La narrativa mallorquina i a transició

Miquel López Crespí i les seves Històries del desencís (Editorial Moll)

Per Miquel Ferrà i Martorell, escriptor

Vaig conèixer Miquel López Crespí fa una vintena d'anys i aleshores, encara no havia arribat el desencís. Ell i jo, actualment, coincidim amb moltes coses i una d'elles és la de no renunciar mai a una certa posició que mantenim i manteníem altre temps. Es una posició ideològica, de rengles molt generals i generalitzats, que suporten en el seu rerafons l'única paraula i concepte que ens resta després del naufragi de les idees i les persones. Aquesta paraula és "solidaritat", el sentit de la "solidaritat" humana que ara mateix, tan sovint, s'enfronta amb desavantatge amb un menfotisme creixent. Això, tal volta, ens fa veure les coses amb una certa calma, sense perill de depressions i neurastènies... Però el desencís hi és. Vaja si hi és! Ací i allà, els que ahir eren hàbils capdavanters socials han esdevingut avui fatxendes que pinxegen amb el seu cotxe d'últim model o la seva querida de luxe. Es, amics meus, el desencís. Un desencís que López Crespí ens mostra a través d'un recull de narracions, dotze narracions, que serien alhora dotze denúncies contra altres tants manaments socials.

Per a dur a terme el missatge d'aquest aplec de contes amarats de ràbia i nostàlgia, López Crespí utilitza el llenguatge espontani, la vena més planera del seu lèxic, tot fent una literatura que es troba propera a les claus expressives del carrer...

Una segona nota remarcable d'aquest tipus de narrativa és la fidelitat personal de l'escriptor envers dels seus personatges, que són, ni més ni manco, els símbols del que estima i del que rebutja, ahir com avui, però amb una gran i greu diferència. Ara mateix, quasi tothom, s'ha llevat la careta. Uns, la majoria, han perdut, definitivament, la vergonya i entre sofismes i tergiversacions, gosen encara justificar-se. Altres, tot fent un mutis, s'amaguen per a trair a tots els seus companys de viatge.

El llibre d'En López Crespí, l'escriptor que compta amb més enemics que amics, és un conjunt de textos que comencen pel magnífic relat de La Casa Gran, la història d'un home que ha mort la seva consciència de dia, amb la claror del sol, entre les bellumes encegadores de la seva illa amb pau, després de la guerra. Però per ell, aquesta és una pau hipotecada. Cada vespre, quan arriba la fosca, quan s'endinsa en la nit, el subconscient el traeix i torna a veure la sang vessada durant la guerra civil, mig segle enrera. Aquí, ens agradaria de creure que la història, ja sigui des de l'angle de qualsevol ètica, cristiana o agnòstica o de qualsevol altra creença solidària, ja sigui des de la fam d'una mínima justícia, que aquest ésser racional, no ha pogut dur endavant els seus crims sense que el cuc d'un cert empenediment li fitori, d'alguna manera, els seus sentits endormissats. El conte és viu, jo crec que el més viu i copsador que ha escrit López Crespí, un conte que ens duu a pensar que els fantasmes dels morts fan de seguici al seu assassí, un octogenari que ha pogut menjar, dormir i fer l'amor amb la més absoluta impunitat i encara creient esser, per art de les seves malifetes, un "salvador" de la pàtria.

El desencís és que en arribar la transició política vers la democràcia, aquest avi, que procedeix de la part més endurida d'un règim totalitari, no es cregui rera la roca sinó damunt d'ella, amb una actitud de desafiament que conservarà, sens dubte, fins a la mort.

Sí. La introspecció és perillosa. La introspecció que domina la majoria d'aquestes narracions ha de conduir, per força, al desencís. Introspecció és el que fa El Secretari General d'un partit d'esquerres, a un dels relats, capbussant-se en els seus records de lluita. I se n'adona de la trista situació del present... De mica en mica, ha vist, sense poder posar barreres a ningú, com els seus camarades i col× laboradors, li fugien en llarga desfilada, atrets pel que deien "Estat del benestar", un benestar que el Secretari General no comprèn gaire bé, doncs veu sobre les voravies els miserables demanant almoina i en els portals de les tavernes i les cases molts treballadors paralitzats per l'atur, que en comptes de minvar, creix com una carabassera. No queda més remei que passejar aquesta frustració malaltissa, aquest desencís incommensurable i cruel...

