Sobre el feminisme occidental i el feminisme àrab
Algunes feministes
occidentals veuen les dones àrabs com esclaves servils i obedients,
incapaços de prendre consciència o de desenvolupar idees revolucionàries
pròpies que no segueixin el dictat de les dones més alliberades del món, de
Nova York, París i Londres. A primera vista, això sembla més difícil
d'entendre que una actitud similar en els patriarques àrabs. Però si un es
pregunta seriosament per què una feminista nord-americana o francesa creu
que jo no estic tan preparada com ella per reconèixer els esquemes de
degradació patriarcal, es descobreix que això la col·loca en una posició de
poder: ella és la líder i jo la seguidora. Ella, que vol canviar el sistema
perquè la situació de la dona sigui més igualitària, malgrat això, molt en
el fons del seu llegat ideològic subliminar, reté l'instint distorsionador,
racista i imperialista dels homes occidentals i reprodueix inconscientment
els esquemes colonials de supremacia.
Per Fàtima
Mernissi
Els interessos
encoberts que els líders religiosos conservadors àrabs amaguen darrere de la
visió de la dona àrab són fàcils d'entendre. L'afirmació mateixa conté el
supòsit ideològic clau, imprescindible per a la supervivència de l'Islam
patriarcal. Des dels seus inicis, aquest s'ha sentit amenaçat per les
femelles àrabs rebels. Em recitaven pietosament passatges del prestigiós
repertori d'hadith de Bukhari, en els quals les dones es comparen amb el
caos social i Shaytán, cada vegada que he donat mostres de prendre alguna
iniciativa inconformista, fins i tot quan tenia sis anys.
A l'Alcorà apareixen dos conceptes que estan relacionats amb els impulsos
subversius i poders destructius de les dones: nushuz i qaid. Ambdós es
refereixen a la tendència de les dones de ser ciutadanes de l'umma o
comunitat musulmana poc cooperadores i fiables. Nushuz es refereix
específicament a les tendències rebels de l'esposa respecte al marit en un
àmbit en el qual l'obediència femenina és vital: la sexualitat. A l'Alcorà
és nushuz la decisió de l'esposa de no satisfer el desig del marit de tenir
relacions sexuals. Qaid és la paraula clau de la Sura de José, en la qual el
profeta ben plantat és perseguit per una esposa adúltera persistent i poc
escrupolosa.
Com podem comprovar, la tendència subversiva de les dones ja va ser
reconeguda per l'Alcorà el segle VII, però els líders àrabs actuals se
sorprenen i malparlen de les idees destructives importades des d'Occident
cada vegada que allotgen sospites que les dones àrabs poguessin revoltar-se.
L'actitud d'aquests homes és comprensible: si reconeguessin que la
resistència de les dones és un fenomen autòcton de l'Islam, haurien de
reconèixer que l'agressió contra el seu sistema no solament ve de Washington
o París, sinó també de les dones que abracen cada nit, i qui vol viure amb
aquest pensament?
Igual que els texts
sagrats de les altres dues grans religions monoteistes -el judaisme i el
cristianisme- que l'Islam reivindica com la seva font i referencia, l'Alcorà
conté els arquetips de les relacions jeràrquiques i la desigualtat sexual.
Aquests models s'han reafirmat al llarg de catorze segles, gràcies a
diverses circumstàncies addicionals, com per exemple el poder polític i
econòmic de l'edat d'or del triomf musulmà, quan va sorgir el concepte de
les dshawari, les exquisides esclaves del plaure, amb molt talent i cultes.
Són l'arquetip prefabricat al qual les dones àrabs i musulmanes han de fer
front. Les dshawari, que esdevenien regals (i suborns i recompenses) a homes
influents, eren la versió laica de l'hurí, que l'Alcorà descriu com a
criatura femenina, eternament verge, afectuosa i bella que s'ofereix com
recompensa els creients devots en arribar al paradís. Als devots de sexe
masculí, ben entès. Aquests models sagrats i laics de la dona han tingut una
incidència enorme en la creació i el manteniment dels rols sexuals de la
civilització musulmana. Per tant, per què les dones no s'haurien de
rebel·lar?
Al cap i a la fi, encara que molts homes àrabs i gairebé tots els turistes
tenen una imatge romàntica de la dona àrab, la seva vida real no s'assembla
en res a Les
mil i una
nits. La majoria de les dones marroquines realitzen gran quantitat de
treballs essencials, però sovint no reconeguts, com teixir catifes, muntar
collars, trenar cuir i cosir, a més de treballar en l'agricultura, en la
massiva administració burocràtica, en la indústria lleugera i sens dubte en
el sector de serveis, a més de netejar, cuinar i cuidar-se dels nens.
Sense cap dubte la colonització va devaluar el treball de les dones encara
més que els sistemes patriarcals autòctons: d'una banda, per la pèrdua de
prestigi del treball manual en general amb l'arribada dels coneixements
tècnics i en especial per la devaluació del treball domèstic dins del món
capitalista, que no ho considera com un treball productiu i ni tan sols no
l'inclou en els balanços nacionals.
