Lluita antiimperialista

Novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (I)

Miquel López Crespí

Molt abans dels nostres viatges a Irlanda, aquest sofert i heroic país, fa temps que forma part de la nostra història, de la nostra educació cultural, política i sentimental.

Com ja hem escrit en el primer article d'aquesta sèrie, el primer contacte amb Irlanda s'esdevé anys enrere, amb els nostres inicials contactes amb la literatura irlandesa per via lectora, concretament amb l'obra d'autors com Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan i Liam O'Flaherty, els quals, entre molts d'altres, ja ens feien copsar móns d'una grandària intel·lectual inabastable.

Jordi Arbonès, en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty titulada El Delator (Barcelona, Editora Aymà, 1973) situa a la perfecció el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Per a Jordi Arbonès precisament el procés de destrucció de la cultura irlandesa, la brutalitat de la colonització britànica amb segles de guerres, fams causades per aquesta mateixa colonització, persecucions i emigracions, a finals del XIX impossibilitaven que els autors nascuts en aquella època escrivissin en gaèlic, malgrat que ja l'any 1893 s'havia format la Gaelic Leage, la Lliga Gaèlica entestada en la preservació i difusió de l'irlandès, la música i els costums i els jocs tradicionals d'Irlanda. A poc a poc, impulsada per les circumstàncies i la creixent força del moviment nacionalista, la Lliga Gaèica es va anar convertint en part essencial del renaixement de la nació.

De tothom és conegut que quan James Joyce va néixer a l'any 1882 potser no s'haurien trobat més de cinquanta persones a tota Irlanda que poguessin llegir i escriure en irlandès (malgrat vora un milió el parlaven, molts dels quals ni entenien l'anglès).

Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic. D'ençà l'inici de la conquesta anglesa en el segle XII, fins i tot després dels grans crims d'Oliver Cromwell i els seus fanàtics angloescocesos, es pot dir que la llengua es mantingué ferma arreu d'Irlanda. Els colons protestants havien espoliat el poble de les seves propietats, expulsat de les millors terres els irlandesos, controlat l'economia, foragitat les masses pageses envers indrets miserables i pocs productius. Les execucions i devastacions portades a terme pels exèrcits d'Oliver Cromwell havien destruït el sistema de clans irlandès, la forma històrica de convivència i governació de la nació. Però mai no s'havia pogut anihilar la llengua del país. Ni Enric VIII, ni Cromwell, ni cap de les periòdiques ofensives dels exèrcits de fanàtics protestants venguts d'Anglaterra no havien pogut exterminar el gaèlic.

Per aconseguir-ho l'imperialisme anglès va haver de modificar totalment el sistema de producció irlandesa, la producció agrícola, amb tota una sèrie de lleis que feien impossible la normal supervivència del camperolat. Lleis que afavorien la divisió de la terra per tal d'evitar que no fos rendible i obligàs a l'emigració forçosa. D'aquí les lleis referents a l'herència de les propietats. A mitjans del segle XVIII els "catòlics" tan sols posseïen el 7% de la terra d'Irlanda.

Tot plegat ajudà a produir l'espantosa fam dels anys quaranta del segle XIX que produí la mort de més d'un milió d'irlandesos i obligà a l'emigració a un altre milió. Allò significava un autèntic genocidi, un genocidi emprat pels colonitzadors per aconseguir rompre la columna vertebral del poble irlandès i, de rebot, del gaèlic. Abans de la gran fam dels anys quaranta, concretament a l'any 1835, hi havia uns quatre milions de persones que parlaven l'irlandès. Cap a l'any 1891, després de la gran fam, després del milió de morts i l'emigració massiva, tan sols restaven 680.245 irlandesos que parlaven la seva llengua. Les lleis repressives angleses contra la cultura d'Irlanda, la imposició a partir de l'any 1831 del Sistema Nacional d'Escolarització britànica amb la prohibició de l'irlandès com a llengua per a l'educació i obligatorietat de l'anglès per a tots els mitjans de comunicació i relacions amb les institucions; l'establiment de forts càstigs físics per a tots aquells infants que emprassin el gaèlic, aconseguí anar arraconant la llengua del país fins a convertir-lo en una llengua marginal, inútil per a aconseguir la més mínima inserció social i institucional de qualsevol ciutadà del país ocupat. Com de costum va ser la debilitada aristocràcia irlandesa, la naixent burgesia catòlica i molts sectors de les classes mitjanes els que desertaren de la tasca de reconstrucció nacional. Sectors de la pagesia i de la classe obrera servaren, amb totes les seves limitacions, aspectes essencials de la llengua del país.

L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant.

Actualment, malgrat la Constitució reconeix l'irlandès com a llengua nacional, tan sols unes 75.000 persones parlen el gaèlic a les zones Gaeltacht, la costa de l'oest d'Irlanda. Cal dir que malgrat aquesta dura realitat lingüística, els esforços i la feina fetes en la normalització cultural han aconseguit certs resultats. L'obligatorietat de l'ensenyament de l'irlandès d'ençà de la independència del sud ha aconseguit que almanco un milió de persones tenguin alguns coneixements de la seva llengua.

