En la mort de Miquel
Àngel Lladó Arbona, exbatle de Sóller
Miquel Àngel Lladó Arbona que va
ser batle de Sóller els darrers anys de la dictadura franquista ha mort
als 71 anys. Aquest home va ser abans que res un treballador fidel de
Mare Nostrum, la companyia d'assegurances que amb el temps es
convertiria en el rovell de la multinacional asseguradora Axa a
Espanya. Així que vaig conviure amb ell i molt especialment els darrers
anys de la seva activitat professional que acabà en una de les feines
més ingrates aleshores que es podien fer a la companyia per algú que
venis d'un esglaó superior: despenjar el telèfon del departament de
sinistres.
Els nous dirigents de
la companyia multinacional havien decidit posar la central a Madrid i en
aquells anys, els darrers de l'activitat laboral de Miquel Lladó no van
tenir gaires manies en fer fora a tota la direcció de l'antiga Mare
Nostrum. De l'antiga companyia només quedàvem els "indis", els d'abaix i
no tots perquè també hi hagué prou pressions per a fer fora al màxim de
gent.
Les fulles de servei dels antics, brillants o no, ja no interessaven a
la nova direcció, i molts dels antics caps d'àrea o servei acabaren fent
tasques d'arxiu , despenjant el telèfon, fent les tasques més simples,
pròpies d'un auxiliar. Molts ho patien
en silenci o només s'atrevien a confessar-ho a gent com jo. Així és la
vida. Així els designis del capital.
Miquel Àngel Lladó també va ser convidat a sortir de la companyia. Feia
nosa, i els seus pocs anys de cotització (no arribàven als 20) no
agarantien una bona pensió. Però va haver de ser fidel fins al final i
curar la seva decepció amb els tarongers que tenia a Sóller.
A vegades ens trobàvem a Ciutat perquè ell vivia prop de les estacions i
xerràvem una estona.
Tenia molts problemes a la vista, estava en tractament i cada vegada el
veia més desanimat.
Ell em deia tot orgullós que els comunistes li havien oferit
presentar-se a les primeres eleccions democràtiques per la via d'Ignasi
Ribas, cosa que havia refusat, tot i que per a ell aquest fet
significava un reconeixement de la seva labor, en tant que va exercir de
batle en la dictadura.
En qualsevol cas és l'exemple d'un temps que ja ha mort, el temps d'una
companyia que tenia part dels seus treballadors en càrrecs a la
Diputació (Gabriel Sampol Homar), als ajuntaments de Sóller i Bunyola, i
al front del personal, a un antic combatent i membre de la Guàrdia de
Franco.
Alguns fills d'aquells caps franquistes són comunistes de carnet. Altres
em consta que voten Esquerra Unida/Els Verds. Alguns dels fills dels
sindicalistes verticalistes, militars franquistes i feixistes que
aleshores vaig combatre no tenen res a veure amb els seus pares i opten
per el PSOE.
Fins i tot n'hi ha que han fet una opció militant dins el sindicalisme
alternatiu.
Feixistes i nazis, vulguin o no tenen la sang roja i el seus discurs
racial o verticalista moltes vegades acaba amb ells mateixos.
Així és la vida.
Llorenç Buades
|