Europa : què és aquest deliri ?

Michel Husson,

Politis n°1127, 18 novembre de 2010

La política d'austeritat pressupostària és boja. En principi només pot servir per a reduir el creixement, sobretot amb les modalitats que s'han endagat. Afirmar el contrari, és anar en contra de la teoria econòmica («El bon moment per a l'austeritat, és el boom, no la recessió,» suggeria Keynes) i també del balanç de les experiències passades. Un estudi recent del FMI estableix que una «consolidació pressupostària» d'un punt P.I.B. condueix a una baixada del P.I.B. d'un 0,5 %, que pot anar fins a un 1 % si tal política és trasllada a un gran nombre de països.
Una relació parlamentària acaba de fer els comptes per a França. Segons el govern, el dèficit passaria d'un 7,6 % del P.I.B. el 2009 a un 2,5 % el 2014. Però aquest resultat es fonamenta sobre hipòtesis optimistes : represa del creixement (2% el 2011, després 2,5%) i molt feble progressió de les despeses (+0,8% en volum anualment contra un 2,3% de mitjana entre 2000 i 2008).
Amb hipòtesi més realistes (creixement a un 1,5% i progressió de les despeses d'un 1,1%), el dèficit és encara a un 6,3% del P.I.B. el 2014, i el deute públic continua augmentant més de pressa que el P.I.B. Frenar el creixement, és també frenar les despeses pressupostàries.
El pessimisme encara és més reforçat per la generalització de l'austeritat al conjunt d'Europa. Quan un país aplica al seu si aquesta política, és una cosa. Però n'és una altra quan tots els països europeus ho fan al mateix temps. Ara bé, aquest mecanisme desmultiplicador no és tingut en compte, o molt parcialment, en les previsions que es fan.

Podrà Europa ser salvada per la resta del món ?

Aquesta possibilitat està tancada. Els Estats Units estan escorats en un feble creixement i Obama ja no podrà fer la reactivació (en el millor dels casos). La política econòmica s'acaba de bifurcar cap a la injecció de liquiditats (quantitativa easing) que omple de comoditats els especuladors i arrisca alimentar la propera bombolla financera. En qualsevol cas, té com a efecte immediat de baixar el dòlar, i per tant la competitivitat de les exportacions europees.
I els països emergents ?
Contribueixen en efecte a treure la demanda mundial. Però tots els països europeus no estan en la mateixa situació, la qual cosa pot accentuar la divergència de les trajectòries a Europa. Fins i tot en el cas d'Alemanya, les exportacions cap als països emergents no podrien compensar un fort alentiment del mercat europeu : els PECO i la Xina no representen l'any 2009 més que un 16% de les exportacions alemanyes, les quals depenen encara majoritàriament fins a un 63 % del mercat europeu.

Per què aquesta girada brutal cap a l'austeritat ?

S'atribueix a la pressió dels mercats financers. Però aquesta pressió existeix només en la mesura que els governs europeus no han fet res per matar-la en l'ou. Les raons de fons són en un altre lloc, i en principi en el rebuig a superar el "cadascú per a si mateix" coordinant les polítiques nacionals. Però la crisi és sobretot l'ocasió i el pretext d'una teràpia de xoc que va en el sentit de fer pagar les seves conseqüències als que no en són els responsables i en el de desballestar d'una vegada per a totes l'Estat social. N'hi ha prou amb comprovar que els plans d'austeritat obeeixen tots a dos grans principis : reduir les despeses socials i no augmentar les recaptacions. I quan s'augmenten malgrat tot, és mitjançant l' IVA, l'impost més injust socialment, que té a més a més l'avantatge eventual d'operar com una devaluació camuflada.
Una ràpida volta per Europa ensensenya que els governs d'esquerra i de dreta no es distingeixen en res en el projecte que consisteix en matar als pobles, tot explicant que no hi ha alternativa. Aquesta regressió social, d'una violència inèdita, es vincula a un procés de desestructuració de les societats, i condueix a la dislocació de la Unió Europea. Arrisca molt a desembocar en una nova recessió, si les resistències socials no forcen els governs a retrocedir.