Un viatge imaginari

Per Miquel López Crespí, escriptor

He rebut carta de Petrograd. M’escriu Maiakovski i no saps si fa un poema, un manifest o t’envia el dibuix d’un cartell de propaganda antimilitarista de la Rosta (l’Agència Central de Notícies on ara treballa). Hi ha també un paquet amb els seus darrers llibres, cartells, dibuixos, el primer exemplar de la revista dels futuristes rossos: Left. El missatge és clar i llampant: "Vine, s’apropen esdeveniments molt importants. John Reed ja és aquí. Ha començat els seus Deu dies que commogueren el món". Entre el munt de papers hi trob l’anunci de la festa que el proper trenta de desembre pensen fer al Museu Politècnic. La festa és anunciada així: "Bacanals. Versos. Amor lliure. Discursos. Paradoxes. Inauguracions. Possibilitats. Profecies. Parany dels genis. Carnavals. Pluja d’ idees. Rialles. Bramuls. Hom demana de no portar els nens". A la revista Left veig que m’ha subratllat i traduït al català el següent: "Ningú no pot saber per quins sols gegantins serà il·luminada la vida del futur. Potser els pintors mudaran en arcs de sant Martí multicolors la polseguera grisa de la ciutat; potser dels cims muntanyosos, ininterrompuda, ressorgirà la música dels volcans transformats en flautes; potser les onades dels oceans seran forçades a puntejar xarxes de corda esteses d’Europa a Amèrica. L’únic cert: la primera pàgina de la històrica contemporània de les arts va ésser girada per nosaltres...".

Davant aquesta crida urgent de l’amic rus, com no deixar totes les coses que estic fent? Demanar urgentment permís a la feina. Deixar per uns dies l’hospital, els malalts, les quotidianes ximpleries dels diaris on hi ha sempre les mateixes banalitats d’aquests betzols que ara ens manen.

Quan vaig conèixer Maiakovski? A vegades, amb el temps, els records es fan fonedissos, s’esmunyen per un racó qualsevol de la memòria. Crec que Maria Antònia Oliver el convidà per la clausura del Congrés de Cultura Catalana. Més endavant l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) –on jo militava religiosament– també el convidà a participar en el primer i darrer congrés federal. En aquella època, devia ser el 77, ja anava boig darrera la Lilí Brik. Li absorbia completament el cervell i els pensaments. Aprofitava el descans entre sessió i sessió per escriure-li enceses cartes d’amor. Entre copa i copa el veia, tremolós, suat, escrivint petites notes urgents a Moscou i signant sempre amb creuetes i dibuixets. Coses d’enamorats vaig pensar. Però més endavant, quan ens trobàrem el 80 a Petrograd, m’explicà que totes aquelles misterioses creuetes eren simplement petons. Cada creueta un petó. I tanmateix hi havia en els poemes enviats des de Barcelona i que jo vaig poder veure, aquell to profètic, aquella vessant èpica tan seva...

El vol amb l’avió ha estat rapidíssim. Arrib a Petrograd emocionat. No puc amagar la sensació de joia sentida en trepitjar terra russa. Tot l’aeroport està ple de retrats dels principals dirigents bolxevics. Lenin, Trotski, et., que just ara han arribat del llarg exili que els ha mantingut tants d’anys lluny de la seva pàtria. Malgrat que parlar amb ells o amb Maiakovski de "la pàtria" és molt agosarat. De tot d’una t’enfloquen allò de "la pàtria internacional dels treballadors". Al bar de l’aeroport, uns joves milicians li explicaven una anècdota curiosa a Orwell. El fet succeí fa molt poques setmanes a Suïssa, on encara Lenin hi vivia. Explicava a un grup de companys suïssos que segurament ni ell ni la seva generació no veurien la fi dels tsarisme a Rússia. Només havia acabat de pronunciar aquella conferència i jas! arriba un telegrama de Petrograd amb la caiguda de la monarquia i la proclamació dels primers Soviets d’Obrers, Camperols i Soldats.

Tot això està molt animat. Em sembla que he fet bé deixant Mallorca per una temporada. Els petits problemes provincians! Les capelletes culturals de sempre! La xerrameca buida!