És la generació d'escriptors posteriors als Synge (1872-1909), Shaw (1856-1950), O'Casey, Joyce (1882-1942) la que ja adopta l'irlandès com a llengua literària malgrat que moltes vegades han de traduir les seves obres a l'anglès. És la generació de Frank O'Oconnor (1903), Sean O'Faolain (1900), Donagh Mac Donagh (1912) i Brendan Behan (1923-1964) la que ja escriurà amb certa normalitat en irlandès.

Brendan Behan, amb l'obra Ang Gial (L'ostatge) és dels primers escriptors que primer empren l'irlandès i després en fan la traducció a l'anglès.

William Butler Yeats, Liam O'Flaherty, Brendan Behan, Sean O'Casey, Ernie O'Malley, Seamus Heaney o el batle de Cork, l'autor de teatre, poesia i destacat publicista Terence MacSwiney, mort en la vaga de fam a la presó de Brixton l'any 1920, són ja, indiscutiblement, intel·lectuals irlandesos fortament arrelats a la història i la lluita del poble per la seva llibertat.

I és aquesta història, conflictiva, de contínua lluita per l'alliberament nacional i social, la que influeix de forma definitiva el jove Yeats, un poeta que, com podem llegir en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (Barcelona, Edicions 62, 1994) havia encetat "la seva carrera sota la influència de Spencer, Shelley i Blake, fent una poesia de clara filiació romàntica" i el poeta perseguia "un ideal de 'bellesa impersonal' que es tradueix en una poesia de caire preciosista i irreal".

Però tot muda quan coneix la història d'Irlanda, hi aprofundeix i assimila la poesia heroica i popular del país. Cap a 1910 va concretant el seu compromís actiu amb el moviment nacionalista irlandès que lluita per la independència fins a esdevenir-ne un actiu militant. És aleshores quan Yeats, servint-se dels seus profunds coneixements literaris, comença a emprar la poesia per a donar a conèixer la problemàtica irlandesa als seus lectors. Llibres com The Green Helmet and Other Poems (1910) i Responsibilities (1914) en són un bon exemple.

Aquest compromís de Yeats el converteix, parlam dels anys 1914-1921, en el gran poeta nacional d'Irlanda. Quan s'esdevengué la seva mort l'any 1939 tot el país s'aturà en acte d'homenatge i de gratitud per la seva obra i l'actiu compromís amb la lluita popular contra la dominació britànica.

Yeats lluità també activament contra la prepotència del clergat catòlic en la Irlanda independent de De Valera. Precisament la Constitució irlandesa de 1937 reconeixia oficialment el paper preponderant del catolicisme més tridentí en la vida política i cultural del país. Yeats, fent la contrària a Eamon De Valera i els seus governs tan estretament lligats al clergat catòlic, declarà aleshores: "Si continuam insistint que aquest país, Irlanda, s'ha de regir per les idees del catolicisme i tan sols per les idees catòliques, mai aconseguirà la reunificació, la unió amb el nord. Amb aquestes idees vostè clava una falca dins el cor de la nació".

En els Països Catalans Yeats va ser traduït per Marià Villangómez i Marià Manent.

En el mateix any que mor Yeats, el 1939, naixia a Mossbawn, County Derry, Seamus Heaney, considerat un dels més gran poetes irlandesos contemporanis. L'escriptor va estudiar amb beques al Saint Columb's College de Derry i a la famosa Quenn's University de Belfast. Com s'explica en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (pàg. 395) alguns dels vessants prioritaris de la poesia compromesa i solidària de Seamus Heaney serien els "poemes elaborats a patir dels records de la seva infantesa i joventut a County Derry; poemes sobre nombrosos aspectes de la vida cultural, social i política de la Irlanda actual; poemes extraordinàriament ambiciosos on el poeta recrea la història de la primitiva Irlanda i els seus mites i llegendes".

Per a copsar el genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos hauríem de repassar novament el que diu Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la El delator de Liam O'Flaherty. Diu Jordi Arbonés: "Per bé que l'irlandès, com a llengua viva, no morí mai, degut a l'atac constant i permanent del govern anglès, a la fam de l'any negre de 1847, el Black '47, com l'anomenen ells, i a l'emigració que el seguí, s'anà decandint i, en la primera meitat del segle XIX, havia deixat d'existir com a llengua culta. Allò que en restà foren una gran varietat de dialectes parlats al llarg de les zones costeres i meridionals. Malgrat tot, la 'Lliga Gaèlica', fundada el 1893, que comptà amb el suport dels homes més lúcids sorgits de les capes baixes del poble, es dedicà a l'ensenyament gratuït de la llengua per tot el país ".

Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat. En el fons no es poden desfer d'Irlanda ni quan empren una llengua imposada ni tampoc quan volen atacar o ridiculitzar les mancances i misèries d'una societat colonitzada.

