Els errors dels Verds

MIQUEL LOPEZ CRESPI

Tornar a l'inici

Tornar a Miquel López


 

En la possible desaparició d'un projecte verd alternatiu a EU i al PSOE han tengut bona part de culpa els mateixos militants ecologistes i, especialment, tants directors generals del grup de Margalida Rosselló aferrats a la cadireta i a les nòmines institucionals. Aquest és un fet constatable consultant les hemeroteques dels diaris de les Illes. Ni en temps del Pacte de Progrés ni posteriorment, en la lluita per anar consolidant un espai ecologista independent de les restes del carrillisme (PCE), hem trobat mai un article de defensa o suport a les posicions de Margalida Rosselló o en defensa d'un espai Verd alternatiu. Ni una carta al director! El fet ha estat molt comentat entre els antics votants ecologistes. I dic «antics votants ecologistes» perquè hem de recordar que l'aliança EU-Verds per a les eleccions de 1999 significà la pèrdua del quaranta per cent del total de votants que havien tengut aquestes alternatives quan anaven per separat. Vet aquí novame nt la constatació del fet, repetit elecció rere elecció, de com determinades aliances no sumen, ans al contrari, perden vots de forma matemàtica.

Es evident que la unió EU-Verds no servia ni serveix per anar ampliant el nombre de votants; tampoc per a consolidar un espai verd alternatiu a les Illes. Al contrari, l'enfeudament dels Verds a EU ha estat la pedra fermada al coll que, a poc a poc, ha anat buidant de contingut i de possibilitats d'arrelament social un moviment que, fa uns anys, representà una esperança per a prop de deu mil electors illencs cansats de les bestieses de la dreta tradicional i de la demagògia del reformisme sense reformes. Però aquesta aliança, que no servia per a consolidar un espai ecologista alternatiu que es pogués enfrontar amb força a la destrucció del nostre territori, al saqueig de recursos decretat pels sectors més especulatius de la nostra societat, sí que era essencial per a la supervivència de les restes del carrillisme illenc. PCE, primerament, i Esquerra Unida, després, perdien vots contínuament i, com ara mateix, eren ja a punt del més dur i real extraperlamentar isme. L'estratègia de supervivència d'aquella direcció, la dels carrillistes, que havia inaugurat la transició oblidant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides, passava i passa encara, per anar xuclant, primer, els espais verds més propers, per a acabar provant de dissimular el seu històric centralisme apropant-se al nacionalisme, en aquest cas al PSM.

En aquesta ferrenya estratègia de supervivència d'EU, els Verds han fet un paper d'innocents i d'incauts. Allò del «tonto útil» al qual, una vegada xuclada la sang, es llança a la vorera del camí. Molts analistes, i jo també compartesc aquesta idea, pensen que els Verds, i Margalida Rosselló, Jordi López i Joan Buades tengueren massa pressa per a accedir al poder fos com fos. Llorenç Buades ho definia molt bé en l'article Els Verds de les Illes i el seu futur quan deia: «L'error dels Verds és haver participat d'un govern en una conselleria clau per als temes que havien d'abordar-se en la legislatura, davant uns enemics molt poderosos, sense prou suport al govern de progrés, i amb una implantació social massa feble i poc activa (basta veure la participació a les conferències o congressos) per a fer front al repte que tenien hauria sortit més reforçada».

La pressa és sempre mala consellera. Ja està bé aquesta pressa per als oportunistes, per a tota la colla de vividors que s'aferren com a desesperats a la catifa, el cotxe oficial i les nòmines que el poder atorga als seus gestors. Es el que hem vist, per part de l'esquerra acomodada durant més d'un quart de segle. Però aquest no és el paper que els deu mil votants dels Verds esperaven de la seva direcció. A França i Alemanya ja hem vist com aquesta pressa per accedir a la nòmina institucional ha portat a la pèrdua de molts dels principis ecologistes. Uns verds fermats a la socialdemocràcia que mantenen les centrals nuclears, ajuden a privatitzar el sector públic i, en la guerra de Iugoslàvia, combregaven amb les rodes de molí propagades pels gestors del sistema. És una experiència desaprofitada pels Verds de les Illes.