L'HURACÀ I LA PLAGA

Encara no coneixem les xifres, ni tan sols aproximades, de la tragèdia que ha assolat els estats nord-americans de Louisiana, Misisipi i Alabama, però coincidirem a valorar que, per les informacions rebudes, es revelen quantitativament molt superiors a l'atac a les Torres Bessones, en termes de devastació, de pèrdues de vides humanes, de desplaçats i desposseïts, i incomparablement més greu quant a la seva dimensió econòmica i social. Però el que sí podem afirmar és que l'huracà Katrina s'ha dut per davant la brossa patriotera i mentidera del “american way of life”, deixant al descobert una realitat tercermundista dins les fronteres de l'imperi. I, sobretot, ha deixat a l'aire les vergonyes del govern de George Bush, amb les seves receptes neoliberals i de lliure mercat, dissenyat per a fins molt distints que els de protegir a la població davant els desastres naturals.

D'entrada, sembla oportú assenyalar el que vénen a indicar els meteoròlegs: que, molt possiblement, el que en principi era una de tantes tempestes tropicals en el Golf de Mèxic, hagi derivat en un devastador huracà de força 5, com a conseqüència de les altes temperatures provocades pel canvi climàtic. Si és així, serà oportú recordar que els Estats Units, principal país emissor de CO2 del món (la quarta part de les emissions totals), té un govern que es nega a ratificar el Protocol de Kyoto. I tot això perquè Bush i els seus col·legues per res volen condicionar la depredació ecològica, que les corporacions nord-americanes converteixen directament en altíssims beneficis. Aquesta hipòtesi fa del govern de Bush responsable, encara que sigui indirectament, de la gestació del Katrina. En la mateixa línia, altres informacions apunten que s'han drenat (i, com no, venut a la propietat privada) grans extensions dels llacs que fins a ara venien actuant com escuts naturals, davant els huracans, de les costes del sud.

Allò de “ningú havia pogut prevenir aquest desastre” suposa l'enèsima mentida d'un mentider convulsiu com Bush. Amb dies d'antelació ja se sabia, i de fet es va donar l'ordre d'evacuar Nova Orleáns. La grollera consigna ianqui “salva el teu cul” va funcionar per a qui tenien mitjans privats per a fugir, les classes altes i mitjanes de la població. Però els qui no tenien on anar, ni recursos per fer-lo, van quedar abandonats a la seva sort, perquè les autoritats no van adoptar mesures per a evacuar-los. Milers de treballadors, en la seva majoria negres i pobres, i blancs de classe humil, a més dels malalts i impedits, van quedar atrapats sense queviures ni aigua, enmig d'un immens podrimer fecal esquitxat de cadàvers. La primera decisió dels governants, amb una setmana de retard, va consistir a enviar forces militars, però no per a socórrer a la gent, sinó per a defensar la propietat privada (amb ordre de tirar a matar) dels comerciants i amos de supermercats, assaltats per les masses famolenques.

El desastre es podia haver evitat també, si no s'haguessin detret els fons destinats a reforçar els dics (en 2004, els 430 milions de dòlars destinats a tal fi, van quedar reduïts a menys del 20%) entre moltes altres retallades, i que van ser desviats per a finançar la guerra petroliera de Bush. Ni tampoc l'exèrcit va ajudar els primers dies, perquè estava a milers de quilòmetres massacrant iraquians. En aquest sentit, els morts de Nova Orleáns formen també part de la quota de sang aportada pels nord-americans pobres per a les aventures criminals del seu govern. I, per a acabar de tancar el cercle, ara ens assabentam que una filial de la corporació Halliburton Co. (presidida entre 1995 i 2000 per l'actual vice-president d'EEUU, Dick Cheney), que segueix obtenint beneficis astronòmics de la guerra de L'Iraq, també se li va assignar al juliol passat un contracte amb l'Armada per a la reconstrucció de zones devastades pels desastres naturals. Tot queda a casa: negoci sobre el dolor i la mort, pròpia o aliena, tan se val.

En aquests dies són abundants les acusacions d'incompetència cap a l'administració Bush. Incompetència? Jo diria més aviat que ha brodat el seu paper. George W. Bush no va ser posat on està per a socórrer als necessitats, sinó per a engreixar sense límit les butxaques de les grans fortunes. Li importen un pebre els negres de Nova Orleáns, que a més ni li voten. Millor per a ell és permetre, com ho està fent, que les petrolieres es folrin amb aquesta crisi, i que les asseguradores trobin mil escletxes per a deixar a la gent sense el mínim. A més, segur que no faltarà la llagrimeta de cocodril amb la seva família, retransmesa en directe per la Fox i els altres propagadors de la mentida global.

Nord-amèrica és un país en el qual la pobresa arriba a gairebé 40 milions de persones en 2004 (més d’un milió d'augment respecte a 2003), entenent per tal situació els ingressos de menys de 19.157 dòlars anuals per a famílies de quatre membres. Salaris de misèria, que obliguen a molts treballadors a pluriocupar-se per a poder subsistir, i que explica en part la creació en 2004 de 2,2 milions de llocs de feina. Els drets socials són gairebé inexistents, amb constants retallades, començant per la cobertura sanitària, de la qual manquen ja gairebé 46 milions de persones, a la fi de 2004. I tot això enmig d'un important creixement econòmic (el PIB ha augmentat en un 3,8 %) que, per descomptat, acaba en les butxaques del 5 % de privilegiats. Katrina, a més de provocar un desastre, ens ha permès veure, amb més claredat, el gran desastre.

És possible pal·liar els efectes dels fenòmens de la naturalesa, com ho fan en la veïna Cuba on, amb infinitament menys recursos, combaten amb eficàcia els ciclons, a força de planificació solidària. Però a la plaga neo-conservadora que formen els Bush, Cheney, Rice, Rumsfeld, Pearle, Wolfowitz & Cia, molt més nociva que els huracans, només la podem combatre amb rebel·lia política i social, fins a conseguir erradicar-la.

Pep Juárez,

Secretari general de CGT-BALEARS

Setembre de 2005.