El gran escriptor irlandés Jonathan Swift és un bon exemple al respecte. Un llibre que en la joventut, ni que fos resumit i retallat, ens emocionà, va ser indubtablement aquell titulat Els viatges de Gulliver. No cal dir que la peregrinació de Lemuel Gulliver al país dels nans i al dels gegants, l'aventura de l'illa voladora o l'arribada a la contrada dels cavalls savis no eren més que anècdotes de les quals es servia el genial esperit satíric de Swift per a ridiculitzar les classes dominants de la seva època. Intenció que, com és evident, no podíem arribar a copsar de jovenets en tota la seva fondària, ja que aquelles edicions "per a joves" eren això: burdes retallades de l'obra original de Swift per a fer-les digeribles i el manco conflictives possibles per a un ampli públic lector.

Però on la mestria satírica de Swift arriba a punts molt elevats és en la seva "proposició". El llibret, que tenia en els meus prestatges en versió castellana, es titulava Una modesta propuesta para impedir que los hijos de los pobres sean una carga para sus padres i que em desaparegué en temps de la transició, no sé com ni quan, era una autèntica bomba subversiva. ¿Qui pot dubtar que la "modesta proposició" de Swift era ja en el seu temps i encara ara una càrrega de profunditat contra la fam i la misèria produïda per la colonització britànica?

En el fons, Swift, malgrat les seves evidents contradiccions, era un irlandès de soca-rel. Més d'una vegada afirmà que s'hauria de cremar tot el que fos anglès... menys el carbó! També va propugnar la creació d'un parlament irlandès.

Estic ben convençut que moltes de les obres falsament considerades com un simple "divertiment" de l'autor, una enginyosa sàtira per a passar el temps, són poderoses i eficients armes intel·lectuals en mans de Swift per a provar de desemmascarar la hipocresia de la seva època, la ignorància de l'aristocràcia terratinent i la naixent burgesia britànica, responsables de la brutal colonització d'Irlanda. Una arma posada al servei del poble irlandés per ajudar-lo a desvetllar la immensa, la tenebrosa injustícia a la qual es veu sotmès d'ençà l'inici de l'ocupació en el segle XII.

Arribats en aquest punt dels nostres records literaris algú pensaria que seria hora de parlar extensament de James Joyce, Oscar Wilde, Samuel Beckett o George Bernard Shaw. En efecte. ¿Qui pot dubtar de la influència d'aquests grans autors nascuts a Irlanda damunt l'obra de qualsevol escriptor?

Beckket, que partir de 1947 escriu en francès, revoluciona la narrativa contemporània amb obres com More princks than kiks (1934) i Murphy (1938), la seva primera novel·la. Els experiments Molloy (1951), Malone meurt (1951) i L'Innomable (1955) aprofundeixen fins a límits inimaginables els camins literaris de ruptura de la narrativa del XIX iniciats per James Joyce. Tot el teatre de la segona meitat del segle XX queda absolutament condicionat per obres com En attendant Godot (1952), Fin de partie (1957) i Act sans paroles (1957).

Podríem parlar també de la influència exercida per Oscar Wilde en el món literari contemporani. Aquella doctrina estètica que parla de l'"art per l'art" i que es concerta en el seu llibre Intencions (1891). Una de les primeres novel·les d'Oscar Wilde que llegim en la nostra adolescència és, sens dubte, la famosa novel·la El retrat de Dorian Gray, "evangeli" dels decadentistes i esteticistes de tota època i contrada. Record que les companyies teatrals madrilenyes, quan a començaments dels anys seixanta anaven a fer "las provincias" i compareixien pel Teatro Lírico o el Teatro Principal, solien representar les comedietes cíniques de Wilde, especialment famoses aleshores, ja que se n'havien fet diverses versions cinematogràfiques. Em referesc a obres com El ventall de Lady Windermere i la més famosa, La importància d'anomenar-se Ernest.

Però aquest era el Wilde d'abans dels seus conflictes amb les classes dominants britàniques. Els amors conflictius de l'autor amb Lord Alfred Douglas no són perdonats pel pare d'aquest, el marquès de Queensberry. A conseqüència de la persecució i posterior procés al qual és sotmès, l'escriptor acaba a la presó de Reading, amb els presos comuns, condemnat a dos anys de treballs forçats, convertit en un no-res, vilipendiat. A partir d'aquell moment, Oscar Wilde, marginat de la vida social i cultural de l'Imperi, condemnat, vivint en condicions infrahumanes, escriu a la presó dues de les millors obres literàries de l'època. La presó, la dura realitat a la qual es sotmès pel sistema judicial britànic, el fa escriure, lluny de la seva antiga estètica De profundis i La balada de la presó de Reading.

Dues obres que, a mitjans dels anys seixanta, lluny de les flors i violes de La importància d'anomenar-se Ernest ens ajuden també a conèixer una mica més la brutal cara de l'imperi britànic, els aspectes tenebrosos de la persecució que els imperialistes exerceixen no solament sobre els pobles i nacions que esclavitzen i oprimeixen amb llurs exèrcits, sinó també l'opressió sobre les persones amb unes inclinacions sexuals considerades "anormals": l'homosexualitat d'Oscar Wilde.