Font: Diari Avui (9,10,2004)
"El nostre desenvolupament és deutor de l'espoliació plurisecular dels pobles indígenes"
M.A. Jean Ziegler, relator
especial de l'ONU pel dret a l'alimentació, creu que és realista demanar la
dissolució del Fons Monetari Internacional (FMI) i l'abolició de l'Organització
Mundial del Comerç (OMC). Ho comparteix?
E.T. Totalment. Em sembla molt simptomàtic i esperançador que algú com
[Joseph] Stiglitz, que va ser president del Consell d'Experts Econòmics del
president Clinton i economista en cap del Banc Mundial, conclogui que caldria
abolir el BM i l'FMI i substituir-los per unes institucions noves. Fa deu anys
hauria estat impossible que algú de dins hagués fet aquest gir. Fixi's en els
autors de l'Agenda de Barcelona per al Desenvolupament [signada el 25 de
setembre en el marc del Fòrum 2004]: el mateix Stiglitz, Paul Krugman, John
Williamson, Jeffrey Sachs... en el passat tots van ser defensors del projecte
neoliberal i ara, en canvi, comparteixen la idea que un capitalisme sense
instruments de regulació i redistribució de la riquesa no funciona. Stiglitz
proclama que el món necessita un nou Keynes que torni a salvar el sistema. Bé,
em sembla una postura molt simptomàtica, però no tinc clar que les coses no
evolucionin cap a canvis estructurals més profunds.
M.A. A què es refereix, quan parla de canvis més radicals?
E.T. Fa uns dies vaig llegir al Financial Times una notícia que em va
cridar l'atenció: s'havia preguntat als alemanys què opinaven de la frase "el
socialisme és una bona idea que va ser mal aplicada". El 72% dels alemanys de
l'est van respondre que sí i, més curiós encara, també el 53% dels de l'oest.
Als noranta això era impensable, perquè imperava l'opinió que tot el que feia
olor a socialisme era dolent i que el capitalisme era l'horitzó insuperable.
Aquest sondeig em fa creure que l'opinió pública comença a pensar que el
socialisme real -dolentíssim, innegablement- era l'aplicació incorrecta d'unes
idees vàlides, i que un socialisme democràtic i humà pot tornar a ser una
alternativa al fracàs neoliberal.
M.A. Com haurien de ser les institucions de govern econòmic mundial que
substituïssin el BM i l'FMI, segons aquest esperit?
E.T. Democràtiques i amb la missió de vetllar perquè la Declaració Universal
dels Drets Humans es respecti, també, en l'esfera econòmica; just al revés de
com són avui. Tampoc caldria inventar-se res; n'hi hauria prou de recuperar els
principis fundacionals de l'ONU de 1945 i potenciar el Consell Econòmic i Social
i la Conferència de l'ONU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD).
M.A. Què li sembla la proposta del Brasil, França, Espanya i Xile de finançar
un fons mundial de lluita contra la fam amb impostos sobre el comerç d'armes i
les transaccions financeres internacionals?
E.T. Que fins i tot un personatge com el president Jacques Chirac hagi
acabat acceptant la Taxa Tobin em sembla indicador de la necessitat que hi ha de
buscar nous mecanismes de redistribució de la riquesa. El Parlament de Bèlgica
l'ha adoptada com a llei que podrà ser aplicada quan ho facin els altres membres
de l'eurozona, i sé que a la cambra espanyola hi ha una proposta similar. La
Taxa Tobin pot regir a la zona euro sense necessitat d'esperar [el suport de]
els EUA, la Gran Bretanya o Japó. Però caldria completar aquest pas amb altres
mesures, com l'anul·lació del deute públic extern del Tercer Món, l'obstacle més
gran al desenvolupament. L'UNCTAD ha publicat un informe on evidencia que molts
dels Estats africans beneficiats per la iniciativa HIPC del Banc Mundial [per a
la reducció del deute als països més pobres] no han sortit del cercle viciós de
l'endeutament i aviat es trobaran de nou en una situació financera insostenible.
