En la mort de Miquel Àngel Lladó Arbona, exbatle de Sóller

Miquel Àngel Lladó Arbona que va ser batle de Sóller els darrers anys de la dictadura franquista ha mort als 71 anys. Aquest home va ser abans que res un treballador fidel de Mare Nostrum, la companyia d'assegurances que amb el temps es convertiria en el rovell de la multinacional  asseguradora Axa a Espanya. Així que vaig conviure amb ell i molt especialment els darrers anys de la seva activitat professional que acabà en una de les feines més ingrates aleshores que es podien fer a la companyia per algú que venis d'un esglaó superior: despenjar el telèfon del departament de sinistres.

Els nous  dirigents de la companyia multinacional havien decidit posar la central a Madrid i en aquells anys, els darrers de l'activitat laboral de Miquel Lladó no van tenir gaires manies en fer fora a tota la direcció de l'antiga Mare Nostrum. De l'antiga companyia només quedàvem els "indis", els d'abaix i no tots perquè també hi hagué prou pressions per a fer fora al màxim de gent.
Les fulles de servei dels antics, brillants o no, ja no interessaven a la nova direcció, i molts dels antics caps d'àrea o servei acabaren fent tasques d'arxiu , despenjant el telèfon, fent les tasques més simples, pròpies d'un auxiliar. Molts ho patien
en silenci o només s'atrevien a confessar-ho a gent com jo. Així és la vida. Així els designis del capital.
Miquel Àngel Lladó també va ser convidat a sortir de la companyia. Feia nosa, i els seus pocs  anys de cotització (no arribàven als 20) no agarantien una bona pensió. Però va haver de ser fidel fins al final i curar la seva decepció amb els tarongers que tenia a Sóller.
A vegades ens trobàvem a Ciutat perquè ell vivia prop de les estacions i xerràvem una estona.
Tenia molts problemes a la vista, estava en tractament i cada vegada el veia més desanimat.
Ell em deia tot orgullós que els comunistes li havien oferit presentar-se a les primeres eleccions democràtiques per la via d'Ignasi Ribas, cosa que havia refusat, tot i que per a ell aquest fet significava un reconeixement de la seva labor, en tant que va exercir de batle en la dictadura.
En qualsevol cas és l'exemple d'un temps que ja ha mort, el temps d'una companyia que tenia part dels seus treballadors en càrrecs a la Diputació (Gabriel Sampol Homar), als ajuntaments de Sóller i Bunyola, i al front del personal, a un antic combatent i membre de la Guàrdia de Franco.
Alguns fills d'aquells caps franquistes són comunistes de carnet. Altres em consta que voten Esquerra Unida/Els Verds. Alguns dels fills dels sindicalistes verticalistes, militars franquistes i feixistes que aleshores vaig combatre no tenen res a veure amb els seus pares i opten per el PSOE.
Fins i tot n'hi ha que han fet una opció militant dins el sindicalisme alternatiu.
Feixistes i nazis, vulguin o no tenen la sang roja i el seus discurs racial o verticalista moltes vegades acaba amb ells mateixos.

Així és la vida.
 

 

Llorenç Buades