La guerra global
(un article de Miquel López Crespí escrit el
setembre de 2001, després de la destrucció de les torres bessones del World
Trade Center)
D'ençà fa dies els analistes
polítics d'arreu del món diuen que, amb la destrucció de les torres bessones
del World Trade Center i la destrucció de bona part del Pentàgon (el cervell
militar de la major potència del planeta) el món ha entrat en una nova era.
I més que l'elevat nombre de víctimes innocents (el doble que durant l'atac
japonès a Pearl Harbour, ja que allà en tengué dues mil tres-centes) el que
destaquen són diversos punts tremendament significatius.
Tothom coincideix en la crítica a les diverses
institucions policíaques i de seguretat dels EUA (començant pel FBI i
acabant amb la CIA) i, el que és més significatiu, en la possibilitat que
s'hagi entrat en una nova forma de fer la guerra. El baix cost econòmic i en
vides humanes que han tengut els atacants al Pentàgon i a les torres
bessones (unes dues-centes pessetes els cúters; dues-centes seixanta mil
aprendre a pilotar un avió en les escoles de vol estato-unidenques) crea
molts interrogants als estrategs del món sencer. Si un escamot de divuit
persones (amb suport logístic d'una cinquantena de col·laboradors) és capaç
de fer més mal al cor del capitalisme mundial que tota la potència del
nazisme hitlerià o l'imperialisme japonès (que mai no pogueren atacar en
territori estato-unidenc)... què es pot esdevenir a parir d'ara mateix?
Sembla que els gran imperis (entre els quals els EUA)
s'havien preparat per a un tipus de guerra en la qual grans exèrcits
s'enfrontarien a altres grans exèrcits (hi hauria per ambdues parts milers
de míssils amb càrregues nuclears; submarins atòmics, bases gegantines per a
bombardejaments masius...). Era una estratègia basada en l'existència de
dues superpotències. L'escut antimissils patrocinat per Reagan (i que vol
portar endavant Bush junior) anava encara en aquesta direcció.
Però tot ha mudat amb l'atac suïcida dels kamikazes
que s'han llançat contra el Pentàgon i el centre neuràlgic del capitalisme
mundial, a Nova York.
Diuen els comentaristes que el món occidental no està
preparat per a fer front a un tipus de "guerra dels pobres" com el que hem
tengut la desgràcia de contemplar aquests dies per les pantalles de
televisió. Malgrat que la guerra de represàlia que en aquests moments està
preparant al Casa Blanca tengués èxit (liquidar físicament els militants de
qualsevol grup musulmà considerat integrista i, en opinió ianqui, proper al
terrorisme)... qui pot assegurar que qualsevol grupet de dues o tres
persones no continuen amb aquest tipus de guerra? Seria un autèntic problema
per a l'occident ric, per a aquells estats que viuen del saqueig de les
matèries primeres i del treball esclau de les nacions del tercer món, si
s'hagués d'enfrontar amb més atacs de nous escamots suïcides. Ara, els
milions i milions d'habitants de la pobresa, els candidats a la mort de fam,
per malaltia, per subdesenvolupament pur i simple (manca de medicines; a
Iraq no pot entrar ni el lleixiu ja que és considerat element per a fabricar
armes químiques, i hi han mort en un any cent mil infants a conseqüència del
blocatge estato-unidenc), saben que poden colpejar sense cap cost el cor de
l'enemic.
És el que ha ensenyat la televisió a tota aquesta
humanitat inexistent, que mor cada dia sense sortir per les pantalles, que
no té veu ni ningú no se'n preocupa d'ells.
Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són
els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus,
aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a
Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les
aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou,
Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La
guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics
que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac
al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i
bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat.
Hi ha indicis que apunten que productes químics com
el clostridi i el botulí (entre molts d'altres) fabricats a la República
Txeca ja són en mans de diversos grups terroristes. Basta una petita
quantitat d'aquests mortífers elements amollats al bell mig d'una gran
ciutat per destruir tota la vida que hi pugui haver en aquell indret.
Què les tropes ianquis puguin trobar i matar Mohammed
bin Laden (acusat de ser el cap de l'organització que ha ensorrat les torres
bessones de Nova York i ha convertit en runes bona part del Pentàgon) no
solucionarà res en aquest nou marc de la guerra universal que s'apropa. Les
tropes dels EUA poden conquerir l'Afganistan (sobretot si s'empren bombes
atòmiques); poden segrestar i liquidar físicament milers d'hipotètics
integristes islàmics, arrasar les seus de totes les organitzacions que
simpatitzin amb aquesta manera radical de viure el fenomen religiós... però
com impedir tota mena d'atemptats en el futur?
