Per Miquel López Crespí, escriptor
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
La gent, compacta, avança dificultosament
enmig de la neu cap al Palau d’Hivern. Els Tsars estan de festa,
hi ha ball. Ara, a poc a poc, l’oficial de guàrdia aixeca el
sabre: Foc! I aquest paper i milions de papers s’omplen de sang
roja.
Just ha començat a clarejar i els homes dels
sindicats de totes les tendències han pres posicions vora la
plaça de Catalunya. Els soldats, mig adormits intueixen que van
cap a la mort. Hores després banderes roges i negres criden
victòria per tot Barcelona.
Al Palau d’Hivern la festa ha continuat
tranquil·lament. El ministre de l’Interior ha fet un gest
imperceptible a Nicolau II. Ni la Tsarina ni els convidats s’han
adonat de res. L’orquestra tocava un vals vienès en el moment de
la descàrrega.
El brigadista internacional és alemany i nom
Hans. D’un moment a l’altre s’espera un assalt dels feixistes.
Hans s’aferra fort a la metralladora. El sol d’Espanya li pica
fort al clatell, però aquesta vegada està disposat a combatre
fins a la mort. Pensa: després Berlín. I passa quelcom de rar
dins les coordenades espai-temps. Hans no ha mort davant Madrid,
just a la vora de la Ciutat Universitària. No. Hans nom ara
Sergei Nikolaiev i és un sergent soviètic. Som a Berlín, maig de
1945. Sergei Nikolaiev, desplega a poc a poc la bandera roja
damunt les runes del Reichtang alemany.
En Lenin, amagat a una cabana de caçadors
escriu a poquet a poquet una carta. Fa fred aquí, lluny de
Petrograd, sol. En Kerenski puja les escales del Palau d’Hivern.
N’Eisenstein filma aquesta pujada, una, dues, tres vegades. La
carta de Lenin diu: "Si el Partit Bolxevic no pren el poder
aquesta setmana ja no el prendrà mai".
Davant el Palau d’Hivern els soldats fiquen
dins les carretes els cadàvers dels manifestants metrallats. Fan
un renou sec quan topen amb la fusta del carro. El soldat que fa
guàrdia està gelat. Per sort jo no he hagut de disparar.
El comte Rossi troba la ciutat petita i
provinciana.
Caldrà organitzar bé les coses, el Duce
ha d’estar content. Realment la guerra contra la xusma no pot
durar molt i després... després Roma, els honors, na villa
meravellosa a Florència...
Els soldats americans acaben d’entrar a Roma.
De totes maneres els partisans ja s’han encarregat de fer
justícia per la seva mà. Els col·laboracionistes han estat
afusellats sense miraments. A l’escamot de guerrillers que ha
afusellat Mussolini, hi ha un jove alemany que nom Hans.
Hans. Espartaquista. De petit havia vist com
la policia assassinava Rosa Luxemburg. I ara aquest sol
d’Espanya. Cal resistir fort. Posa el carregador a la
metralladora. No, no passaran.
En Lorca, instintivament, se ‘n duu les mans
al pit. És el final. Després, no-res.
A les muntanyes de Sèrbia en Tito reb un
comunicat urgent des de Moscou: col·laboració amb els monàrquics,
cal unificar forces. L’important és la derrota dels alemanys, la
revolució vendrà després, firmat: Stalin. En Tito ha tret un
llumí de la capseta, l’ha encès i a poc a poc l’acosta a la
carta. A fora, els milicians iugoslaus celebren la victòria
sobre els monarcofeixistes.
Tota l’illa resta esglaiada enmig d’un
silenci espantós. De tant en tant el cotxe del comte Rossi
carregat de feixistes armats surt cap a una misteriosa
expedició. El conyac i l’escuma els surten per la boca. A
morte il bolchevismo traditore!, diu un italià.
La plaça de davant el Palau d’Hivern ha
quedat neta de cadàvers. Els nacionals entren a Badajoz. Les
taques de sang, com a grans llençols morats, per ací i per allà.
En Lenin firma la carta dirigida al comitè central del Partit.