M.A. Fa pocs dies, Jeffrey Sachs, assessor econòmic de Kofi Annan, va incitar
públicament els països africans a no pagar el deute. Creu que hi ha marge per a
l'articulació d'un moviment de revolta contra el BM i l'FMI?
E.T. Francament, no. Els governants africans d'avui es mouen en una lògica
de submissió al G-8. Fixi's quina paradoxa! I l'única manera de fer-los canviar
d'actitud seria amb grans moviments de pressió de les seves ciutadanies, com va
passar a l'Argentina. Però això a l'Àfrica és molt difícil, perquè els moviments
socials estan molt debilitats; quan la gent ha de lluitar cada dia per un tros
de pa no li pots demanar activisme polític. Si haguéssim d'esperar algun senyal
hauria de ser a l'Àsia o a Llatinoamèrica, on ja hi ha alguns senyals
interessants.
M.A. Si no és a base de préstecs, com poden els països del Tercer Món
finançar el desenvolupament de les seves economies?
E.T. Per moltes vies; la Taxa Tobin n'és una i la desprivatització una
altra. Però és que el postulat segons el qual al Sud hi ha una manca estructural
de capitals que cal suplir amb aportacions exteriors és un postulat fals. Amb el
meu col·lega Daniel Millet hem calculat el volum dels dipòsits en líquid que els
rics del Sud tenen dipositats als bancs del Nord.
Resultat: 1,4 bilions de dòlars. Sense comptar inversions ni béns immobiliaris!
Sap quan sumen els préstecs d'aquests mateixos bancs als països en qüestió?
M.A. Digui'm...
E.T. La meitat: 700.000 milions de dòlars. Però això no és
tot: sense por a exagerar es pot afirmar que almenys un 25% d'aquest bilió i mig
és diner robat durant anys per algunes elits locals, diner il·lícit i sovint
d'origen criminal. Nosaltres defensem que sigui restituït a les poblacions
estafades a través d'un fons per al desenvolupament. Es podria identificar el
rastre d'uns 350.000 milions de dòlars mal adquirits. Investigar-ho i forçar-ne
l'expropiació seria, a més, una bona manera de lluitar contra la corrupció, tant
la passiva dels bancs del Nord que es presten al joc, com l'activa dels governs
locals i les multinacionals. Fins ara ni el BM ni l'FMI han badat boca sobre la
proposta...
M.A. Hi hauria encara alguna altra via de finançament?
E.T. Sí, encara n'hi hauria una altra, menys puntual: les reparacions.
Comparteixo la idea que els pobles indígenes d'Àfrica, Àsia i les Amèriques
tenen un dret històric a rebre reparacions econòmiques pels danys causats per
l'espoliació i el comerç d'esclaus, reconegut per l'ONU com un crim contra la
humanitat. Admetem-ho: el nostre desenvolupament és deutor, en part, de
l'espoliació plurisecular d'aquests pobles.
M.A. I com s'establirien aquestes compensacions?
E.T. La nostra proposta és transformar l'ajuda oficial al desenvolupament
(AOD) en un pagament permanent, obligatori i en donacions en líquid per part
dels països rics de l'ordre del 0,7% del seu PIB, amb el qual s'alimentaria un
fons mundial. Aconseguir-ho suposaria triplicar el que avui es destina a AOD,
uns 51.000 milions de dòlars anuals aproximadament. Però no és fàcil; no ja
arribar al 0,7, sinó assumir l'obligatorietat i el pagament en efectiu. Sap que
una gran part del que s'inclou com a AOD no són diners, sinó donacions de béns i
transferència de coneixements? Fins i tot el govern del PP va integrar-hi en la
partida del 2003 despeses vinculades a l'ocupació militar a l'Iraq!