Miquel Julià i el deure del combat

Miquel López Crespí

Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants col× laboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves col·laboracions i, qui signa aquest article, les meves.

En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excel× lit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.

Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intel× lectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intel× lectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Pocs escrits, manifestos i documents públics contra l'imperialisme i el feixisme hem vist aquests darrers anys. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.

Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les col× leccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.

'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intel× lectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.

A hores d'ara, encara esperam que altres intel× lectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.Més endavant, en plena acció de les campanyes rebentistes contra la meva persona per part de determinats sectors dogmàtics, les restes del carrillisme mallorquí, els lobbys falsament nacionalistes entestats en criminalitzar els intel× lectuals i els partits d'esquerra, Miquel Julià va escriure un article titulat "El deure del combat" en el diari Última Hora de Ciutat. Miquel Julià, del llibre Cultura i antifranquisme publicat per Edicions de 1984, deia: "L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular 'qui s'arrufa el fred el se menja'. En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència social. El poeta Joan Alcover a 'Poemes bíblics', descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que 'el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer...'; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que 'ofici de cavaller és combatre traidor'; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que 'el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud'; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: 'Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...'.

'L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: 'Justícia, senyor, a ca meva, no!'. Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excel× lència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

Però ha estat la recent publicació de Clarobscurs: l'església dels mallorquins, llibre editat per Documenta Balear en el número 48 de la col× lecció "Menjavents", el que ha fet que tornem a copsar la capacitat de feina d'un home com Miquel Julià. Ha estat una feina fosca, amagada en el seu estudi del carrer Pérez Galdós de Ciutat de Mallorca. Miquel Julià s'ha passat molts d'anys estudiant, investigant en la història de l'església mallorquina. Ho diu ell mateix en la introducció que enceta tan singular aportació a la història de Mallorca: "M'ha costat anys de dedicació fer arribar aquest llibre, com finalment ha succeït, a les teves mans acollidores; ara únicament manca que hi puguis trobar allò que inicialment em vaig proposar: analitzar la presència i la influència de l'Església a Mallorca i fer-ho amb honestedat, imparcialitat i equanimitat (...)". Són cinquanta capítols que marquen una història ben conflictiva. Des dels orígens cristians fins a la dictadura de Franco i als problemes plantejats en aquest començament de segle XXI. S'ha de tenir en compte que Miquel Julià, com a intel× lectual alletat en el Seminari de Mallorca i sacerdot en els anys més difícil de la postguerra (va exercit a Bunyola i Manacor), no analitza, ni molt manco, la història de l'església mallorquina des de l'escola històrica d'un Josep Fontana, per entendre'ns. Per a Miquel Julià, com diu el material de promoció del llibre, "l'església mallorquina va ser el baluard més ferm, i encara inexpugnable, de la llengua i de la identitat del poble de Mallorca. I perseverà en aquesta comesa fins i tot quan, a partir del segle XVIII, la Il× lustració borbònica hi fomentà l´ús de la llengua castellana".

El llibre Julià sobre la història de l'església mallorquina m'ha recordat igualment la necessitat que tenim d'avançar, en una línia gramsciana, en el descobriment del paper dels intel× lectuals orgànics de les classes dominats mallorquines, cas del clergat, en la nostra història. Un bon treball al respecte és el llibre d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923), del qual en vaig parlar en Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).