Llorenç Villalonga: i la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Quan vaig acabar les primeres versions de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i Una Arcàdia feliç la vaig enviar a alguns especialistes en el tema villalonguià. Record que sempre trobava els mateixos entrebancs, idèntiques paraules. “L’obra està ben feta, és un bon aprofundiment literari a la Mallorca dels anys trenta, però són sobreres tantes referències a les relacions de Villalonga amb els caps de la repressió contra el catalanisme i l’esquerra”. I, també, l’acostumat comentari: “El falangisme de Villalonga és quelcom ocasional, sense importància, no té cap relació ni amb el passat ni amb el posterior futur de l’autor de Bearn”. Semblava que volien desanimar-me. Notava que no els havia agradat la meva provatura literària de novel·lar els anys de la guerra, les amistats de Villalonga en aquell estiu ferest del trenta-sis, el seu univers cultural reaccionari, el cinisme que sempre el caracteritzà, la forma amb que, juntament amb el seu germà Miquel, feren callar els col·laboradors de la revista La Nostra Terra, tots els que signaren la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals del Principat adreçat als mallorquins.
Altres estudioses del fet villalonguià i determinats escriptors amics feren tot el contrari: m’animaren i felicitaren per la feina feta. Fins i tot alguns em feren encertats suggeriments per a millorar els originals que els havia deixat llegir. Però els que m’encoratjaren per haver escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan varen ser una minoria. La majoria dels intel·lectuals consultats m’aconsellaven que el més prudent era no furgar en el passat falangista, de col·laboració amb el règim franquista, de Llorenç Villalonga.
Ara, una vegada guardonades les obres Les vertaderes memòries de Salvaor Orlan i Una Arcàdia feliç m’adon de la situació. Sembla que alguns estudiosos de la vida de Villalonga volen amagar, dissimular sigui com sigui aquesta estreta relació de Vilallonga amb els sectors més reaccionaris de la nostra societat. Han escrit (i cobrat molt per fer aquestes afirmacions!) que el pretès falangisme i anticatalanisme de Llorenç Villalonga era cosa de l’estiu del trenta-sis. Que després, en anar a viure amb Teresa Gelabert a Binissalem, es deslliurà de la seva relació amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Els articles de Llorenç Villalonga per a Ràdio Mallorca són obviats. I pensem que són escrits i radiats enmig de la més sangonosa repressió que es recorda contra el poble mallorquí d’ençà la guerra de les Germanies.
Si ho pensam amb deteniment, no és gens estrany aquest passar per alt aquesta època tan important de la vida de Villalonga. La confusió regna arreu. Alguns no s’han interessat a aprofundir en els anys de la guerra civil. Record que no fa gaire un dels especialistes més importants en l’obra villalonguiana, un dels seus més eminents correctors d’estil i de faltes d’ortografia, em digué que mai no li havia interessat la situació política en la qual es trobà immers Llorenç Villalonga l’any 1936 i posteriors. Afegí davant la meva sorpresa, que “mai no havia llegit els articles contra el catalanisme publicats en el llibre Centro” i que “mai m’he interessat per anar a cercar els articles de la guerra civil publicats en El Día”. Tot plegat ho trobava anecdòtic, sense importància. Davant aquesta evident manca d’interès cultural, d’ignorància refermada públicament, no vaig poder estar amb la boca callada i li vaig demanar si el seu interès sobre l’obra villalonguiana es reduïa a les faltes d’ortografia que feia l’autor de Bearn. Desvià la conversa i començà a parlar d’altres qüestions.
Però la confusió sobre determinats fets de la vida de Llorenç Villalonga és produïda pel mateix escriptor. Villalonga era prou intel·ligent per a deixar pistes falses al seu darrere. Ell mateix se’n va cuidar prou bé d’escriure llibres, per exemple Falses memòries de Salvador Orlan, on, com el calamar que amolla tinta per amagar el seu rastre, Villalonga amagava i dissimulava tan bé com podia el seu passat reaccionari. Pensem que Falses memòries de Salvador Orlan es publica a Barcelona l’any 1967, just en el moment que el nom del nostre autor és promocionat a fons per Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i l’editor Joan Sales. És una “operació” cultural d’alta volada. En aquells moments encara no ha sorgit el que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. Encara no s’han publicat els primers llibres de Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel A. Riera, Carme Riera, Gabriel Tomàs, Pau Faner, Biel Mesquida, Jaume Santandreu, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera, Llorenç Capellà o de qui signa aquest article. Manca una narrativa moderna. És per això que els intel·lectuals abans esmentats proven de recuperar per a la cultura catalana un autor, Llorenç Villalonga, que ha volgut triomfar en castellà i no ho ha aconseguit. Villalonga ha tengut sempre una relació problemàtica amb la nostra cultura. Però quan a Barcelona el comencen a publicar i, més que res, quan Bearn és consagrada com una de les “grans novel·les del segle”, l’autor canvia d’opinió. Aconsellat per Joan Sales, Villalonga comença a fer declaracions, a escriure pròlegs on es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament. Escriu Falses memòries de Salvador Orlan amb la intenció de donar suport a les tesis que fan servir els seus valedors per a introduir-lo al Principat.
