La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa
De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió. L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.

De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.


dBalears (27-VII-08)