La creació de nacions independents ha estat un factor important a l'hora
d'elevar les expectatives de les dones, malgrat trair-les moltes vegades i
amb tràgiques conseqüències, per exemple en Algèria. La dona actual de
l'Àfrica del Nord somia amb obtenir una ocupació fixa en alguna institució
estatal, un salari i una seguretat social que cobreixi l'assistència mèdica
i la jubilació. Les dones ja no miren l'home per al seu aliment, sinó
l'Estat. Encara que potser tampoc no sigui l'ideal, almenys és un pas per
millorar, un alliberament de la tradició. A més, gràcies a això les dones
marroquines participen activament en el procés d'urbanització. Abandonen les
àrees rurals en una proporció comparable a la migració masculina, a la
recerca d'una vida millor a les ciutats àrabs, així com en les europees. La
proporció de dones que treballen fora del país és del 40%, segons un recent
estudi laboral.
A més, en algunes
professions la proporció de dones comença a ser notable si es té en compte
que fins a la Segona Guerra Mundial les dones marroquines vivien recloses a
les seves cases sense poder anar a l'escola o competir per un títol o una
ocupació, ni al sector públic ni en el privat. La seva contribució a
l'agricultura, a l'artesania i el sector de serveis es desenvolupava en els
espais tradicionals i es podia ignorar com a tal pel seu caràcter domèstic.
Les dones contribuïen com esposes, mares, filles, ties... però no com dones
per se.
En els anys quaranta i cinquanta les dones marroquines encara consideraven
que el treball domèstic era la seva destinació, però actualment les dones
joves volen tenir educació i ocupació. Això encara és molt difícil
d'aconseguir. En l'administració i en la indústria les dones només poden
aspirar a l'ocupació si tenen dos anys d'educació secundària o més, i tot i
així només després de qualificar-se com secretàries. El 1982, dels alumnes
d'escola primària, només el 37,4% eren dones; dels d'escola secundària, el
38,1% i dels estudiants universitaris només el 26,3%.
En les eleccions que es van celebrar el 1977, tres milions de dones van anar
a les urnes. De 906 candidats al parlament, vuit eren dones i cap no va ser
elegida. El nostre parlament actual es compon exclusivament d'homes.
Tanmateix, ja gairebé la meitat de l'electorat són dones. I això és el que
explica per als partits polítics, que ara mateix competeixen per manipular i
guanyar-se els vots de les dones. En aquestes setmanes de campanya electoral
les dones marroquines tenim la sensació de viure en un altre planeta, en el
qual els polítics, generalment indiferents a les necessitats de les dones,
intenten trobar un llenguatge que elles entenguin i fins i tot es dirigeixen
a elles. Clar que per trobar el llenguatge adequat haurien de fer miracles,
ja que haurien de renunciar als seus prejudicis ancestrals. Haurien de
superar les seves idees estereotipades del femení-passiu i obrir els ulls a
la realitat de les dones marroquins, les principals preocupacions dels quals
-per molt que els costi creure'l- no són els cosmètics, el vel o la dansa
del ventre, sinó la igualtat d'oportunitats en l'educació, en el treball, en
la promoció dels seus interessos, etc.
Per tot això, que algunes feministes occidentals vegin les dones àrabs com
esclaves servils i obedients, incapaços de prendre consciència o de
desenvolupar idees revolucionar-les pròpies que no segueixin el dictat de
les dones més alliberades del món (de Nova York, París i Londres), a primera
vista sembla més difícil d'entendre que una actitud similar en els
patriarques àrabs. Però si un se'n pregunta molt seriosament (com jo ho he
fet moltes vegades) per què una feminista americana o francesa creu que jo
no estic tan preparada com ella per reconèixer els esquemes de degradació
patriarcal, es descobreix que això la col·loca en una posició de poder: ella
és la líder i jo la seguidora. Ella, que vol canviar el sistema perquè la
situació de la dona sigui més igualitària, malgrat això (molt en el fons del
seu llegat ideològic subliminar) reté l'instint distorsionador, racista i
imperialista dels homes occidentals. Fins i tot davant d'una dona àrab amb
qualificacions, coneixements i experiències similars a les seves, ella
reprodueix inconscientment els esquemes colonials de supremacia.
Quan em trobo amb una
feminista occidental que creu que li he d'estar agraïda per la meva pròpia
evolució en el feminisme, no em preocupa tant el futur de la solidaritat
internacional de les dones com la capacitat del feminisme occidental de
crear moviments socials populars per aconseguir un canvi estructural a les
capitals mundials del seu propi imperi industrial. Una dona que es considera
feminista, en comptes de vanagloriar-se de la seva superioritat respecte a
dones d'altres cultures i per haver pres consciència de la seva situació,
s'hauria de preguntar si és capaç de compartir això amb les dones d'altres
classes socials de la seva cultura. La solidaritat de les dones serà global
quan s'eliminin les barreres entre classes i cultures.
La font: L'autora és una escriptora marroquina, guanyadora de l'últim premi Príncep d'Astúries. Mernissi està considerada una de les veus més clares del feminisme àrab. El seu article ha estat publicat prèviament per La Haine.
