La manifestació

 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

Al de capvespre, quan s’inicià la manifestació que partí de la Plaça d’Espanya i havia d’arribar fins davant del Govern Civil, l’home encara portava la maleta amb la qual havia davallat aquell mateix matí del vaixell. Tot el dia cercant una pensió barata i no l’havia trobada. Sempre li demanaven un preu molt per damunt de les seves reduïdes possibilitats econòmiques. I ara, no se sap per quines estranyes circumstàncies o per quins motius secrets i laberíntics, se n’adona que està marxant, amb la maleta en la mà, enmig de la manifestació.

A mesura que els manifestants comencen a davallar pel carrer dels Oms cap a la Rambla, es fixa en els rostres indiferents de la gent aturada damunt les voravies. Ningú no aplaudeix. Fins i tot sembla que la gran majoria mira amb una evident prevenció la desfilada de joves estudiants, treballadors immigrats, mallorquins d’esquerra que alcen banderes, consignes pacifistes, pancartes demanant la retirada de l’Estat espanyol de l’OTAN.

L’home mirà el seu rellotge i calculà que li quedava temps de sobra, després de la manifestació, per fer el darrer intent de trobar una pensió barata. I si no la trobava sempre quedava la solució dràstica d’anar a una més cara al preu d’haver de menjar, durant una bona temporada, un munt d’entrepans.

La manifestació continuava la seva ruta sense incidents, quan, de sobte, els manifestants començaren a cridar unes consignes noves, fent referència a un recent assassinat de les forces d’ordre públic. Un grup més exaltat que la resta es dirigí, amb actitud amenaçadora, cap a una parella de policies que des de lluny informaven als seus superiors del desenvolupament de la manifestació. Sembla que es posaren nerviosos i un d’ells disparà un parell de trets a l’aire. Hi hagué corregudes per tot arreu al mateix temps que diferents grups de persones augmentaven els insults contra les forces d’ordre. La situació s’animava per moments i ja s’havien fet algunes barricades amb els cubells municipals d’escombraries. La circulació restava col·lapsada. Començaren a arribar més cotxes de la policia i s’inicià una batalla campal amb corregudes, gasos i bales de goma.

L’home que havia arribat al matí a ciutat es refugià amb una dotzena de manifestants dins d’un bar de la plaça Pius XII mentre la policia pegava i detenia a qui trobava pel seu davant. Es el moment en què el jove que està al seu costat –i que també s’ha refugiat dins el bar fugint de la persecució– se’l mira i es sorprèn de veure’l amb la maleta en la mà, amb aquella cara, aquell aspecte de foraster just desembarcat. Es el moment exacte en què el jove aquest, que el fita des del seu costat, comença a imaginar la història d’un home que acaba d’arribar amb el vaixell de la península aquest mateix matí. Un home que es deu haver passat hores i hores cercant una pensió barata on poder descansar uns dies, tranquil, mentre cerca treball a l’inici de la temporada hotelera.

Mentre grups reduïts de manifestants continuen apedregant la policia, el jove pensa que ell havia decidit no assistir avui a la manifestació que ha començat just fa mitja hora a la plaça d’Espanya. Fa un parell de dies que ha decidit deixar de militar activament, deixar de perdre tant de temps en l’organització de contínues mostres contra l’OTAN, per la salvaguarda de la natura, a les que tanmateix només hi acudeixen els quatre desocupats de sempre. Una cosa és fer el gambirot quan ets un estudiant amb moltes hores lliures pel davant, i una altra cosa molt diferent quan veus que la situació de la feina –a un institut, a la facultat– perilla si no pots presentar un historial professional amb molt bones qualificacions. Ben mirat, d’ençà l’any setanta nou els percentatges electorals dels diferents partits ja han quedat ben fixats i, a no ser que hi hagi un terratrèmol polític, res no pot ajudar a una modificació important. Durant els propers anys, i per causa de la constant divisió i subdivisió de l’esquerra real, aquesta no té cap possibilitat d’influir ni poc ni molt en el normal desenvolupament de la vida del país. Per tant, i vistes les circumstàncies, el jove ha decidit que no hi ha res a fer i que dedicarà més hores als seus estudis professionals, deixant de comparèixer tant sovint a les reunions del partit i a les minimanifestacions actuals. I era just en el moment en què començava a penedir-se d’haver caigut en la temptació de sortir novament al carrer a cridar contra l’OTAN, quan sonaren els primers trets i veié les primeres barricades tallant la circulació. Després començà a sentir per l’esquena els cops de la policia i sense adonar-se, corrensos, entrà darrera l’home de la maleta a l’interior del bar.

