Els escriptors mallorquins i la marginació literària
(Reflexions culturals de l'escriptor Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?
No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.
Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.
Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.
Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.
Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.
És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Els agents polítics i culturals de l'enlairament de certs escriptors, els consellers i ministres que ho fan igualment poden ser de dreta com de la pseudoesquerra de la moqueta i el cotxe oficial. Seria interessant fer una bona anàlisi dels escriptors creats pel poder dels diners i la política institucional, per la utilització massiva dels pressuposts i de les palanques de promoció mediàtiques. Seria molt interessant per a situar quines són amb exactitud les tendències culturals i polítiques d'aquells que administren els nostres imposts.
Però tot això requeriria una altra mena d'article i potser ens estam desviant de la qüestió que ens ocupava: recordem que contàvem la història del poemari L'obscura ànsia del cor i la seva traducció a l'espanyol per La Lucerna.
El poemari, sortosament, sense que l'autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l'any 1988 i, ara, mitjançant l'oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l'any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d'originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure'l editat algun dia. L'oferiment d'edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.
El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L'obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d'amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l'hora que durava la presentació, poesia en viu. L'autor, amb el llibre editat, l'estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d'algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d'informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d'aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l'aparició d'un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.
Però, aleshores, continuam parlant de l'any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L'obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m'interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d'hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l'eternitat dins d'un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d'algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d'art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d'oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d'escriure, ja que el desencís s'hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.
Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d'on (em vénen a la memòria els atacs contra l'obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t'ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l'època en què els nazis s'acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l'escriptor que no és d'aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d'aquell autor o autora que "molesten".
A vegades els "controladors" es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor. És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.
José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.
Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.
La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.
Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.
El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.
Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.
En el termini d'aproximadament un any, tenir a l'abast tan diverses i excel·lents traduccions era per animar qualsevol poeta. Com agrair la feina desinteressada dels diversos traductors? Pensava en la feina feta en silenci a Romania per la professora Lavinia Dumitrascu, en la de Nicolau Dols, Gabriel de S. T. Sampol, Julie Anne Wark Bathgate, Albert Herranz, José Luis Reina, Pere Gomila... A tot això hauríem d'afegir, i tan sols en el pla estrictament poètic, la publicació per Bromera Edicions del País Valencià del poemari Lletra de batalla que havia guanyat el Premi "Ibn Hazm" a Xàtiva i, més recentment El cant de la sibil·la per Brosquil Edicions, guanyador del Ciutat de Sagunt 2004.
I fa uns dies, concretant amb José Luis Reina alguns detalls referents a la traducció de L'obscura ànsia del cor, m'arribava la notícia d'haver guanyat el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 pel poemari Les ciutats imaginades, que Cossetània Edicions de Tarragona vol treure pel mes d'abril d'enguany. Per a un escriptor mallorquí que fa mes de trenta anys que escriu i publica i que mai, exceptuant raríssimes excepcions, no ha sortit a la premsa del Principat, les coses no rutllaven gaire malament. El problema era i és el de sempre: el silenci quant als llibres que editam el més del noranta per cent d'escriptors i escriptores d'arreu dels Països Catalans que no estam en la llista dels "promocionables", el control principatí de la promoció literària i no sé si dir "barceloní". Manca d'una visió general de la cultura catalana, com si els escriptors de la resta dels Països Catalans no existíssim i "Catalunya" fos simplement l'espai que ocupen les quatre províncies espanyoles de sempre: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Què hi farem! Sortosament els llibres, malgrat els intencionats silencis, hi són i, alguns autors, a vegades, molt difícilment, a poc a poc, aconsegueixen rompre la murada de ciment armat bastida pel comissariat neoparanoucentista.
La traducció de L'obscura ànsia del cor, l'aparició de Densa marea de tristeza de mans de "La Lucerna" i de José Luis Reina completava tot aquest caramull de traduccions a l'anglès, al romanès i a l'espanyol de què hem parlat una mica més amunt. Sense anar-ho a cercar, em trobava amb alguns dels poemes del vell i estimat poemari, L'obscura ànsia del cor. Casualitats? Un poemari sortat?
