Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O'Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O'Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes revolucionaris de James Connolly s'aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos.

Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que inicia el conflicte i les guerres amb els anglesos l'any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d'Irlanda i estableix la seva capital a Dublín. En els anys que van de 1537 a 1546 Enric VIII consolida la dominació britànica, es proclama senyor d'Irlanda i inicia la persecució del catolicisme i dels naixents moviments de resistència popular a la colonització.

Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d'alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l'any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l'any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08.

Aquesta Germandat Republicana Irlandesa, la Irish Republican Broterhood (IRB) era una organització patriòtica entestada a aconseguir la independència per la via armada. Abans d'organitzar-se en la Germandat Republicana Irlandesa, moviment que es concreta l'any 1873, aquests patriotes eren coneguts amb el nom de fenians. Aquests fenians són els principals organitzadors i herois de la famosa sublevació contra la colonització britànica de l'any 1867. D'ençà aquella època, els colons protestants, les forces probritàniques d'Irlanda del Nord, sempre han emprat la paraula fenià com el pitjor insult que hom pot adreçar a una persona. Fenià és per als colons, per a la púrria reaccionària que volia i vol mantenir l'opressió colonial damunt el poble d'Irlanda del Nord, pitjor que "papista" o "comunista".

L'esclafit revolucionari de finals dels anys seixanta, el paper de l'IRA i altres forces socialistes revolucionàries, comunistes i nacionalistes en el desenvolupament del gran moviment pels drets civils, ja és més conegut per la gent de la meva generació o per aquelles persones interessades en la història i pràctica política de les nacions que lluiten activament contra tota mena d'imperialismes. Els meus contactes directes amb Irlanda s'inicien a finals dels anys seixanta. Entre 1968 i començaments dels setanta hi vaig anar en diverses ocasions. Viatges a Belfast i Derry especialment, però també sortides a Dublín i a diverses comarques d 'Irlanda del Nord.

Quina emoció en aquella anada a Dublín! Caminar per l'avinguda O'Connell fins arribar a l'edifici de correus on resistiren, fins a la mort, els valents irlandesos que s'enfrontaven a l'exèrcit d'ocupació britànic. Aquell dia de Pasqua, el 24 d'abril de 1916, havien de comparèixer tres mil voluntaris a donar la vida per Irlanda. Els escollits pel destí només foren vuit-cents. Vuit-cents herois que donaren la vida per la llibertat d'Irlanda, els uns lluitant amb les armes a la mà, els altres assassinats pels escamots d'afusellament anglesos, morts per les tortures a les presons... Memòria de Arthur Griffith, el dirigent del Sinn Féin, del dirigent socialista més estimat per Lenin, el sindicalista revolucionari James Connolly, fundador del primer exèrcit de la classe obrera irlandesa, l'Exèrcit dels Ciutadans; memòria del cristià i gran patriota Pádraic Pearse... Matinada històrica d'abril de 1916 amb les banderes d'Irlanda i la roja del proletariat onejant per Sackville street, anant cap a la central de correus mentre els destacaments que comanden Eamon de Valera i Michael Collins s'enfronten amb les forces britàniques... Alguns historiadors afirmen que va ser el famós Winston Churchill, l'"heroi de la Segona Guerra Mundial" l'autèntica ànima de la repressió contra el poble irlandès. Cap a 1913, Churchill era un dels ministres del Partit Liberal. 1913 marca també el naixement del temible Ulster Volunteer Force, cent mil homes armats, l'exèrcit dels unionistes protestants que no volen una Irlanda lliure i reunificada. La força militar i repressiva que serà la columna vertebral que mantendrà els sis comtats del nord, el que els colons anomenen l'"Ulster", fóra del control de Dublín quan més endavant s'aconsegueix la independència del sud.

Els records s'acaramullen un rere l'altre, sense que pugui fer res per aturar l'avenç per tots els racons de la memòria d'aquells anys que, en una obra de teatre de propera publicació, he rememorat com Els anys del desig més ardent. Feia moltíssim temps que no obria les capses amb els reportatges fotogràfics que serv d'aquella llunyana època, les carpetes amb cartes, plànols, documents, revistes... contactes. De cop i volta, mirant les fotografies en blanc i negre i en color, tot torna a la memòria: les passejades dalt les murades de Derry, acabades de bastir l'any 1618 i que tenen sis metres d'amplària; murades que l'any 1689 protegiren els ocupants protestants de les forces catòliques del rei Jaume II que els encerclà i va estar a punt de vèncer els ocupants; el port de Derry, amb tots els seus vaixells de càrrega atracats en els molls del riu Foyle; la plaça The Diamond abans de les bombes i de les destruccions de l'any 1969; la St. Columbs Cathedral; la torre acabada en punta afiladíssima de St. Eugene Cathedral. Passeigs per Brooke Park... Aleshores encara l'IRA no havia dinamitat l'alta columna aixecada pels colons en honor de George Walker, el governador protestant que resistí al setge irlandès dels anys 1668-69. La impressionant columna era dalt les murades i, amb l'orgullosa prepotència dels vencedors, dominava, implacable, tot el Bogside. Una autèntica i vertadera provocació que, com les desfilades protestants pels barris catòlics, servia per a demostrar a la majoria catòlica qui eren els dominadors a Irlanda del Nord. I, evidentment, d'ençà la brutal colonització dels soldats i aventurers portats per Guillem d'Orange, els amos i senyors de la terra irlandesa eren els vinguts de fora.