L’al·lota que ah entrat al bar darrera el jove de la barbeta respira profundament, palpant-se l’esquena adolorida encara pels cops de la policia. L’al·lota, amb una mirada intel·ligent, ha copsat l’home de la maleta i el jove que s’ha situat al seu costat. Intueix que la cara preocupada del jove significa crisi política o molta feina perquè s’apropen els exàmens finals. Pensa que si el pipioli de la barbeta té crisi política deu ser perquè mai no s’ha plantejat seriosament la militància organitzada. Ella també era estudiant fins que, per causa de la mort sobtada del seu pare, va haver d’entrar a treballar a una botiga de souvenirs. Dotze hores diàries de feina no donen temps per tenir gaire crisis polítiques. O estàs amb els de dalt o estàs amb els de baix. A una societat de classes, a una societat d’explotats i explotadors, no hi ha termes mitjans, zones neutres, amagatalls descolorits per covar els personals terrors. Ella ja ha vist passar per l’organització onades de militants semblants a aquest adolescent del costat.

Gent de classe mitjana, amb els estudis a punt d’acabar, provinents de famílies que mai no han passat gana o dificultats econòmiques i que, un dia, en veure la buidor de la seva vida, decideixen fer quelcom de positiu, apuntar-se a qualsevol cosa. La lluita per la pau, la salvaguarda de l’Albufera de Muro o preservar els llangardaixos de Sa Dragonera són els motius essencials de la militància de la gent amb contradiccions existencials, amb arrels cristianes. És per això que les manifestacions són cada vegada menys combatives, que el personal hi acudeix com qui va a una processó. Tenen massa problemes de consciència. Tenen por d’embrutar ciutat si tiren els fems dels contenidors, o d’embrutar les façanes si hi pengen pòsters. Apliquen l’ecologogisme a la lluita i així anam. Aviat les demostracions seran pitjors que les processons de setmana santa. El problema dels revolucionaris ara mateix, quan diuen que la policia és democràtica i està al servei del poble, és fer veure a la gent que continua exercint el seu paper repressiu com en temps del franquisme, que continua colpejant i detenint els treballadors com abans, i que no pot haver-hi mai cap futura revolució sense un enfrontament sagnant amb les forces d’ordre públic. Està ben clar que amb aquesta concreta conjuntura de desmobilització, passotisme i desencís no podem dir a la gent que agafi la metralleta com a Euskadi, però la mena d’enfrontaments com els d’avui són molt positius per ajudar a desenvolupar la consciència i la necessitat dels futurs combats amb les forces de seguretat de l’estat burgès. La gent aquesta vegada no ha respectat el servei d’ordre, els manifestants han actuat d’una manera revolucionària. És igual si demà els diaris de Ciutat blasmen contra els "provocadors". Ja era ben hora de sortir de la rutina reformista! D’aquesta forma és com es prepara el poble per a la lluita.

 

El jubilat que també ha entrat al bar perseguit per la policia contempla el grupet format per l’home de la maleta, el jove amb barba, l’al·lota... No pot deixar de considerar que la que sembla més decidida i coratjosa és precisament ella, l’al·lota, que fita la policia del carrer amb una mirada de foc ardent. El vell jubilat que lluità amb l’exèrcit de la República contempla, ja des de la relativa tranquil·litat del seu refugi provisional, aquella mirada valenta que li fa pensar en altres mirades d’altres joves milicianes difuminades pel pas dels anys. Mig segle des que s’inicià la guerra i marxaren, homes i dones, damunt els camions a detenir l’avanç del feixisme. Les al·lotes aquelles, des del fons de la memòria, amb el fusell a l’esquena, marxant a primera línia cantant cançons revolucionàries.

