Els cínics i menfotistes diran que és una mort molt dolça ja que qui accepta les regles del joc pot fruir dels privilegis que comporta l'exercici del poder. Ben cert que qui més calla, qui demostra en la pràctica una supeditació més ferma, una voluntat de "servei" encara més servil pot tenir garantit, sigui de la manera que sigui (el poder té molts recursos!), un futur personal còmode i amable. Per això mateix molesta l'actitud combativa i de vigilància d'Els Verds i, més concretament, de Joan Buades i Margalida Rosselló. Les contínues declaracions dels dirigents ecologistes en el sentit de fer real el que es va signar l'any 1999; l'exigència de recursos per a Medi Ambient i Benestar Social; la crítica a la retirada de la moratòria del Govern davant les exigències d'UM; el recordatori al president Antich que no ha de cedir davant les pressions dels poders fàctics de les Illes; l'oferiment continu d'alternatives quant a la protecció del territori i a la lluita contra els depredadors dels nostres escassos recursos (aigua, paisatge...) posen en evidència les claudicacions de les altres forces davant la dreta de sempre. Aleshores l'exemple diari dels ecologistes posa en evidència totes les covardies i tots els abandonaments. (Miquel López Crespí)
La criminalització de la dissidència: Margalida Rosselló i Joan Buades
Per Miquel López Crespí, escriptor
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
Qualsevol declaració de Margalida Rosselló o de Joan Buades serveix per fer pujar la tensió d'alguns socis del Pacte de Progrés. Des del mateix començament de la legislatura demonitzar Els Verds i més concretament al conegut diputat eivissenc ha estat -i és!- l'entreteniment estimat d'alguns dirigents del PSOE i d'EU. Tothom recorda encara el virulent d'atac d'Eberhard Grosske contra Joan Buades en una famosa intervenció que va fer a Eivissa dia set de maig del 2001. És la coneguda criminalització del dissident. Hi ha notícia concreta en les hemeroteques dels diaris de les Illes i en la memòria dels sectors progressistes que donam suport al Pacte (un Pacte al que ajudam malgrat totes les seves contradiccions i mancances).
Aquests dies, quan es discuteixen els pressuposts del Consell d'Eivissa Formentera, tornen a sonar els tambors de guerra contra Els Verds. Tot serveix per a posar nerviós el "personal". Que Margalida Rosselló no hagi volgut anar a la reunió entre EU i el PSOE en la qual han acordat alguns punts referents a futures lleis sobre el territori ha agreujat encara molt més la situació. Els atacs contra Joan Buades i els sectors més combatius d'Els Verds assoleixen ara mateix quotes altíssimes: "Joan Bades fa el joc a PP", "la seva actitud només serveix a la dreta", etc., etc. El conegut sermó de qui ha abandonat tot per la poltrona. Servils de tota mena i condició que no entenen la defensa autèntica d'idees i de programes.
Què s'esdevé realment en la política illenca per haver d'assistir de forma permanent a tota aquesta mena d'espectacles lamentables? Des de quina "cultura" del sectarisme i el dogmatisme més barroer s'ataca les persones o els col× lectius que volen ser coherents amb unes idees o uns principis? Què molesta de Margalida Rosselló o d'Els Verds d'Eivissa i Formentera? La defensa aferrissada d'un programa, dels acords signats el 1999? En política tan sols serveix i es premiat l'oportunisme i el menfotisme? Per quins motius determinada gent es dedica any rere any a criminalitzar el crític d'esquerres, l'ecologista que no vol ser un simple instrument en mans dels poderosos que es reparteixen el pastís?
Hi ha diverses teories provant d'analitzar l'inexplicable. La més coneguda és aquella que parla de simple dinàmica electoral, d'administració i conservació de les poltrones obtingudes. Per aquest sector, el projecte sempre latent d'Els Verds de voler impulsar un programa propi i alternatiu seria el "perill", l'"amenaça" a combatre. No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies (però podria ser molt bé per la coherència i combativitat demostrada per Joan Buades) el diputat eivissenc polaritza aquesta por i es fa mereixedor de tots els llamps i trons de la tempesta contra el projecte Verd. Per altra banda hi ha forces provinents del PSM, del PSOE i fins i tot de la mateixa EU que, vistes i comprovades les claudicacions davant la dreta que representa Munar (i que es constaten cada dia), creuen en la necessitat història de passar a enfortir aquest projecte alternatiu.
