MIQUEL LOPEZ CRESPI
Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem
definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC d'entrar a
militar dins el sindicat CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen
d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor
de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes
assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del
franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en
exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en
defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem
CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de
reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença
a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven
dint re de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els
partidaris de la divisió sindical. En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les
direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a
consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar
les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats
reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària
i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar
els diferents col.lectius que des de dintre de CCOO i d'UGT no acceptaven la
reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República
Federal, altres fins al socialisme. Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes,
els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que
impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va
anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i
no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit
sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió
de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització
antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit
anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els
homes i dones més combatius dels sectors populars. S'ha de reconèixer que els nostres dissidents, els comunistes
i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE),
han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals.
Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la
unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui
signa aquest article formava part. Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma
-si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o
barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que
feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme
per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera
tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC,
etc. Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits
per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli
moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant
elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi
havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions
Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i
esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la
CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC
(Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el
Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era
el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes),
juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres
d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; el sindicat Unió General
de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i l'organització Unión Sindical
Obrera (USO). Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces
obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i
contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de
CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de
prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió
ben equivocada. |