Memòria històrica:
1977: la legalització del PCE (1) Els neofranquistes
legalitzen el carrillisme (PCE) per acabar amb la lluita republicana "Fent tornar monàrquics uns
militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant
l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme;
destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en
un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant
-com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars -Pacte
de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi
capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les
experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el
consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada
unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament
per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme,
les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions
de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja
per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que
els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema
donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la
reforma del sistema". L'onze d'abril de 1977, la monarquia
borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord
amb els EUA, legalitzaven el PCE. Quan a la nit trobàrem en Jaume Vidal Amengual
i un grup d'amics seus, militants del PCE, celebrant l'esdeveniment, uns
companys de l'OEC els felicitàrem, malgrat les nostres importants diferències
polítiques. Els membres del PCE estaven radiants, feliços. Fins i tot cridaren:
"Aviat legalitzaran l'OEC!". Beguérem unes copes plegats. Jaume Vidal Amengual
sempre ha estat un home seriós, lliurat en cos i ànima, primer a la lluita per
la llibertat, més endavant feinejant en el camp cultural (segurament és l'home
que més sap de cinema a les Illes). Però amb el temps, passada l'alegria de la
legalització, tots sabríem encara més coses de les brutors dels pactes
Carrillo-franquisme i de la "unitat sagrada" del PCE amb la monarquia de Juan
Carlos i la burgesia espanyola. Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan
pròxima una possible legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la
reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió
no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els
militants d'OEC, aquella havia estat una setmana ben moguda. Record accions de
propaganda per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes.
Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes)
amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i
Lloseta. Aquella nit estava ben cansat. Mentre parlava amb Jaume Vidal i els
altres amics, pensava que els carrillistes tenien molta més sort que nosaltres.
El PCE, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de
"comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els
diverses organitzacions comunistes existents ens hi hauríem de presentar
camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança
entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels
Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni
del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), ens presentàrem sota la disfressa
de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització
d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja
la reforma s'havia anat consolidant. La banca només oferí préstecs, milions de
pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui
acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat
heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats.
Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de PCE, AP, PSOE i UCD, que -juntament
amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els
partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i
l'imperialisme nord-americà. L'OEC -a part de no estar legalitzats-
no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb
dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans
esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de
milions. La dreta (UCD), per exemple, a més dels diners de la banca, disposava
d'una immensa maquinària d'intervenció: la xarxa administrativa del règim (i de
la majoria de mitjans de comunicació). La victòria d'UCD era d'esperar.
Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La
burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de
servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i
antipopulars de tot Europa. El PCE ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus
militants tot el que els havia fet acceptar (el dia de la legalització, Carrillo
els va fer admetre com a pròpia la bandera de Franco, entronitzant-la en la
primera reunió legal que feia el Comitè Central del PCE d'ençà la guerra civil). Fent tornar monàrquics uns militants
fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència
revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme; destruint el que
restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front
electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de
seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que
carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat
per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades
del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera
enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que
consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar
l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i
assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat
(qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la
burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia
el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels
seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del
sistema. Tant per a la monarquia com per al
capitalisme, comptar amb un PCE domesticat era una necessitat urgent que venia
de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre
La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú,
els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud
de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte
entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan
Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en
vista a la futura legalització del PCE, ja en l'any 1974, quan encara només era
príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. Són divertides les temeroses frases
que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga,
dinou anys després. - "La veritat és que no sé si t'hauria
d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan
s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara
príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a
enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2). Explica [pàgs. 218-224 de La
traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la
Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a
Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo,
estiuejant a Romania.
Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent), record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col× laboració de classes tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!
Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del PCE amb els enviats personals de Juan Carlos.
"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".
Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel× lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).
Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.
En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del PCE.
"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".
El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".
Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).
A Mallorca, la direcció carrillista manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava i aplaudia, servil, la política de no remoure el passat d'assassinats i tortures del feixisme.
A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el PCE, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.
A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de Franco en totes les seus del PCE, fent callar i expulsant els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida de l'estalinisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl× lules... en la desfeta, el PCE es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal.
Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a "normalitzar" el PCE, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel× ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!
El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el PCE peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".
A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del règim. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició. Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment PCE i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.
Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.
Començaven aleshores -d'acord amb Suárez- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del PCE. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.
'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.
'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del PCE de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".
Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un PCE promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats del gran capital.
(del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)