Els sectors especialitzats en la criminalització de la dissidència política tenen una por malaltissa a la hipotètica possibilitat de "contagi" per part de Margalida Rosselló i d'Els Verds de Mallorca de les teories (perillossímes, pel que sembla!) de Joan Buades. Aquest seria l'origen autèntic del pànic que palesen, la causa primordial des les campanyes de mentides i tergiversacions contra el combatiu ecologista. Recordem que els nervis i l'intoxicació augmentaren de forma intensa pel maig del 2001 quan Joan Buades declarà a la premsa que "Si avui hi hagués eleccions nosaltres ens presentaríem en solitari". Buades definí la campanya ordida en contra seva com a "típica de l'estalinisme" i digué també que "no hauria problemes si tots els membres del Pacte portassin a la pràctica de forma coherent els acords signats l'any 1999".
I Joan Buades afegia, per arrodonir encara més les seves opinions: "L'actitud de Grosske ve donada pels problemes previstos quant a les eleccions del 2003. Ell sap que en solidari no treurà res per la qual cosa s'ha d'apropar al PSOE o ha de reeditar la coalició amb Els Verds de Mallorca".
Les preocupacions augmentaren encara una mica més quan la consellera de Medi Ambient, avorrida davant les contínues claudicacions de l'executiu davant Maria Antònia Munar, declarava als mitjans de comunicació (14-IX-01): "Nosaltres no estem disposats a seguir en el Govern a qualsevol preu". Jordi López advertia al president Antich que "en el Pacte no hi ha socis de primera [en clara referència a Munar] ni de segona i nosaltres només tenim un diputat menys que UM". Era evident que, a finals del 2001, el Pacte secret Antich-Munar ja no era tan secret i allò que ja havia denunciat Mateu Morro l'any 1999 ara s'evidenciava com una realitat clara i llampant. Que partits i organitzacions considerades l"ala esquerra" del PSOE facin seguidisme és normal i aquesta és la seva funció. Però per a partits i organitzacions del tipus Els Verds o el PSM, el callar, l'acceptar el que Antich i Munar pactin d'amagat per damunt dels altres i sense fer cas d'alternatives o suggereriments només els pot portar a perdre vots, a ser considerats un simple apèndix del PSOE.
I aquí ensopegam amb el nus vertader de la qüestió. En no tenir un programa alternatiu al PSOE tampoc no tens problemes en acceptar la política del partit majoritari del Pacte (malgrat aquesta política es trobi completament hipotecada a Maria Antònia Munar). Però per a organitzacions que tenen possibilitats de créixer i desenvolupar al màxim les seves potencialitats (com és el cas del PSM i d'Els Verds), la supeditació permanent al Pacte PSOE-UM només pot significar la mort política. Els cínics i menfotistes diran que és una mort molt dolça ja que qui accepta les regles del joc pot fruir dels privilegis que comporta l'exercici del poder. Ben cert que qui més calla, qui demostra en la pràctica una supeditació més ferma, una voluntat de "servei" encara més servil pot tenir garantit, sigui de la manera que sigui (el poder té molts recursos!), un futur personal còmode i amable. Per això mateix molesta l'actitud combativa i de vigilància d'Els Verds i, més concretament, de Joan Buades i Margalida Rosselló. Les contínues declaracions dels dirigents ecologistes en el sentit de fer real el que es va signar l'any 1999; l'exigència de recursos per a Medi Ambient i Benestar Social; la crítica a la retirada de la moratòria del Govern davant les exigències d'UM; el recordatori al president Antich que no ha de cedir davant les pressions dels poders fàctics de les Illes; l'oferiment continu d'alternatives quant a la protecció del territori i a la lluita contra els depredadors dels nostres escassos recursos (aigua, paisatge...) posen en evidència les claudicacions de les altres forces davant la dreta de sempre. Aleshores l'exemple diari dels ecologistes posa en evidència totes les covardies i tots els abandonaments.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (11-II-02)
