19-J: UN PAS ENDAVANT
Pep Juàrez-
Juny 2011
Davant
la convocatòria del passat 19-J, els mitjans afins al règim s'han
emprat a fons per a criminalitzar, menysprear i dividir al moviment.
Després de la repressió de la Plaça de Catalunya, i dels successos del
Parc de la Ciutadella, de Barcelona, provocadors infiltrats inclosos,
els intents de vincular al conjunt del moviment 15 M amb la violència,
i deslegitimar-lo, no semblen haver fet forat entre una ciutadania cada
dia més farta de les corruptel·les, de les regles de joc trucades i
d'una classe política i burocràtica que actuen com a titelles al servei
del capital especulatiu.
Però han escopit al cel i
els ha caigut en la cara. Perquè la jornada del 19 de juny s'ha saldat
amb una mobilització com no es recordava des de les realitzades contra
la guerra de l'Iraq, ara fa més de vuit anys. En el plànol quantitatiu,
la mobilització coordinada i massiva en més de seixanta ciutats de
l'Estat espanyol ha sorprès a propis i estranys, i dóna fe que, a pesar
de no pocs dubtes, incerteses i fins i tot contradiccions, el moviment
ciutadà conserva i reforça tot el seu potencial, i se situa cada vegada
més fora del control dels mitjans oficials.També s'ha produït un salt
qualitatiu important. El fet de cridar a la mobilització del 19-J
contra el Pacte de l'Euro, a més de ser oportú i necessari, ha dotat al
moviment del 15-M d'uns continguts que fins ara no tenia, i d'una
coherència que li permeten un recorregut potser més llarg de l'esperat.
Si en el
Pacte de l'Euro es condensen les
agressions contra els drets
laborals i socials de la població europea més importants dels últims
seixanta anys, el moviment 15-M ha sabut identificar i treure del seu
secretisme a aquest Pacte, i denunciar l'enèsima jugada bruta dels
buròcrates de Brussel·les, al servei de les elits capitalistes.Però
succeeix que el govern de Zapatero, com l'alumne més aplicat de la
Comissió Europea, del FMI i del BCE, ja fa més d'un any que s'ha
afanyat a implementar bona part de les mesures incloses en el Pacte de
l'Euro: la rebaixa en el sou dels treballadors de l'administració
pública, la reforma laboral, la congelació i reforma de les pensions
públiques (amb la complicitat dels directius de CC.OO. i UGT), la venda
de les Caixes d'Estalvi al capital privat i la reforma
(desmantellament) de la negociació col·lectiva.Per això, i coherentment
amb la mobilització del 19-J en contra del Pacte de l'Euro, el moviment
ha d'avançar en l'exigència de la derogació de totes aquestes mesures,
ja imposades contra la majoria social, i avançar en la preparació de
les condicions que facin possible com més aviat altra vaga general amb
aquest objectiu, aquesta vegada fora de la tutela i de les maniobres de
la domesticada burocràcia sindical.
Si volem
realment una democràcia
real, al servei dels treballadors i la ciutadania, una societat justa i
equitativa amb drets per a tothom, i una sortida social a la crisi,
necessàriament s'haurà de recórrer aquest camí. Libiamo...!19 de juny,
20 hores, carrer Riera de Palma, davant el Teatre Principal. Entre la
multitud que va sortir a presenciar el pas de la manifestació, es
trobava, omplint l'escalinata que dóna accés a la Plaça Major, un grup
de persones massa endiumenjades, fins i tot per ser diumenge. Eren els
cantants i actors de l'òpera La Traviata, de Verdi, que durant aquests
dies s'estava representant en el Teatre. Ja bé passada la capçalera de
la manifestació, la gent els va identificar: Que cantin, que cantin! El
tenor no es va fer pregar massa , i des de la finestra balconera del
primer pis del Teatre es va arrencar amb el Libiamo!, respost pel cor
de les escales, als quals es van unir els centenars de manifestants que
estibaven aquest tram del carrer. Va ser un moment únic i excepcional,
la casual coincidència de dos móns aparentment tan distints. El
resultat no va poder ser millor: un brindis per la llarga vida de la
lluita social.