L'obscura ànsia del cor és ara també aquest llibre de "La Lucerna" que porta per títol Densa marea de tristeza. Un llibre que, en un principi, semblava condemnat a no sortir mai de les carpetes i dels calaixos del meu despatx fent eterna companyia a tots aquells originals que no han tengut sort. Inexplicablement, els versos de L'obscura ànsia del cor avancen a poc a poc, lentament, obrint-se pas en el món amb eficàcia sorprenent i demolidora.
Un bon amic meu, el gran poeta i escriptor de Santanyí Antoni Vidal Ferrando, sol riure de les provatures dels mediocres per a silenciar les obres dels autors d'aquesta terra. Vidal Ferrando és d'un tarannà molt més optimista que jo i posseïdor d'una vitalitat i una força creativa que em supera de molt. Parlant de les campanyes rebentistes contra els nostres escriptors, comentant la palesa injustícia de clans i comissaris quan ordeixen el silenciament i la marginació d'algun gran autor català, sol dir, sorneguer, que aquesta gent no pot fer res contra els bons escriptors, contra les obres de vertadera qualitat. Si l'obra ja s'ha publicat, si circula pel món i es ven mitjançant el sistema més infal·lible de promoció, el boca a boca; si el nostre autor ja és a les enciclopèdies, a les biblioteques; si sovint aquella obra que volen silenciar els comissaris es estudiada pels nostres alumnes... què han aconseguit amb les campanyes de marginació i desprestigi? Res de res. Qui s'ha desprestigiat realment... l'autor que era a la llista negra o els promotors de la campanya de silenciament? Antoni Vidal Ferrando i molts d'altres amics meus, igual de combatius i d'optimistes, pensen, i potser l'encerten a les totes, que el comissariat, amb les seves pretensions exagerades de domini i control cultural, només fa el ridícul. Un ridícul espantós en evidenciar davant tothom la seva enveja, la ràbia i mediocritat, la misèria personal que els té agafats per la gargamella. L'autor de vena ha de prescindir de les interessades tergiversacions que fan els comissaris i dedicar-se a fer una obra vàlida, de qualitat. La resta, diuen els meus amics, la relativa anomenada que pot donar o no la societat literària, el poder que controla l'àmbit cultural, ja vendrà amb el temps o no vendrà. És una qüestió extraliterària, un problema secundari que no ens ha de preocupar ni, molt manco, deixar que influeixi en la nostra feina creativa. El que compta de veritat és l'obra ben fet i publicada.
Segurament Antoni Vidal Ferrando i tots els altres companys de ploma l'encerten. Hi ha vegades que compartesc i defens plenament aquestes idees. He escrit molts d'articles al respecte encoratjant l'escriptor català, denunciat el servilisme i la ignorància de certs sectors de controladors culturals. L´únic problema que hi trob és que algunes vegades ens conformam amb aquestes valoracions, segurs de la validesa de l'obra escrita. Pens que no ens hauríem de conformar tant pensant que tanmateix, facin els que facin els comissaris, les obres bones suren malgrat les campanyes de silenciament. A vegades s'esdevé així, hi ha una victòria postrera damunt les mediocres que provaren de marginar un escriptor, un músic, un escultor, un pintor; bastaria llegir qualsevol història de l'art i la literatura per a restar informats al respecte. Però el que no hem de consentir, malgrat que tothom estigui segur del seu èxit amb els anys, és la manipulació i la mentida, la tergiversació i la mala fe. L'autor que estima la literatura, la història, el futur de la seva pàtria, ha d'aprofitar totes les tribunes que tengui a l'abast per a denunciar el que s'esdevé en el camp literari i cultural, per tal d'obrir pas a la bellesa i la veritat. Si els manipuladors del fet cultural no han perdonat ni perdonen l'existència dels nostres autors més estimats, si malden per a silenciar la validesa de llurs obres, de llur aportació a la nostra cultura... per què nosaltres ens hauríem de conformar a callar, acotar el cap davant la seva parcialitat i brutor? D'acord, confiem en la justícia final exercida pel pas inexorable del temps; però alhora lluitem contra la misèria que vol aclaparar-nos, contra la marginació contínua que s'exerceix contra una bona part de grans escriptors catalans del passat i del present.
Ciutat de Mallorca (20-III-06