Miquel López Crespí

Na Pepeta: filla de falangista de categoria. El pare va espanyar el carnet quan li detingueren el primer fill. Després hagué de mobilitzar totes les velles amistats del 36 perquè li deixassin en pau les nines. Na Pepeta és la darrera. Es va "iniciar" tot llegint Napalm i essent devota seguidora d’en Serrat i d’en Fidel. Quan en Joan Manuel es passà al castellà espanyà un disc tota emprenyada, traïda. No fa "còc-tel-partys", però sí reunions on es parla dels èxits electorals de l’esquerra mundial. En política és possibilista i creu que no aniria malament un govern de coalició carlinocomunista. Com diu el refrany: "si el pare és músic el fill és ballador".

En Lluís és un teatrer sense teatre. Cofundador de tots els grups haguts i per haver, ha tengut la mala sort de no poder representar cap obra, perquè en el darrer moment li fugien els actors. A falta d’altra cosa llegeix totes les novetats que arriben a l’illa sobre teatre. És un al·lot simpàtic, tant que no mereix la confiança dels grups socialdemòcrates de Ciutat. No té passat, ni present ni futur (almenys, això diu ell), solament el desig de no deixar-se caçar com un conill, talment com va passar a tant republicà babau aquí, en temps de la guerra. No té feina fixa, malviu com pot, diuen els amics. I ell se’n riu.

En Climent: marxistaleninista de primera onada. Primer a l’illa que va veure la importància sexual de conèixer a fons W. Reich. Fundador de la primera comuna illenca anàrquico-sex-pol amb un parell de ninetes pijas del barri d ela Seu, quan va veure que allò del marxisme no li solucionava el problema de la matèria gris per escriure novel·les. Duu collarets de flors i llegeix Ezra Pound. Ara estudia Zen. Té la dona oficial pels diumenges. Passeja els infants per l’Hort del Rei i sospira emocionat quan passa per davant del Círculo Mallorquín: "Aquí vaig llegir Voltaire", diu al menut. És partidari d’un Círculo Mallorquín hippi. Del marxisme-leninisme ja ni se’n recorda.

En Pere: l’aglapiren als quinze anys aprenent a escriure a les parets de l’Institut, sols que el que escrivia per allò de "Visca la vaga d’Astúries". Es va salvar per miracle d’un parell d’anys de reformatori. D’aquella data ençà està un poc grillat i li ha pegat per la poesia. A vegades escriu alguna història on surten els seus amics, i s’emprenyen que és una meravella.

En Joan: fill d’antic republicà. El seu problema són les dones. Sempre va cremat. Fa cinc anys que va de meuques i això no el satisfà. "Necessit una altra cosa", diu, quan ha begut un poc. Però no desespera, mai no desespera. Sovint el veuen amb alguna vídua. Ara surt amb una estrangera. Però això són suposicions. Afeccionat al teatre, al igual que en Lluís, ha passat per tots els grups haguts i per haver. Com és normal a Ciutat tampoc no ha representat cap obra. Fa poc va decidir anar a Suècia per a estudiar-hi Grotowski i tornà a la setmana. L’única explicació que va donar és que s’enyorava. N’hi ha que diuen que no va trobar la sueca que cercava.

En Tòfol: antic membre de les Joventuts Socialistes. Té una botiga de souvenirs a s’Arenal que li dóna bastant. Paga deu pessetes l’hora als nins que té empleats, però està contra el règim... a vegades. Diu que la llibertat està molt bé, però que cal anar vius, perquè primer arriba la llibertat i després el comunisme. Des de fa uns anys, a mesura que augmenta el compte corrent, assisteix amb més freqüència a reunions secretes d’espiritisme. Troba que el marxisme és una metafísica i que res no ho demostra tant com la traïció de l’URSS a l’internacionalisme proletari. Quan reb propaganda subversiva l’espanya de seguida sense mirar-la. La falç i el martell li fan por.

En Miquel: un dels fundadors del Sindicat Democràtic d’Estudiants a Barcelona. Quan està un poc trompa recorda el recital de poesies de Blas de Otero i de Miguel Hernández que organitzaren a la Facultat. Pensava dedicar-se a la literatura. D’ençà que és casat, ha tornat tartamut. De totes maneres m’ha dit que pensa continuar escrivint quan hagi surat els fills. La dona no pren pastilles anticonceptives, "cal respectar totes les opinions" –diu–. L’altre dia, d’amagat de la família, em va mostrar una narració en anglès que havia fet. No vaig entendre res.

Antònia: filla de milionaris. Viu a Deià. Ha romput amb el Partit d’en Carrillo perquè el troba massa revisionista i diu que el Comitè Central no ha llegit Lenin, Mao, etc., etc. Organitza reunions il·legals vora la piscina. Li agrada Reich. Encara que reconeix els valors literaris del surrealisme mai no li ha agradat Breton. Ha fet esculpir en bronze la imatge de Trotski que cada dia netegen dues criades amb còfia. Abans del te de les cinc llegeix revistes clandestines: "per no perdre el contacte amb la realitat". Entre els seus hobbies estan: el finançament d’editorials, sales d’exposició i llibreries ruïnoses. Té complex de burgesa. Però això és una malaltia d’aquestes que no cura la penicil·lina.

Avui, a les deu de la nit, tots aquests personatges s’han reunit en secret. Tots estan decidits. És hora de deixar les xerrades inútils i passar a l’acció. Enmig d’una gran il·lusió comença el debat.

La guerra just acaba de començar (Premi Ciutat de Manacor 1973). (Palma: Editorial Turmeda, 1974).