En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)
El Maig del 68 i la repressió franquista del moviment hippy a Formentera
Miquel López Crespí
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm
En llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressió franquista del moviment hippy a Formentera. 1968-1970 (Res Publica Edicions) i en el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", els autors situen a la perfecció l'època, el Maig del 68!, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".
És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Sabina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.
Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intel
× lectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novel× les de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pel
× lícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intel× lectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intel
× lectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pel× lícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.
Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Sabina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.
L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:
"Era el final. / Les tropes desfilaven per les avingudes. / Definitivament, / amb el cor com un braser apagat, / perdut, / solcava l'aire per damunt d'uns rails irreals. / Ulmàries humides de rosada / i foscos roures sota la lluna d'ombres. / Màgia en salts d'aigua saturant paratges nostàlgics. / Ressonen cordes distants. / Pertot arreu corrua de presoners. / Ix dansa de boirines / mentre els actes més senzills esdevenen enganys. / Qui se'n recorda dels morts? / El seu eco retruny a través de l'esperit / com una gran endemessa eixorca. / Ara ja sabíem que cada pregunta, àdhuc la més senzilla, / contenia una amenaça. /