Ara ja sabem (ho han remarcat els millors
especialistes en seguretat) que els EUA són un gegant amb els peus de fang.
L'absolut fracàs de les tretze agències d'intel·ligència estato-unidenques
ha estat històric. La seguretat del l'estat més poderós del món era
garantida per un pressupost federal de més de quaranta mil milions de dòlars.
Les agències disposaven de vint-i-cinc mil agents acuradament ensinistrats
per a vigilar qualsevol possible acte terrorista als EUA. No hi mancava
tampoc la disponibilitat d'infinitat de naus espacials. En el fons la major
part del programa espacial estato-unidenc (i suposam que també els l'antiga
Unió Soviètica) s'ha dedicat des de sempre a la investigació militar, a
preparar les guerres del Pentàgon i per a missions d'espionatge militar i
industrial.
Amb el pressupost en seguretat més gran que hom pot
imaginar, la superpotència ianqui no ha pogut saber res de la conspiració
ordida pels segrestadors del cúter. Major ridícul, impossible.
La fama del FBI s'ha ensorrat en dos segons. Pensem
que aquesta agència de control i espionatge funciona (ella sola) amb un
pressupost oficial (hauríem de veure el que hi ha de "fons reservats" al seu
darrere) de tres mil milions de dòlars. Disposa d'onze mil quatre-cents
agents d'investigació i dóna feina a setze mil quatre-cents empleats
encarregats de resoldre tasques administratives, tècniques, comercials, de
manteniment i de recerca científica. Aquesta agència (la més important del
planeta) treballa des de cinquanta-sis oficines gegantines (més les altres
que no són oficials i que romanen en el més absolut secret).
Els fracàs de tots els sistemes de seguretat estato-unidencs
ha estat absolut, ja que la majoria d'agències existents als EUA (i
especialment el FBI) tenen per feina quasi exclusiva el control dels
ciutadans estrangers residents al país i, sobretot, la prevenció de tota
mena d'actes terroristes (i, evidentment, el control de tots els ciutadans
ianquis; l'FBI, per exemple, no és altra cosa que la policia d'àmbit
"nacional" dels EUA).
La CIA (que no fa públics el seu nombre d'empleats ni
el pressupost de què disposa) serveix (en teoria, com s'ha demostrat) per a
reforçar el potencial de control del FBI.
La CIA, per a la qual treballen un percentatge igual
o superior als agents del FBI, té com a missió essencial (a part d'ordir
cops d'estat semblants al que enderrocà el president a Xile l'any 1973 amb
l'acostumada matança de progressistes) barrar el pas a la "infiltració"
d'agents de "l'enemic" dins els EUA. El fracàs de la CIA per a impedir o
saber alguna cosa referent a l'atac de dia onze de setembre també s'ha fet
evident a la vista de tothom.
Per si mancava cap cosa en aquesta llarga llista
d'errors en la defensa hem d'afegir la ineficàcia de l'Agència de Seguretat
Nacional (ASN) que té la seu a Fort Meade (Maryland) i que funciona amb un
pressupost federal (oficial) de vint-i-un milions de dòlars i on treballen
els millors analistes en qüestions nacionals i internacionals, els més
experiments enginyers, físics, matemàtics i programadors del camp de la
seguretat de tots els EUA. L'ASN era precisament l'encarregada de controlar
el bon funcionament i eficàcia del FBI, la CIA i les altres desenes
d'agències de control existents als EUA.
Cal destacar igualment la ineficàcia de totes les
institucions estato-unidenques especialitzades en altres tasques de
prevenció de possibles atacs suïcides com els que hem vist. Aquestes
agències són: l'Agència Nacional d'Imatges i Mapes, l'Agència Nacional de
Reconeixement, l'Agència d'Intel·ligència de la Defensa, el Servei
d'Intel·ligència Militar, el Servei d'Intel·ligència de la Força Aèria, el
de l'Armada, el del cos de Marines, el Departament del Tresor, el del
Departament d'Estat i el d'Energia. Tot el sistema de protecció intern
s'esbucà igualment que s'enfonsaren les torres bessones i bona part de
l'edifici del Pentàgon.
