No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de "Progressistes" ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona. (Miquel López Crespí)

La victòria del Bloc i la derrota del Tercer Espai

per Miquel López Crespí

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar "Tercer Espai" havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via "nacionalista" que no tengués res a veure ni amb la dreta ni l’esquerra. Pareixia, no vull dir que sigui així, que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als "perillosos i radicals comunistes" de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot i esperar poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat "Reflexions entorn al Tercer Espai" afirmava que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix "dreta-esquerra" de l’actual panorama institucional. Ningú no analitzava, emperò, si realment Esquerra Unida era un "grup a l’esquerra del PSOE", estudiant, per exemple, la seva pràctica política en el passat Pacte de Progrés. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat que l´operació no hagi reeixit,, que el PSM, escorant-se cap a l’esquerra perdia "transversalitat i centralitat" i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La "solució" per a tots els partidaris de provar d’acabar amb l’eix "dreta-esquerra" era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

Tot plegat anava molt bé, tant al PSOE com a UM i Maria Antònia Munar, perquè ambdós partits acabaven de neutralitzar el PSM i igualment podien aprofitar la hipotètica nova força nacionalista unificada per a establir aliances conjunturals lluny de les "exigències" (voler governar en el Consell e Mallorca en temps del Pacte, per exemple) d’aquell PSM de Mateu Morro i Pere Sampol.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric "esquerranisme" del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina. El PSOE tampoc no s’oposava a l´operació perquè ja li anava bé acabar amb el tap que el PSM significa per al seu desenvolupament als pobles.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista "transversal i centrista" seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske, Miquel Rosselló restaven extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de "Progressistes" ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona.

Fa tan sols unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats "crítics" d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes, més alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua en el vaixell del Bloc molt mala d’arreglar. Els sectors més dretans del nacionalisme nostrat esmolaven els punyals per trossejar amb força el que pogués restar del PSM. Tots aquells que històricament havien atacat Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol per "comunistes" ara veien la confirmació de les seves tesis. Si a través dels anys aquests sectors havien pontificat que el PSM no podia funcionar perquè tenia a la direcció antics membres del PCE, l’OEC i el PSAN, ara, amb l’aliança amb els partidaris de Llamazares, confirmaven les tesis de la "deriva esquerranista" del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra, amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Malgrat la derrota evident de la proposta de construir aquest Tercer Espai no identificat ni amb la dreta ni amb l'esquerra, una concepció completament utòpica en la nostra opinió, imaginam que UM, la gran derrotada en aquesta operació, es conformarà pensant que pot treure profit de tots aquells que no segueixen el Bloc. El PSOE tampoc no veu problemes als seus voltants. Amb el suport estatal i tots els diners que vol per a les campanyes electorals, els seus candidats no han de fer gaire esforç per a treure el nombre de diputats assignats sempre per defecte. Tota la gent de la direcció del PSOE sap a la perfecció que ni Esquerra Unida i ni el PSM, i molt manco ERC que ha fet president Montilla al Principat, posaran cap impediment a un possible govern PSOE-UM amb suport exterior del Bloc.