cas, per fer-ne una millor valoració haurem de veure com conclouen les llistes electorals, perquè ERC disposa de militants socials prou valiosos, i moltes vegades allò que decanta el vot és la personalitat i la feina dels capadavanters en les llistes.

El Bloc que s’esbrina a partir de la negativa d’ERC a formar part de l’entesa electoral, neix molt tocat, i el seu referent sembla molt proper al model partidari ICV (Iniciativa Verds), amb la mancança en el nostre cas d’una EUiA que és més nominal que real. No oblidem que EUiA forma part del pacte de govern català que ha atorgat la Creu de Sant Jordi a l’home que va provocar l’Expedient de Regulació d’Ocupació a la SEAT, o del mateix pacte que a l’Ajuntament de Barcelona privatitza Parcs i Jardins, i ha mantingut una llarga baralla amb els treballadors i treballadores.

La sobredosi centresquerrana està servida, i les gents d’esquerra alternativa, radical, participativa  i transformadora que encara és present a Mallorca no tenim gaires esperances de millora a partir dels actuals subjectes institucionals.

Sembla que ens resta PP per estona, i que haurem de continuar on som, en les lluites de cada dia, en les resistències, fins que es generin des de la base i la mobilització social, les eines polítiques, sindicals i socials necessàries per al canvi.

 

Ciutat, 8 d’octubre de 2006

 

 

Llorenç Buades Castell