Això és el que preocupa realment als analistes
militars. Que els EUA potser guanyin la guerra al país més pobre del món
malgrat aquest en el passat derrotás el colonialisme anglès, fes miques la
invasió de la burgesia "roja" de l'URSS? És possible. Qui pot fer front al
gegant del Nord, a una superpotència mundial (l'única en aquests moments!)
com els EUA?
També és ben real que tropes especials de la coalició
antiintegrista atacant-ne les seus a quaranta o seixanta països, puguin
exterminar milers de seguidors extremistes de l'Islam. Això tampoc deu ser
gaire complicat per a qui té en les seves mans tot el poder econòmic i
militar del planeta.
El problema és un altre. Bush ha dit que la guerra
serà llarga. I en això potser encerta. La televisió ha servit per a ensenyar
a tota la humanitat com és possible colpejar salvatgement el país considerat
enemic, sense disposar de cap exèrcit ni de cap mena de serveis de seguretat,
sense tenir avions ni submarins, sense tenir ni un fusell, ni una bala, ni
una simple pistola de joguina.
Tres, quatre mil milions afamagats, el milió i
busques que han de morir de fam enguany (segons les estadístiques) han après
que és possible desaparèixer d'aquest món emportant-se per endavant una bona
part del poder de l'enemic. Què val una vida humana en aquest món en el qual
set estats rics disposen de la immensa majoria de la riquesa del planeta i
són indiferents a la mort de milions i milions de persones a conseqüència de
la fam, les malalties, les guerrers ordides en els despatxos del Pentàgon?
Un famolenc amb una ampolla de gas letal pot acabar amb l'existència de tot
senyal de vida humana a Londres. Un suïcida amb una altra ampolla de verí
llençada a les aigües d'una metròpoli de deu milions d'habitants pot fer més
mal que un potència mundial bombardejant amb bombes nuclears.
No en parlem si rere un petit grup de quinze fanàtics
hi ha un milionari tipus bin Laden que els compra petites (o grans!) bombes
atòmiques!
Aquest és el canvi en la perspectiva del caos futur.
Bush parla d'una "guerra que serà llarga i bruta". Una guerra que potser
durarà dècades (fins que les condicions d'extermini en què es troba el
tercer món no mudin una mica).
Fa por aquesta guerra futura "llarga i bruta". Però
el "xip" dels estats majors de les grans potències imperialistes (i
especialment el "xip" dels militars i agències de seguretat dels EUA) haurà
de canviar si no vol tenir sorpreses tan desagradables com les que tengueren
el passat dia onze de setembre. Els radars dels centenars de bases estato-unidenques
escampades pel món, els centenars de milers d'agents de seguretat ianquis
(CIA, FBI, ASN...); l'exèrcit de satèl·lits militars i d'espionatge que
encerclen la Terra, hauran de mudar la direcció dels seus objectius
d'investigació i control. Ara ja no es tractarà de saber si en una drassana
de Sant Petersburg, Pequín o Tripoli es basteixen naus de guerra, submarins
atòmics o si sota terra hi ha míssils amb càrregues nuclears per a colpejar
Nova York o el Pentàgon. Tot això ha passat a la història amb els atacs de
dia onze de setembre. A partir d'aquest dia, els milers i milers d'agents de
seguretat i espionatge estato-unidencs (i de rebot tots els altres de l'OTAN,
de qualsevol potència imperialista) hauran de vigilar l'infinit exèrcit de
parades de bijuteria del planeta. Saber on es fan cúters, controlar les
fàbriques que fan culleres i forquetes (fins i tot saber allà on es fan
encara culleres i forquetes de fusta!); controlar les llimes d'ungles de les
senyores, els escura-dents massa forts i consistents. Perill el talla-ungles,
els ventalls dins dels avions, l'estoig de les ulleres, els vidres... alerta
amb els vidres de les ulleres! Ni que siguin de plàstic! Tot pot ser un arma
mortal, amb un potencial de mort com mai no s'ha vist fins el present.
Aquest i no un altre és el perill que ara mateix
amenaça el poder superb dels imperis: una forqueta, un cúter, una llima per
a les ungles, les ulleres... Com es pot fer front a tots aquests immensos
perills que poden destruir (com s'ha demostrat) les torres bessones de Nova
York, el Pentàgon...?
