Quan la política queda reduïda a un
afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una
politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a
fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les
classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la
casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell
mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a
les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què
han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em
diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i
ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva
abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no
vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i
que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan
els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes
signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions
populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i
assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no
volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política
oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de
tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura
repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de
bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni
autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la
desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament
en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa
que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació
electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment
en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals
s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de
rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública
mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que
tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i
milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca
de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la
llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la
població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals
podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la
transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels
poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de
bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les
classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida
política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les
Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió
bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització
del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de
programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista
realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la
dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de
progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses.
Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a
l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari,
l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa
responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització
generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment
gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política
queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per
conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns
ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no
significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors,
és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat
que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan
analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa.
En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest
estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de
considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema
clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per
l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control
democràtic, sinó perquè, essencialment, en els trets més bàsics, la democràcia
espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la
transició.