Pel març de 1968, si hom no entrava en contacte amb les zones pobres de les barriades catòliques, si només es passejava per indrets de domini protestant; si el visitant era portat solament a veure el modern Tecnhical College o el Magge University College; si aquell que venia de fora es fixava solament en les nombroses indústries dels barris suburbials, en el magnífic i modern Altnagelvin Hospital, hom podia imaginar que Derry era una ciutat moderna, sense gaire problemes.

Falsa aparença. Irlanda del Nord, malgrat aquest aparent benestar, benestar que es concretava en els privilegis de què gaudien els unionistes, registrava una de les taxes d'atur més grans d'Europa. Atur que, evidentment, colpejava sobretot els barris catòlics.

Aleshores encara no havia començat amb la força que agafaria més endavant el moviment dels drets civils, aquella lluita decisiva en el desvetllament del poble que encapçalava la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) amb la famosa Bernadette Devlin anant primera línia de les manifestacions. Recordem que la primera manifestació pública, amb brutal repressió de la RUC, és a dir, la Royal Ulster Constabulary, la policia unionista, va tenir lloc el 5 d'octubre d'aquest 1968 a Derry. És a dir, poc mesos després de la meva primera visita a Derry i Belfast. Les policies de la RUC eren ferotges sempre en els atacs contra els manifestants irlandesos.

Fent costat a les policies de la RUC existien aleshores tota una sèrie de d'organitzacions paramilitars que, amb el vist i plau de la RUC, es dedicaven a la "feina bruta" quant a la repressió contra el moviment nacionalista irlandès i els activistes dels drets civils. Entre aquesta "feina bruta" es poden incloure, a més de les tortures als patriotes que queien en les seves mans, determinades "desaparicions" que, malauradament, acabaven en assassinats sectaris. El renaixement de l'IRA a mitjans dels seixanta no es pot entendre sense tenir sempre en compte que el nivell d'organització i lluita del moviment independentista i revolucionari irlandès anava sempre lligat al nivell de repressió dels colons i de les forces repressives al seu servei.

L'IRA de començaments dels seixanta augmenta la seva organització i presència dins la població a conseqüència de les activitats criminals dels "'B' Specials" contra els patriotes. El fanàtic clergue presbiterià Ian Paisley havia creat l'any 1951 una "Església Lliure Presbiteriana" els membres de la qual, conjuntament amb les diverses branques de la policia dels colons, eren els encarregats, entre altres provocacions, de l'organització de les manifestacions a l'interior dels barris catòlics i d'altres "feines" autènticament "especials"..

L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les "desaparicions" de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir "secreta" del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry.

Els irlandesos, els sectors patriotes i d'esquerra d'Irlanda del Nord, eren constantment perseguits pels cossos repressius dels colons. La UDA, per exemple, era la força paramilitar protestant per excel·lència. Aquestes sigles volien dir Ulster Defence Association. Com a forces policíaques eren temibles igualment els membres de l'Ulster Defence Regiment, una força de reservistes protestant que actuaven a "temps parcial". Els membres de l'UDR provenien d'un altre cos de tètrica memòria: els "'B' Specials", dels quals ja hem parlat més amunt. Els "'B' Specials" varen ser suprimits per Londres a conseqüència de la brutalitat indiscriminada amb la qual atacaven els membres i simpatitzats de la Northern Ireland Civil Rigthts Association (NICRA) i el poble irlandès en general.

Per als "orangistes", els membres de l'Orange Ordre, l'organització més extremista dels colons i que va néixer l'any 1795 per a "protegir" els interessos dels usurpadors de les terres dels irlandesos, qualsevol membre de l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord era un perillós separatista catòlic, un diabòlic fenià, un agent del comunisme i l'anarquisme, del maoisme i del trostquisme, subjectes als quals calia, no solament vigilar, sinó exterminar de rel. No cal dir que la majoria de membres de l'Orange Ordre eren els que fornien els quadres dels "'B' Specials". També eren membres del Unionist Party, partit polític dels colons amb estreta relació amb el Partit Conservador britànic.

Com ja hem dit, per a qualsevol orangista els seguidors de l'activista pels drets civils Bernadette Devlin o de l'aleshores jove Gerry Adams, eren el dimoni en persona, "rojos i papistes" dignes únicament de la presó i de la forca.

Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.

Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d'aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens endinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.

En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".

La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.

A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.

Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.

Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)