Desencís és el que pateix un altre personatge força curiós, algú que com el savi Diògenes abandona casa i família per anar a viure a la mínima expressió d'un espai. Si el filòsof grec convertí en la seva vivenda una d'aquestes botes de celler, el fugitiu del conte de López Crespí decideix de viure reclòs, en el fons d'un pou. Decebut, cansat de que li bufin les orelles amb mitges veritats, bombardejat per la rutina, batut per una societat que ha perdut el rumb de tots els idealismes, l'home del pou ens fa confidents de les seves agres i profundes queixes.

El desencís arriba també, com una d'aquelles turbonades del Carib, ràpides i devastadores, a la "parella moderna", que havent començat la cursa de la convivència amb paraules dolces, apassionades afalagadures i abraçades sexuals de generosa durada, se n'adonen, de cop i volta, passat el temps dels focs d'artifici, de que dos són dos, i que la fredor de la rutina o la cremada de la discussió bizantina, fan solcs enmig del matalàs. Si el sexe era ric perquè rica era la relació, esdevé pobre perquè ell a ella i ella a ell, es tiren a la cara tot quan conserven d'egoista misèria. El desencís pot esser en aquest cas monstruós.

En el conte titulat L'última reunió, els decebuts de la condició humana alhora de posar en solfa la doctrina política, es fa evocació de tots els heterodoxes que al llarg dels segles han donat la seva existència breu i mortal per a treure el jou de sobre el clotell de milions d'esclaus, captius, serfs i proletaris. I el pitjor de tot és que tals noms propis, lletres de motlo a les enciclopèdies, no passen d'esser, per a la majoria de la gent del carrer, uns pobres fantasmes tocats per una mala brusca. No. No pot esser. Aquell Espartaco del temps dels romans o aquell Marx eixit profètic de l'infern de la Revolució industrial no són encara aigua de bambolles. Algú en reprendrà el símbol i la lliçó en un futur inevitable. Però mentre, la indiferència per part de la massa urbana, mig adormida i grisenca, causa desencís.

A un altre relat, no menys eloqüent, algú puja a una taula d'auditori per a pronunciar una conferència. Es tracta de concienciar les classes socials més desfavorides sobre la lluita i l'estratègia que encara, malgrat tanta contradicció, es pot dur a terme. Però l'orador comprova, astorat, que si ahir el contemplaven més persones que cadires buides, avui, és tot el contrari... El fervor de les paraules, carregades amb pólvora, es perden per l'altària del sòtil i el rerafons de la sala. El desencís emmudeix les gargamelles més clares i les voluntats més obertes.

Són tantes i tantes les formes de desencís que ens aclaparen actualment que un no sap on mirar sense veure a cada cantó i a cada punt quelcom de les denúncies que López Crespí formula en els seus agraviats, mai plorinyosos, contes de la vida real.

Deia l'escriptor nord-americà Rod Sterling que la zona crepuscular es troba entre la claror i la fosca, el somni i la vetllada, la realitat i la il× lusió. D'alguna manera, però, només els bojos que han fugit del món que ens envolta poden viure dins la zona crepuscular. Els que cada dia trepitjam el carrer per a córrer a guanyar el pa no hi tenim accés a la zona crepuscular. Tampoc López Crespí, obrer de la ploma a un país on els obrers de la ploma gairebé no existeixen. I guanyant-se el pa, alhora que es guanya el pa, en Miquel fa la seva guerra particular, una guerra que no només va contra les armes dels injustos sinó també contra les paraules que fan mal als justos.

Tornem a Rod Sterling quan diu: "Les eines de la conquesta no necessàriament es limiten a les bombes, els esclats dels explosius o les precipitacions radioactives. Hi ha armes que són, tot simplement, pensaments, actituds i prejudicis". I la guerra de López Crespí, consisteix, al llarg de tantes i tantes pàgines d'escriptura, en atacar aquests pensaments, actituds i prejudicis que són fonament de tantes i tantes injustícies socials. Per això, aquests relats, clamen també contra les tortures que països que es diuen d'antiga civilització, practiquen en els fons de qualsevol soterrani sobre la carn dels seus presoners polítics. Clamen contra la impunitat dels dictadors enderrocats que viuen a un oasi privat sobre un llit d'immerescuda riquesa. Clamen contra tantes i tantes pressions psicològiques que ha de patir l'home del carrer...

Sí. Aquestes històries del desencís, certament, obliguen el lector a pensar. I pensarà maleïnt potser en Miquel, doncs remou coses que molts voldrien veure soterrades. Altres, en canvi, podran llegir amb plaer aquest gènere de literatura "agraviada" i miraran amb nostàlgia, a la seva esquena, tot allò que hagués pogut esser i que encara no és.

Presentació de l'obra Històries del desencís. Centre de Cultura "Sa Nostra". Ciutat de Mallorca (11-IV-95).

Publicat en la revista Llegir (Juny 1995