La gent no vol la guerra. Els camperols volen la terra. Pel front ja hi ha hagut afusellaments d’oficials que volien continuar enviant els soldats a morir. Enderrocada la monarquia, el poble ja no obeeix ningú. El poble rus, aquest gran poble, ha organitzat d’una manera lliure i espontània les seves pròpies formes de lluita popular. Un nou poder que resideix a les assemblees i on els delegats d’aquestes assemblees poden ser substituïts en qualsevol moment. Em sembla que la revolució és cosa de dies, setmanes potser.

Tothom va remogut. Avui hi havia multitud d’actes pertot arreu. Era el 25 d’abril. Commemoraven la sublevació de l’exèrcit portuguès contra la dictadura. Al cinema Odeon hom pot assistir a un míting de solidaritat amb els pobles d’Amèrica Central (El Salvador, Nicaragua...) sotmesos a una constant agressió i a un diari bloqueig per part dels ianquis. Em diuen que a l’antic Palau Smolny (on les ninetes de l’aristocràcia estudiaven balles) ja hi ha delegacions d’arreu el món per tal d’assistir a la victòria dels Soviets i els bolxevics sobre el govern provisional burgès. Ahir mateix arribaven en Fidel, en Gerardo Iglesias, en Felipe González i entre els escriptors catalans coneguts crec que ha vengut Montserrat Roig. El PC d’en Gallego ha enviat la Pepa Flores i n’Antonio Gades. D’espanyols n’hi ha molts: en Machado, en Federico García Lorca, en Rafael Alberti... la llista podria ser infinita. I gent d’Àfrica, Àsia, Amèrica. Dirigents polítics dels quals tenc poques referències però que tothom diu seran molt importants ben aviat: Ho-Xi-Minh, Lin-Piao, Che Guevara, Gandhi...

M’he instal·lat a l’Hotel Modern, un hotel senzill i barat que coneixia d’altres viatges, quan hi venia algun hivern en pla de turista pobre. A l’hotel m’he trobat de sobte amb Andreu Nin. Amb Nin ens coneixem força bé a través del l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’havia pogut trobar i a ran d’una entrevista que li vaig fer iniciàrem una llarga i fructífera amistat. Quan ve de vacances a Deià, normalment ens solem veure. Les vegades que hem davallat a la cala junts!

Andreu Nin m’ha dit que a més de la seva tasca política està treballant en la traducció dels clàssics russos al català. L’any passat la revista Serra d’Or li concedí el premi espacial a les millors traduccions d’obres estrangeres, tot reconeixent la seva cabdal aportació dels millors escriptors russos a la cultura catalana.

Pravda publica avui un dels centenars de poemes de l’amic Maiakovski que circulen de mà en mà per totes les ciutats russes alliberades per l’Exèrcit Roig. M’ha agradat molt, com totes les coses que fa. El poema diu així:

Instal·lat en aquest modest hotel i a mesura que veig com s’acosta una revolució que realment commourà el món durant segles, tenc menys i menys ganes de tornar a Mallorca. Els premis literaris, l’absurda tasca d’haver de promoure els teus llibres quan la TV gasta hores i hores parlant de qualsevol ximpleria. Totes aquestes coses en fan pensar em l’absurditat de la petita lluita diària. Una xerrada sobre els problemes de l’Amèrica Central a Marratxí per a vint persones (un màxim de dues-centes si ve algun personatge famós). Aquesta constant recerca dels partits d’esquerra per a trobar els advocats, dirigents, professors adients per tal de justificar la seva rutinària existència sense perspectives. Només de pensar-ho, no hi puc fer més, el fàstic em puja i puja per la gargamella fins ofegar-me.

La situació revolucionària es consolida dia a dia. Els agitadors bolxevics dirigits per Lenin, Trotski, Zinòviev, Kàmenev i tota la vella guàrdia, multipliquen la seva tasca de propaganda per casernes, institucions i barriades obreres. El Consell Obrer i l’Assemblea han esdevengut una nova forma de democràcia, més real, més autèntica que la purament representativa. Per uns moments pens en la nostra ridícula, pactada transició política. L’ambient del carrer és molt semblant al que hi havia a l’estat espanyol després de la mort de Franco, quan encara no s’havien celebrat les primeres eleccions i molts partits (la majoria dels d’esquerra) no estaven legalitzats. La gent viu i sent el mateix. Vol un canvi profund. Quelcom que modifiqui estructures econòmiques, formes de vida, pensaments, actituds. Quelcom semblant al Maig del 68. L’única diferència és que aquí, a Petrograd, els soldats armats, l’artilleria, les divisions de xoc, formen part dels Soviets d’Obrers i Camperols. No existeix un exèrcit del poder. No hi ha possibilitat de cap pacte, de cap traïció, car el govern burgès no té res a les mans per a oposar a la voluntat del poble.