Passionària acaba el seu discurs. Hans comença a disparar. Els
soldats del mariscal Zukov entren a Berlín. El pilot pitja el
botó. Abaix està Guernika-Hiroshima. Sergei puja amb la bandera
per entre les runes del Reichtang. Goebels parla de la victòria
i de la subjugació dels pobles eslaus inferiors. A una trinxera
de Terol Rafael Alberti recita els seus poemes mentre Babel és
empresonat – Trotski arriba a Mèxic i li presenten Ramon
Mercader. Som just en el començament del temps.
L’oficial de la guàrdia ha alçat el sabre.
Des de lluny un manifestant veu com l’oficial obre la boca.
Maldement no ho senti intueix el: Foc!, i es llança a terra.
Al Palau l’orquestra inicia un nou vals.
A l’illa la victòria dels sublevats ha estat
fàcil. No hi ha hagut resistència popular. Els soldats han
sortit del quarter del Carme i xino-xano han pujat per
Conqueridor fins arribar a l’Ajuntament, on han clavat el ban.
Després dels esdeveniments de la Comuna,
Thiers ha fet afusellar tots aquells que tenien les mans amb
calls de la feina.
Miguel Hernández comença a escriure "vientos
del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrastran".
"No pasarán" crida la manifestació.
Els feixistes marxen sobre Roma. Stalingrad resisteix. Hans ha
mort. Tito crema a poc a poc l’ordre d’Stalin.
Lenin surt de la cabana on estava amagat. Té
una rialla subtil a la boca. El Comitè Central ha acceptat el
seu suggeriment malgrat l’oposició de Zinoviev i Kamenev. Demà,
la gent dels soviets prendrà posicions.
A Moscou, l’Exèrcit Roig celebra la victòria
sobre el feixisme. A Madrid, hi ha desfilada de la victòria.
Alemanys, moros, falangistes, italians i requetès desfilen braç
alçat. És el primer d’abril de 1939.
La Tsarina ni s’ha adonat de la descàrrega
tancada de la guàrdia imperial. Més de cinc-cents cadàvers
embruten la plaça del Palau d’Hivern. A partir d’ara, 1905, les
files del Partit Bolxevic no deixaran de créixer.
Bayo desembarca a Porto Cristo. No arriben
els reforços esperats. I si no arriben aviat la situació es farà
insostenible. Rossi se passeja damunt un cavall blanc després de
la "victòria". Calen armes, armes. Els primers avions italians
comencen a bombardejar el Port. El creuer Aurora dispara. Hans
dispara. El pilot de l’avió amolla les bombes. L’oficial crida:
Foc! Mussolini està plorant davant els fusells dels partisans.
Lenin firma la carta. Si el Comitè Central no
té en compte el seu suggeriment, dimitirà, i es reserva el dret
de fer agitació entre les masses.
Barcelona s’ha vestit de roba proletària.
Tothom celebra la victòria. A la plaça de Catalunya tan sols
cadàvers de soldats i les restes dels cavalls esventrats
recorden el matí incert. Tito crema la carta d’Stalin.
Ara és el moment, diu Hans. I la metralladora
comença a disparar. Els homes d’en Fidel són descoberts així que
han desembarcat. En Fidel i el Che s’han salvat. Molts companys
hauran mort en el llarg camí cap a un dia de gener de 1959. El
Partit Comunista Cubà fa una declaració atacant els guerrillers
esquerranistes que han abandonat la política de coexistència
pacífica entre règims de diferent sistema polític i social.
Al país són prohibits tots els partits
polítics i suprimida l’ensenyança del català a les escoles.
Hitler guanya les eleccions. A Xangai ha fracassat la Revolució
Proletària. Mao resta amagat a Ienan.
En el día de hoy vencido y desarmado el
Ejército Rojo. Per Madrid desfilen les milícies populars. Ni
en Besteiro ni en Casado pensen encara que sigui possible trair
els comunistes.
Lenin arriba a Smolni. Aquesta mateixa nit
els destacaments armats dels soviets començaran a ocupar
posicions.
La guerra just acaba de començar. Els homes
es preparen per a la batalla.
La guerra just acaba de començar (Premi
Ciutat de Manacor 1973) (Palma: Editorial Turmeda, 1974)