Miquel López Crespí
La decisió del PSM i els Verds de Menorca d'anar plegats a les autonòmiques del 2007 prescindint d'Esquerra de Menorca és un cop ben fort a les aspiracions de l'excarrillisme illenc per a sobreviure a les institucions. Abans, feia tan sols unes setmanes, qui havia raonat la seva negativa a repetir l'experiment Progressistes havia estat el PSM mallorquí donant carabasses a Eberhard Grosske, Manolo Cámara, Pep Vílchez, Josep Valero i Miquel Rosselló. Amb aquestes dues negatives el futur electoral dels seguidors de Llamazares a les Illes es presenta cada vegada més fosc i tenebrós. De res no han servit les crides desesperades de tots els antics secretaris del PCE i del prosoviètic PCB-PCPE per a repetir el fracassat experiment.
En el fons, els antics dirigents carrillistes haurien de saber que l'esquerra nacionalista i alternativa de les Illes vol més que un simple pacte electoral per les cúpules, que és vist com a simple operació per a servar sous i cadiretes. Els amics Miquel Àngel M. Ballester del PSM, Cecili Buele d'ERC, Llorenç Buades i Josep Juárez de la CGT han escrit molts d'articles al respecte. Els haurien d'haver llegit. L'esquerra alternativa, els militants dels moviments no controlats pels polítics professionals que feren fracassar el nostre Pacte de Progrés, el que volen és una àmplia i seriosa unitat per la base, una autèntica alternativa a la política depredadora del PP que recolzi en els moviments de base, en la unitat d'acció més àmplia contra els especuladors que encimenten sense aturar la nostra terra. Els antics dirigents del PCE i del PCPE haurien d'haver entès que no es pot pressionar els hipotètics aliats de la forma tan desfermada com ho han fet durant aquests darrers anys. Ha jugat contra l'aliança electoral entre PSM, Verds i Izquierda Unida la lamentable vampirització de l'espai ecologista amb l'operació de Miquel Àngel Llauger contra Margalida Rosselló, Jordi López, Nofre Bisbal i tots els altres fundadors del grup ecologista. Puc escriure que he conegut gent de l'esquerra alternativa vertaderament atemorida davant la constatació de tanta manca de tacte polític.
També ha jugat contra aquesta problemàtica aliança electoral de circumstàncies el que va fer la direcció d'EU amb l'antiga consellera de Benestar Social, una prestigiosa i combativa lluitadora com Nanda Caro que, no ho oblidem, va ser obligada, com en els pitjors temps de l'estalinisme, a callar les seves crítiques constructives al Pacte de Progrés. En aquella lamentable circumstància, en queda constància històrica a les hemeroteques, Miquel Rosselló i Manolo Cámara foren els encarregats de coartar la llibertat de crítica de Nanda Caro de la mateixa manera que abans ho havien fet criticant l'actitud combativa de Joan Buades i Margalida Rosselló.
El trist paper de Llamazares votant contra el Pla Ibarretxe i els drets nacionals del poble basc (també ho van fer els d'Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa) demostrava a la vista de tots els votants de "Progressistes" el gran error d'haver donat el vot a una gent tan insensible a la qüestió nacional pendent a l'estat espanyol. El vot de Llamazares i el seu grup contra el poble basc de Llamazares evidenciava com la coalició Progressistes tan sols havia servit per ajudar a l'espanyolíssima organització Izquierda Unida a tenir grup propi, cobrar més diners i anar contra les nacions sense estat. En el fons, i els exdirigents carrillistes no ho han entès mai, l'experiment "Progressistes" era una pura ficció electoral muntada des de les cúpules dels que havien tudat el Pacte de Progrés, un experiment que Mateu Morro, l'antic secretari general del PSM, contribuí a muntar per tal de trobar una sortida ràpida, i per això mateix falsa, a la pèrdua de més del vint-i-dos per cent de l'electorat del PSM. Aconseguir un diputat per a la coalició era la coartada per a unes direccions polítiques que havien tudat, amb la derrota del Pacte, anys i més anys d'unitat i lluita popular. L'obtenció d'aquell diputat hauria servit a cada dirigent per a arribar fins a les autonòmiques del 2007 sense gaire crítiques internes. L'experiment va fracassar perquè per treure el PP la gent s'estimà més votar PSOE, és a dir l'autèntica socialdemocràcia, i no un invent descafeïnat que no garantia d'acabar amb Aznar i els seus.
Els antics dirigents del PCE que han dirigit l'operació d'encerclament als Verds, PSM i ERC, atordits en constatar que avançaven a passes de gegant cap a l'extraparlamentarisme més dur, no han cuidat les formes quant a cercar aliats. Han tengut massa presa, han pressionat de forma inadequada. Tot plegat, juntament amb les seves pràctiques contra els sectors d'esquerra de la mateixa Esquerra Unida, cas de Nanda Caro, per exemple, han deixat en solitari EU. I també les continuades pressions contra els Verds de Margalida Rosselló. Davant el fracàs de la direcció illenca d'Izquierda Unida, davant aquesta impossibilitat de trobar aliats o de bastir cap mena de moviment alternatiu per la base, la incògnita és saber ara si ERC, la darrera esperança que tenen els Cámara, Valero i Grosske per a no quedar fora del sistema, els servirà de crossa com en un recent passat serviren els vots dels Verds. La destrucció d'un espai verd alternatiu per part dels antics dirigents carrillistes i els seus amics; la demonització contínua de la dissidència; no són bones targes de presentació per a una hipotètica aliança entre ERC i els seguidors de Llamazares. Tothom amb dos dits de seny veu i comprova amb els seus ulls que aquella necessària aliança per la base de l'esquerra alternativa, la imprescindible unitat d'acció de les plataformes culturals, sindicals, ecologistes, republicanes i de defensa de la terra no s'ha pogut aconseguir demostrant la inutilitat de tants de polítics professionals insensibles a les necessitats del poble.