La demonització i marginació dels
escriptors catalans d’esquerra
Per Miquel López Crespí, escriptor
Facem una mica d'història. Vejam com, quan i per quins motius s'anaren aguditzant els problemes de determinats intel× lectuals progressistes catalans, d'aquells que eren considerats "perillosos", culturalment i políticament pels eterns xucladors de les mamelles del poder (xucladors de diners en substancioses subvencions, llocs de comandament cultural institucional o "fama" mitjançant el control de determinats espais en ràdio, premsa i televisió). Recordem que, durant uns anys, després de l'embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col× lectiva del nostre poble, "sortida a la llum" de l'obra i l'exemple d'escriptors com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Raimon, Ovidi Montllor, Víctor Alba, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Isabel-Clara Simó...) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquesta desactivació de la càrrega de lluita anticapitalista del poble, l'anihilament de qualsevol possibilitat d'arrelament d'aquella cultura nacional-popular que es concretava en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana i en la vida i obra dels intel× lectuals abans esmentats i tants d'altres. De la "tasca" de control político-cultural s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intel× lectuals servils criminalitzaven les concepcions nacionalistes conseqüents i de necessari compromís de l'intel× lectuals amb la lluita del seu poble. Es necessitaria un llibre de més del mil pàgines per a descriure les dificultats per publicar, per col× laborar en la premsa diària, que tengueren homes com Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Gonçal Castelló. És una història vergonyosa que encara s'ha d'escriure. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobilització total i absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar qui no feia professió expressa de noucentisme. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN).
El domini cultural i polític dels neonoucentistes s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia). La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els elitistes.