En un llibre de Damià Ferrà-Ponç titulat Escrits sobre Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997) s’hi troba el capítol “Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga recollides per Damià Ferrà-Ponç” (vegeu pàgines 99-157) on podem trobar aquestes afirmacions de Villalonga justificant el seu passat falangista: “Els liberals érem esperits crítics, dubitatius i socràtics. Però no vaig poder evitar l’afiliació a Falange. M’hi vaig limitar a tasques d’assistència mèdica –per cert mai no vaig haver d’assistir ningú-, a escriure algun article i donar unes xerrades radiofòniques, tot plegat amb cap entusiasme i motivat per les circumstàncies”.
Aquesta és la versió “oficial” sobre el passat falangista i col·laboració amb el franquisme que perdura fins al present i que la redacció de les meves novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan semblava posar en qüestió. Per això els “amables consells” de “oblidar” aquest projecte “sense cap ni peus”, arribà a dir-me un dels assenyats “consellers” al qual li havia fet arribar originals de les dues novel·les.
Analitzant el material que s’ha anat publicant aquests darrers anys, rellegint Falses memòries de Salvador Orlan, constatam com Villalonga, a poc a poc, seguint la seva intuïció i els assenyats consells que li donava l’editor Joan Sales, es va anar construint una biografia que té molt poc a veure amb la realitat d’un intel·lectual mallorquí enemic de la normalització del català. Basta llegir els articles que recull el llibre Centro; cal anar al número 33 de Randa i llegir els articles a favor de Franco i el feixisme que llegeix per Ràdio Mallorca.
Però som a mitjans dels anys seixanta i, recuperant Mort de dama, que era una crítica aferrissada als membres de l’Escola Mallorca (i per això mateix un ampli sector de la cultura catalana de Mallorca mai no ha perdonat Llorenç Villalonga), es promociona Bearn. Entre tots, autor i valedors, es va bastint la “nova personalitat villalonguiana” que ha d’”anar bé” en aquesta nova situació cultural. Es tracta de fer veure al lector de mitjans dels anys seixanta que no hi ha tanta veritat en el pretès falangisme de l’autor de Bearn, que tot plegat va ser un simple “pecat de joventut” sense gaire importància. S’oblida intencionadament, no solament el parer anticatalanista de Villalonga i del seu germà Miquel en els anys trenta, sinó el paper repressor dels dos germans en temps de la guerra civil. Recordem que si Llorenç Villalonga parla per la ràdio contra l’esquerra i el catalanisme en el moment més àlgid de la repressió, és a dir, l’estiu i l’hivern del trenta-sis, Miquel, el germà, és aleshores cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears. La Comandància Militar és un dels màxims organismes de repressió establerts a les Illes per militars sublevats i falangistes que els hi donen suport.
Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan volen novel·lar la vida d’un personatge tan suggestiu com Llorenç Villalonga i, sobretot, els anys més conflictius i problemàtics de l’autor de Bearn: els anys de la guerra civil. Una època, no oblidem, en què no solament ataca la Generalitat de Catalunya, els intel·lectuals catalans del Principat i de Mallorca, els partits d’esquerra, les idees de llibertat i progrés que representava la República, sinó que dedica poemes a aquests escamots d’execució. Recordem el poema Falange publicat a El Día el 15 de novembre de 1936, en el moment de la màxima repressió i assassinats de mallorquins i mallorquines d’esquerra. Els assassins són descrits en aquest poema com “Arcángeles morenos con correajes de cuero; / la piel de queratina impregnada de aceite.../ ...Las flechas apretadas en un haz / tenían el sentido mitológico / del dios niño y audaz / ... Cara al sol, con la camisa nueva / que tú bordaste en rojo ayer...”. I quant a la repressió i als crims, hi ha uns versos d’aquest mateix poema summament suggeridors. La compara amb els versos de Paul Valéry, Homer i la Ilíada! No té desperdici. Qui sap si algun dels falangistes que encara romanen amagats, disfressats, per les cloaques de l’estat espanyol, la voldrien posar damunt les fosses comunes on romanen els ossos dels nostres morts. Diu el poema parlant d’aquesta repressió sagnant: “Dijo Paul Valéry que la luz es oscura / y el viejo mar de Homero es fosco en la Iliada. / Parecerá inclemente la mano que nos cura / sin opio ni poción edulcorada”. Té raó Villalonga: “La mano que nos cura” no actuava amb “opio ni poción edulcorada”. Actuava amb bales i trets al cap.