Al vespre, amb Ferran Lupescu, Boris Vian i el Jack Kerouac hem anat al café-cantant Trubestki. Sempre és ple de milicians i milicianes. Neruda –que també hi era– ens ha dit que en un parell de dies, i si podien travessar sense problemes les línies alemanyes, arribarien els membres d ‘una Brigada Internacional, homes i dones que vénen de tots els pobles de l’estat espanyol i Amèrica Llatina a lluitar amb els russos per aquesta revolució que a hores d’ara ja sembla la revolució de tothom. Hi podem trobar aquí revolucionaris de tot tipus, estudiants americans que no volen anar al Vietnam, surrealistes, membres de la Internacional Situacionista. Enmig del fum i de l’enrenou del Trubestki, entre tassó i tassó de vodka, Maiakovski, acompanyat per Issak Bàbel, ha llegit un manifest-poema a la III Internacional.

I tothom cantava: Contra el mur dels segles, com eina frontal, bat la Tercera Internacional!".

Maiakovski continuava, amb un tassó de vodka entre les mans:

Aplaudiments, sorolls, xiulos, gresca, disbauxa. Però al company Lenin no li agrada gens ni mica el futurisme ni tota aquesta conya de la cultura proletària. Fins i tot Trotski està en contra del concepte "cultura proletària"! Lenin explica que la gent ha de conèixer primer el treball cultural que la humanitat ha produït durant segles i que són una bogeria les incitacions a cremar els museus o pintar obres d’art a les llaunes de conserva. Entre la gent de Left, del Proletkult i fins i tot dins el grup "Ofèlia Dracs" –que ha vengut en representació dels escriptors catalans per donar "fe de vida"– els comentaris més freqüents són que el company Lenin va una mica endarrerit en qüestions d’art. Ni Joaquim Carbó ni Jaume Fuster no li han pogut fer firmar un contracte per traduir al rus Negra i consentida. Els ha dit que després, més endavant, quan hagin guanyat la revolució.

Antònov-Ovsenko, que també vengué l’any passat de vacances a Deià, m’ha dit que anàs amb ell i la Guàrdia Roja a prendre el Palau d’Hivern i acabar d’un cop amb la fantasmada d’aquest govern en què ningú no creu. M’ha informat que no hi ha gaire perill. Amb un parell de canonades aquests al·lotells de casa bona, els cadets, els fills de l’aristocràcia russa, es rendiran d’un cop. Maiakovski no m’hi ha deixat anar. Diu que un poeta mallorquí, un convidat seu, ha de veure sortir el sol de la revolució damunt el creuer Aurora. I en definitiva això és el que he fet. Amb un carnet del Proletkult signat pel Comité Militar Revolucionari he pujat al creuer Aurora unes hores abans de les primeres canonades contra el Palau d’Hivern. Feia molt de fred damunt la coberta de la nau. Aquest fred que gela el Neva i no acaba fins a la primavera. Uns mariners m’han deixat un abric d’aquests russos tan ben folrats de pell i, lentament, de forma imperceptible, a mesura que passaven les hores he vist sortir el sol per entremig de les boirines del riu.

Rosa Luxemburg, Andreu Nin, Durruti, la Passionària hi ha volgut participar directament. Hi havia també corresponsals de premsa, ràdio, TV3 i televisions d’arreu del món. El president Reagan està molt preocupat per aquesta inesperada victòria dels bolxevics a Rússia just quan havia començat a posar pau a l’Amèrica Central amb la invasió de la petita illa de Granada.

L’Aurora ha disparat la seva primera canonada contra el Palau d’Hivern. La nau de guerra ha donat un tomb inesperat cap a l’esquerra amb la força del dispar. Però de seguida ha tornat l’equilibri. Me m’adon que just en aquest moment la història ha començat a caminar d’una altra manera. A partir d’ara la vida ja no serà mai més igual. M’imagín Maiakovski i els futuristes amb una brotxa a les mans pintant dels colors de Sant Martí tots els carrers de les ciutats del món.

Demà he de tornar a Mallorca. Abans que m’oblidi haig d’acomiadar-me d’Orwell. Fa dies que no surt de la seva habitació. Sé que està escrivint una novel·la que estremirà el món. El llibre té per títol 1984.