1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA
JUST ACABA DE COMENÇAR
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, ESCRIPTOR
Anys setanta: novel.listes i narradors a les Illes. La lluita
antifeixista i pel redreçament nacional i social del nostre poble
En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la
lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia,
per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i
començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política
del règim) et tengués certa "consideració" per allÒ que publicaves
llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de
Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la
lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no
es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a
nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques
(el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car
nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses
humanes). Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de
nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or
("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre
de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una
forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres
obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover,
Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver,
Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera
i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el
primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació:
Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes,
A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el
crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any
1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els
joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han
trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables
premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat
dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però
tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte
sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell,
l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als
vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou
finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a
la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a
autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda,
Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma
de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes
del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis
dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació
mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina
significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí
almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge
que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys
engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la
millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a
l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector
com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no
se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i
'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els
escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una
vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha
moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com
en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat.
És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini
encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què
vivim tot s'ho té prou guanyat".
La Brigada Social, que ens seguia els passos, ens controlava en tot el
que podia (domicili, correspondència, etc).
Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del
Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves
activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni
Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell,
Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests
articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans
esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart,
Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me,
com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir
que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre
cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no
teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la
"social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir
en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era
molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article
publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost
de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest
article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa,
Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa
acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La
gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers
llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la
Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que
podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les
seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que
feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o
presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement
els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans
esmentats.
El TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el segrest
del meu llibre, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de
los españoles" (!)
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava
el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es
concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la,
poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per
l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic
franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal
convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara
que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que
va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben
adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les
pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la
correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les
Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc,
etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem
contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil
exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si
no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per
alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per
les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva
seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si
et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any
1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics
de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren
per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de
delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi
General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García
Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català,
Joao Vila; na Joana M. Roca; etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars
i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me,
però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record
els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores
director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual
dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions
del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a
la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de
Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de
l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució
contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de
1974) dient-me:
"Estimat Miquel:
'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de
Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès.
M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està,
potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de
París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.
'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos
dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el
govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No
et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla
apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en
català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés
judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució
illenca molt honorable.
'Una abraçada.
'J. Martínez Alier (París)".
En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi
en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar!
El llibre s'exhaurí en poques setmanes
El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de
lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En
el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en
va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El
llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué
un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els
lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus
Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta
llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies
i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell
moment.
En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia
escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el
següent, emocionat:
"Cartagena, 16-III-74
'Estimat amic:
'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada,
al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el
vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.
'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil.
M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic.
Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre
em semblen més grosses que el que darrerament pensava.
'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi
haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens
una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la
genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?
...
'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una
incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La
veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el
document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a
l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig
xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a
creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren
'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo.
Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya
per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet
llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no
se'n podia avenir.
'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre.
Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no
estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.
'Jaume Bonnín".
De seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista
i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa
construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països
socialistes"
Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com
Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment,
els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en
l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el
leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element
"esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la
gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres
països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La
guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La
nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del
conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el
pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova
burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars
capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però,
com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a
nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i
militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera,
sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el
timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que...
ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat
distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans,
l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la
dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat
Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites
i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de
la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que
teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la
dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu,
aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran
triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho
celebràrem.
