|
L'euro contra l'ocupació
: Michel Husson Font: Rouge núm. 2066, 27 de maig de 2004 |
Tornar a l'inici |
|
L'Europa neoliberal
utilitza la moneda i les finances contra els drets socials: aquesta és la
raó de fons del nostre combat per una altra Europa. L'ordre seguit per la construcció europea és molt revelador de la seva lògica neoliberal: primer el mercat únic, després la moneda única. Aquest procés, des del seu inici, ha estat marcat per una voluntat política clarament afirmada, per l'única raó de la precisió dels famosos criteris de Maastricht. Aquesta Europa té exigències bé específiques en matèria pressupostària i financera, però es mostra poc observadora pel que fa als drets socials. Aquesta prioritat s'afirma igualment en el pla institucional: l'emplaçament de l'euro va ser acompanyat per un dispositiu obligatori compost pel Banc Central Europeu (BCE) i el Pacte de creixement i d'estabilitat, mentre que les majors reticències es manifesten respecte a una dosi semblant de " supra - nacionalitat en matèria de política industrial o sobretot de drets socials. El sòcol i la subjecció Hi havia llavors dues maneres d'analitzar aquesta manera de construcció de l'entitat europea, ja sigui com un sòcol sobre el qual es podria edificar l'Europa social, ja sigui com una subjecció destinada, al contrari, a prevenir-se'n. El social liberalisme va fer des de fa almenys 15 anys la primera elecció, en presentar el sanejament financer com una cosa prèvia a la famosa part social. Jacques Delors era el teòric eminent d'aquesta posició, en nom de la qual els dirigents socialdemòcrates europeus van sofrir un després de l'altre la humiliació del capital financer. Vegin el resultat: l'experiència ha demostrat que es tractava d'una il·lusió. La preeminència de les finances està cridada a funcionar duradorament com un obstacle per a tot avenç en el pla social. La millor prova d'això és l'alineació del mateix Delors a la campanya "un verdader Tractat per a l'Europa social" iniciada per Larrautorou i que constitueix una formidable autocrítica amb relació a la hipòtesi sobre la qual havia fundat tota la seva política des de fa almenys 10 anys. Aquesta subjecció utilitza dos instruments principals: la moneda i el pressupost. El BCE presenta, en efecte, dues particularitats que el diferencien, per exemple de la FED, el seu homòleg dels EUA. En primer lloc, està dotat d'una autonomia total, molt superior a la que pot estar en pràctica en EUA. Hi ha aquí un exemple típic de la naturalesa profundament antidemocràtica de la construcció europea. Tot el que depèn de la supranacionalitat europea es concep que ha de ser fora de tot control dels ciutadans: legitimitat en dos nivells del Consell de Ministres, designació tecnocràtica dels membres del BCE o de la Comissió, criteris abstractes del Pacte, i estatut d'independència del Banc Central. Però existeix una altra diferència que rau en els objectius assignats al BCE: l'única regla de la que és garant, és la del manteniment d'una taxa d'inflació inferior a 2%, i això a cada un dels països de l’Euroland. El Banc no està subjecte a ponderar aquest objectiu amb el del sosteniment de l'activitat, la qual cosa dóna a la seva política monetària un biaix antiocupació sistemàtic. L'exemple de les advertències fetes a Irlanda permet quantificar amb precisió les prioritats del Banc Central: més val 8% de desocupació i 2% d'inflació (és més o menys la mitjana europea) que 4% de desocupació i 4% d'inflació. Aquest rigor sol pot tenir efectes desastrosos en països en fase de recuperació com Irlanda, i això serà pitjor encara si s'ha d'aplicar als nous països membres. Una Europa estúpida El Pacte d'estabilitat és "estúpid" en això que ha conduït al que els economistes anomenen una política pro cíclica, que torna a frenar l'economia en les fases de recessió, en lloc de sostenir-la mitjançant polítiques pressupostàries més actives. El conjunt d'aquestes obligacions exerceix una pressió sobre els salaris i la protecció social: per no poder jugar amb la taxa de canvi, congelada per tota l'eternitat, la càrrega de l'ajust pesa sobre els salaris, que no pot fer-se més que pel sota. Alemanya és, paradoxalment, la més afectada per aquest mecanisme. El país que ha de treure les castanyes del foc es troba entrampat avui a causa d'una moneda que va entrar sobreavaluada en l'euro. També ocorre més o menys el mateix a França, aquests dos països tenen en comú un creixement més feble, dèficits més importants i coneixen les ofensives més dures contra els drets socials. El "model social" europeu és atacat així al seu cor. Aquest conjunt és alhora funcional i contra productiu. És funcional perquè aconsegueix bastant bé allò per la qual cosa ha estat concebut, en imposar als salaris (directes o indirectes) una severa disciplina. Però és contra productiu en el sentit que posa obstacles al que es denomina, en l'argot europeu, polítiques cooperatives. En altres termes, la subjecció monetària i financera s'oposa a tot procés de convergència i d'integració real en Europa i al contrari, tendeix a aprofundir els factors de divergència, en resum, a accentuar les contradiccions imperialistes fins i tot dins d'Europa. La base econòmica d'aquesta tendència al fraccionament pot resumir-se així: en exercir de manera constant una pressió recessiva sobre l'activitat a Europa, l'aparell monetari i financer s'oposa a una real unificació i constitueix un formidable alè a l'extraversió. Per exemple, en el cas francès, es percep que la inversió interna tendeix a estancar-se, mentre que la inversió internacional ha augmentat considerablement en el transcurs dels últims anys. Aquesta extraversió fragilitza (però de manera diversificada) les economies europees. A tots els països, el creixement del mercat intern és sufocat, principalment pel que fa a les despeses socials i als serveis públics. En l'exterior, el dinamisme de les economies es torna molt sensible a la baixa agressiva del dòlar que pesa molt més sobre la competitivitat dels productes europeus que el famós "cost del treball". L'ofensiva neoliberal registra llavors èxits interns però al preu d'una sort de recessió permanent que li impedeix a Europa aprofitar-se de l'actual recuperació mundial, en proporcions desconegudes fins aquí. Per això, aquesta implacable maquinària no és només antisocial i antidemocràtica sinó també, en un sentit, antieconòmica. Però, de moment, els seus avantatges triomfen sobre els seus inconvenients per a les burgesies europees. Per tant, és a l'esquerra radical a la que li incumbeix la missió de portar endavant un programa que apunti a una refundació social i democràtica, la urgència del qual està justificada per la naturalesa intrínsecament reaccionària (i per tant irreparable) de la construcció europea realment existent.
|