L'estratègia extraparlamentaria del PP i la resposta de l'esquerra

G. Buster

 L'estratègia de mobilització extraparlamentaria del Partit Popular mereix una mica més que l’esperança que acabi després de les eleccions gallegues, com ha expressat la Vicepresidenta del Govern, Maria Teresa Fernández. Requereix, sobretot, una anàlisi des de l'esquerra. En poques setmanes, el Partit Popular ha mobilitzat a la dreta espanyola contra tres decisions polítiques importants i simbòliques de la majoria d'esquerres que dóna suport al Govern: contra una possible negociació amb ETA, si aquesta abandona les armes; contra la devolució a la Generalitat de Catalunya de la documentació espoliada després de la guerra civil com botí de guerra pel franquisme; i contra els matrimonis gais. El que el PP intenta, recolzant-se en una xarxa social àmplia que va de l'Associació de Víctimes del Terrorisme a l'Església Catòlica, és imposar des del carrer un poder de veto que bloquegi qualsevol canvi a l'esquerra des de les institucions parlamentàries i el Govern. No es tracta només del renc del PP ni d'una  tàctica per a acompanyar la seva campanya electoral a Galícia. És, per contra, una estratègia d'acumulació de forces a mitjan i llarg termini que pretèn primer, bloquejar qualsevol canvi a l'esquerra; segon, erosionar la base social de l'esquerra que impulsa aquest canvi mitjançant la frustració i la impotència; tercer, vol trencar la majoria parlamentària d'esquerres i avançar la convocatòria d'eleccions. El PP ha reconstruït en els seus vuit anys de govern la xarxa social que articula a la dreta espanyola. Es tracta de centenars i milers d'associacions i ONG a nivell estatal, regional i local, que s'entrecreuen amb organitzacions més tradicionals de l'Església Catòlica, la patronal i els clubs esportius. Una xarxa animada i sostinguda per desenes de milers de quadres –en nombre major dels que disposa l'esquerra en el seu conjunt- i centralitzada ideològica i organitzativament. Són una minoria social i política i han perdut una part important del seu suport en les classes populars, com a conseqüència de les protestes contra les polítiques reaccionàries del PP, especialment en els tres últims anys del Govern Aznar, que van dur a la seva derrota electoral el 14 de març. Però el Govern del PSOE no és homogeni, i es recolza en una majoria parlamentària i social que forma una gran coalició d'esquerres i nacionalista extremadament fràgil i sotmesa a tensions molt contradictòries al voltant de la reforma del model d'estat i les polítiques socials i econòmiques. El PP havia començat a demostrar la seva capacitat de mobilització extraparlamentaria entorn al conflicte basc, a través de l'Associació de Víctimes del Terrorisme, Basta Ya! i altres organitzacions similars, fins a construir un moviment social prou important com per a bloquejar durant molt temps qualsevol evolució del PSE, criminalitzar al nacionalisme democràtic i impedir qualsevol solució negociada del conflicte basc. També va ser capaç de mobilitzar a València i Múrcia a milers de persones a favor del Pla Hidrològic Nacional d'Aznar i dels interessos de les companyies agrícoles exportadores, les grans constructores i les immobiliàries. Sense oblidar la manifestació de gairebé 50.000 persones a València en nom de la diferenciació lingüística del català i del valencià, en contra de totes les evidències científiques. Després d'un any d'oposició parlamentària amb molt escassos resultats, com posa en evidència l'aïllament i la solitud del PP en el debat de l'estat de la nació i, davant el perill de perdre el govern autonòmicde Galícia, la direcció del PP ha optat finalment per prioritzar una estratègia extraparlamentària. S'ha imposat, en definitiva, la línia d'Aznar des de la FAES. Això no vol dir que el PP no utilitzi tots els seus suports institucionals, sobretot des de la Comunitat de Madrid, la Generalitat de València, el Govern Balear o la Junta de Castella-Lleó per a pressionar des d'ells al Govern. Sinó que els posarà al servei de la seva acumulació de forces en el carrer. Perquè la seva estratègia respon a una anàlisi de la derrota del 14-M, que atribueix a una relaxació de la forta polarització política que va saber crear l'últim govern d'Aznar entorn al nacionalisme espanyol com a conseqüència de les mobilitzacions contra la guerra de L'Iraq. I tracta ara de recrear aquesta polarització estenent els seus eixos. Ja no n'hi ha prou  amb el nacionalisme centralista espanyol, sinó que també reivindica un conservadorisme anti-liberal d'arrel catòlica i reaccionària. Aquesta estratègia, a pesar d'abandonar el “centre polític” i distanciar-se temporalment del gran capital -que ha de gestionar els seus interessos amb el govern de torn sigui del color que sigui-, pot tenir èxit si enllaça amb fenòmens de desarticulació social dels sectors mes desprotegits de la classe obrera –com ha ocorregut ja a Sabadell o Villaverde amb explosions anti-emigrants manipulades per l'extrema dreta- i la creixent desmobilització social de l'esquerra encoratjada per les crides a una pràctica política essencialment institucional, per a ocupar el “centre polític” abandonat pel PP. Per això són tan perilloses les crides que es fan des del propi Govern  a ignorar la mobilització en el carrer de la dreta. La “fidelització” del vot d'esquerres entorn al PSOE s'està fent per la cooptació i la desmobilització del teixit social de l'esquerra més critica i la passivitat de les grans organitzacions i ONG, especialment els sindicats. El “tarannà” s'ha convertit en una formula màgica enfront de la polarització política que pretén el PP en aquest primer any de govern del PSOE. Però difícilment pot substituir a una articulació social i ideològica de l'esquerra enfront d'una dreta mobilitzada en el carrer davant temes com la sortida democràtica del conflicte basc, la reforma dels estatuts o les qüestions socials pendents. Per això fa falta una visió d'esquerres més forta, un programa i un projecte a mitjà termini creïbles, i una presència en el carrer que avui el Govern del PSOE no té i que les distintes forces a la seva esquerra no han estat capaces d'avançar de moment. Salvant totes les diferències històriques –i especialment la inexistència avui d'un moviment obrer a l'ofensiva- convé tornar a repassar el període en el que la dreta, llavors articulada en la CEDA, va llançar també una campanya de mobilització extraparlamentària contra el primer govern de la II República. A la paràlisi de l'esquerra institucional va seguir la divisió de l'esquerra i un “bienni negre” especialment repressiu. Convé també recuperar de la nostra memòria històrica el cost de deixar el carrer a la dreta i creure que és possible un canvi social profund des de dalt. De moment solament el moviment d'alliberament de gais i lesbianes ha comprès que cal sortir al carrer a Madrid i Barcelona i disputar a la dreta reaccionària la legitimitat ciutadana. És un exemple que tots hauríem de seguir.