ELS EXECUTIUS
François Chesnais
Els executius (i de manera un poc
diferent els supervisors) ocupen un lloc crític en les
empreses. Són el punt d'inflexió entre la direcció i la
mà d'obra. Per al conjunt dels treballadors, les
implicacions dels plans d'augment de la competitivitat
semblen a primera vista bastant llunyanes i abstractes.
Això no ocorre amb els executius. De la seva convicció i
la seva energia depèn l'engegada efectiva d'aquests
plans. És necessari, per tant, que les administracions
així com els seus gabinets d'assessorament s'emprin en
aconseguir-los, no tant mitjançant una participació en
els beneficis, sinó per la incitació a la competència
individual i directa segons els objectius desitjats i la
valoració dels resultats, començant pels de les unitats
que cada executiu dirigeix. Un element principal del nou
model de gestió és la transformació d'unitats que
anteriorment formaven part d'un tot en centres de guanys
individuals que estableixen relacions mercantils amb les
altres i que poden competir entre elles o amb els seus
contribuents exteriors, representant així el lloc
d'adaptació dels executius.
La competència a la qual se
sotmeten científicament els executius té dues funcions.
La primera, la millora dels resultats mitjançant la
descentralització de les unitats, es pot aconseguir
fàcilment. La segona, no. Per a treure-la a la llum van
fer falta els estudis clínics dels psicòlegs laborals .
La funció amagada consisteix a posar a l'executiu en una
situació on el seu propi sofriment en el treball li
torni cada vegada menys sensible al sofriment dels
altres. Aquest sofriment neix de la por a no estar a
l'alçada dels seus semblants i rivals, sobretot respecte
a la contractació de joves. L'objectiu que es persegueix
és que l'executiu es converteixi en un element principal
d'un procés del qual Christophe Dejours analitza les
característiques, la negació de les penalitats en el
treball, les de la seva pròpia experiència i la
institució de la mentida relativa a aquestes penalitats
en tots els nivells d'organització. El que es proposa és
que l'executiu sigui insensible, que estigui llest per a
fer el treball brut a l'hora de preparar els
acomiadaments i decidir a qui s'ha de condemnar a la
pena de la qual ell mateix espera escapar . Christophe
Dejours va molt lluny, doncs arriba a comparar-los amb
els funcionaris alemanys dels camps de concentració, per
la seva banalització i indiferència davant el mal . |