LA LLEI DE CAIXES, CONTRA ELS INTERESSOS DE LA
CIUTADANIA
El passat 21 de juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes
d'Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta Llei va partir
de l'acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada
més es demostra que, més enllà de la brossa política i la crispació, ambdós
mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema
capitalista, ja que s'han posat d'acord per a modificar el règim jurídic de les
Caixes d'Estalvi, obrint la veda a la privatització d'aquestes entitats,
aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.
Amb l'entrada al capital privat, que podrà ocupar fins a un 50% de cada entitat
mitjançant l'adquisició de les anomenades “quotes participatives”, es
desnaturalitzen les fins socials que, almenys sobre el paper, han tingut fins a
ara les Caixes d'Estalvi. La presumpta “despolitització” de les mateixes,
publicitada com un dels “efectes positius” d'aquesta Llei (reducció fins a un
40% de presència institucional en els òrgans de govern, del 50% que tenia fins a
ara), sembla que també té parany. Es disminueix la presència de les
administracions públiques i es dóna cabuda als banquers, amb el que resulta
pitjor el remei que la malaltia.
Clar que, per a fer atractiu el pastís a la iniciativa privada, les Caixes han
de ser “fortes” i “rendibles”, segons els criteris del capital. Responent a
aquest desig, tant des de la Unió Europea com des del Banc d'Espanya, s'ha
forçat darrerament un procés de fusions i absorcions, anomenades “fredes” i SIPs
(Sistemes Institucionals de Protecció, que funcionaran com qualsevol banc
privat), però que suposen, entre altres conseqüències no desitjades, el
desarrelament de moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, i la
desaparició d'unes altres, amb la consegüent pèrdua de milers de llocs de
treball pel tancament d'oficines, duplicades o no.
La nova Reforma Laboral afavorirà, sens dubte, el procés d'aquesta espècie de
“neteja ètnica” d'empleats sobrants. Les facilitats generosament ampliades als
empresaris, amb aquesta reforma, per a aplicar acomiadaments massius i barats,
eufemísticament anomenats “acomiadaments objectius” i “Expedients de Regulació
d'Ocupació” (EROs), les indemnitzacions dels quals es pagaran en part amb
doblers públics (8 dies per any treballat, a càrrec del FOGASA, Fons de Garantia
Salarial) dibuixen un front ombrívol, per a molts treballadors que creien tenir
un lloc de treball digne i segur. Fins i tot s'han detectat en el sector ofertes
de desvinculació que inclouen el segur d'atur com part del tracte, mitjançant la
formalització d'acomiadaments fraudulents. La unitat sindical resulta, doncs,
més necessària que mai, per a plantar cara a la reforma laboral i conservar els
llocs de treball. Una raó molt de pes, per a sumar el sector d'Estalvi a la Vaga
General de Setembre.
Els 7 processos d'integració de Caixes d'Estalvi amb ajudes del FROB (Fons de
Reestructuració Ordenada Bancària) sumen 10.189 milions d'euros, segons el
següent quadre, extret de l'Informe de Situació del Banc d'Espanya, a 29/06/10,
sobre la reestructuració de les Caixes d'Estalvi:
Si a això afegim els 800 milions dedicats al sanejament de CajaSur (que disposa
d'altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions
destinats pel fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla
la Mancha, el muntant de diners públics dedicats a la reconversió i sanejament
del sector de Caixes d'Estalvi, en perspectives de privatització, arriba a
16.264 milions d'euros. És a dir, no bastarien els 15.000 milions del Pla
d'Ajustament imposat pel govern amb la complicitat parlamentària, i extrets de
la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a força dels
sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats i persones depenents.
Contràriament al que diu la propaganda oficial, la Llei de Caixes i la
reconversió del sector poc o gens tenen a veure amb una suposada sortida de la
crisi, que assota severament a la majoria dels treballadors, i als sectors
socials més desprotegits. Per contra, és de témer que suposi una volta de rosca
més en el règim de bancocràcia imperant, ja que suposa més poder per a la banca
privada i l'especulació capitalista que, no ho oblidem, és l'autèntica causa de
la crisi. Resulta absolutament escandalós que, mentre se'ls posa a disposició
tan magnífiques ajudes amb diners públics, els banquers responguin amb el
tancament del crèdit cap a les economies familiars i les petites i mitjanes
empreses, provocant la caiguda de milers d'elles, amb el consegüent
desmantellament de l'economia productiva, augment de l'atur, pèrdua de drets
socials i empobriment general.
És necessari, per tant, acabar amb el monopoli privat del control de les
finances. Cal promoure el debat ciutadà sobre la necessitat inajornable de
l'establiment d'uns serveis financers de caràcter públic, al servei dels
treballadors, la ciutadania i l'economia productiva. La vida i els drets bàsics
de les persones no poden romandre condicionats i a la mercè de l'especulació de
les cúpules financeres. El crèdit ha de fluir en condicions justes, i
preferentment per a satisfer els drets i el benestar de tots els ciutadans,
especialment dels sectors més indefensos. I això només ho pot dur a terme una
banca pública i social, controlada democràticament.
Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT
Juliol de 2010