L’home jubilat, que encara va a totes les demostracions que convoquen els diferents partits d’esquerra, és conscient que el temps se li acaba i ja no podrà veure, ni de lluny, el resultat d’allò perquè ha lluitat i ha patit tant. Li agrada, emperò, veure el valor d’aquestes al·lotes d’ara que també saben on és l’enemic i quina és obligació d’una persona amb clara consciència de classe. Però el vell jubilat no ignora les dificultats que tenen aquests joves per tirar endavant qualsevol alternativa d’autèntic canvi social. En primer lloc, portats per una sana, però juvenil impaciència revolucionària, no saben trobar punts d’unió o contacte entre els diferents partits que es reclamen del proletariat i contínuament es divideixen i subdivideixen. També hi ha el silenci dels mitjans de comunicació, venuts als polítics professionals, instal·lats a les institucions, i silenciant qualsevol esforç, iniciativa o reivindicació de sindicats o partits no domesticats.

Es just en aquest moment quan el jove que s’eixuga el front amb el mocador que li ha deixat l’home de la maleta es recupera un poc i pot estudiar un a un el rostre dels manifestants que s’han refugiat dins el bar. Tothom s’esforça per ajudar-lo, car sembla ser dels que més han rebut. Ningú no sap que aquest bordegàs és precisament el policia clandestí especialitzat en espiar les manifestacions anti-OTAN de Ciutat. No hi ha dubte que els serveis secrets americans estan molt interessats a saber amb exactitud quina és la força del moviment anti-ianqui i anti-bases a l’Estat espanyol, saber la seva capacitat de mobilització i convocatòria, la gent que els segueix, els mitjans de lluita que empren, si són pacífics o violents. Una valuosa informació que demà servirà per prevenir possibles atacs, atemptats contra el personal americà que descansa a l’illa o contra les instal·lacions del Puig Major. I és per això que el jove policia, mentre continua eixugant-se la sang del front amb el mocador que li ha donat l’home de la maleta, analitza meticulosament el rostre de tots els manifestants que s’han refugiat al bar fugint de la policia. L’home de la maleta no és un manifestant habitual. Hom podria imaginar que és un despistat que cercava una pensió barata i s’ha trobat embolicat en els incidents. El pipioli de la barbeta sembla tenir por, o problemes personals o està avorrit o té exàmens. No crec que duri gaire com a manifestant actiu. Segurament a la propera manifestació ja no hi serà. Haurà plegat. El jubilat, ja el conec. El conec d’ençà fa molts d’anys. Va per tot. Només pensa en els joves que continuaran amb les seves idees, en els mossos que el substituiran en morir. Es un manifestant sentimental. Un més dels que saben que mai no veuran la realització dels somnis pels quals han lluitat tota la vida. L’al·lota! L’al·lota és la més perillosa. Aquesta ho té clar. Em mataria si pogués, si sàpigues que en lloc d’un manifestant sóc un policia. No li sabria greu veure’m amb un tret a la nuca, allargat al mig del carrer com moren els policies a Euskadi. No, no em miraria pas amb aquesta simpatia, pensant que sóc un membre del grup d’acció que ha tallat la circulació a la plaça Pius XII. Aquestes són perilloses. Totes les que encara militen després de deu anys de no haver aconseguit res. Una treballadora que començà a militar de molt jove. Sap, amb una sola mirada, qui serveix o qui no serveix per portar a terme una autèntica acció revolucionària. La conec d’altres manifestacions. Primera en organitzar tots els enfrontaments amb les forces d’ordre, primera en tenir sempre una coartada ben muntada quan més d’una vegada ha estat interrogada. L’he de conèixer a fons per treure informació directa de les seves activitats i les del seu grup.

El policia s’acosta a l’al·lota. Com si la conegués de sempre. Li diu que la gent pensa reagrupar-se davant l’Instititut per continuar amb la "mani". Que hi podrien anar junts. L’al·lota no hi veu cap inconvenient. Li diu que quan se’n vagi la policia poden anar a cercar els altres davant de l’Institut. I mentre li contesta afirmativament l’ha anat analitzant de coa d’ull, pensant que amb la gent desconeguda cal anar sempre amb compte. Ella sap per experiència que moltes vegades els elements més actius d’una manifestació poden ser agents infiltrats d ela policia. Gasos i trets pel carrer. Vidres trencats. La gent lluita per sortir de l’OTAN.

 

 

Diari de la darrera resistència (Tavernes: Fundació Cultural, 1987