El teatre modern a
Mallorca i la transició
Per Miquel López Crespí
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
La primera reunió la férem a la casa que
l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un
despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a
un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa
Caterina
La publicació del llibre de l'amic Antoni
Serra No hi ha quart poder m'ha fet reviure tot un munt
de vivències i de records personals que van estretament lligats
al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus
llibres de memòries i d'assaig, concretament en
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i
antifranquisme i No era això: memòria política de la
transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una
relació d'amistat i col× laboració de
més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor.
L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner,
Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar
A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va
ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament
amb Josep Melià i Blai Bonet) els qui, a conseqüència del Premi
"Ciutat de Manacor 1973", m'engrescaren a publicar-lo i em
consolidaren així en la sempre incerta aventura d'escriure. Però
ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps
que el coneixia personalment, i que els antifeixistes
mallorquins seguíem les seves col×
laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les
activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic
Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article.
No hi ha quart poder m'ha portat a la
memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula
escrita i la militància organitzada, ens semblava possible
acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la
dictadura franquista. Antoni Serra vol oferir una narració de la
seva experiència periodística, de les seves aventures per
Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits
són els capítols dedicats a Josep Pla, Gabriel Alomar o les
tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades
clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic
Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època
d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra
Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens
d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves
que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es
tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de
capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava
per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que
l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un
despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a
un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa
Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a
Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de n'Antoni
Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió
franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer
l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos
internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment
un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a
l'estranger. El pla em semblava perfecte. Era una època en què
molts treballadors eren torturats a les casernes de la Guàrdia
Civil i als soterranis dels governs civils (omnímode regnat de
la Brigada Social i els seus sequaços!); es tractava
d'aconseguir que la repressió contra la cultura topàs amb una
organització i amb un suport solidari internacionals.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar
les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial
Moll, al carrer de la Torre de l'Amor. No en férem gaires, de
reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa
gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en
Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i
jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens
ortodox. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar
el pis del carrer de Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu
atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son
Rapinya i jo l'ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols...
I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous.
La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet.
Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de
contes i de la novel× la d'Antoni
Serra La gloriosa mort de Joan Boira. Podríem parlar
també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a
projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de
desenes de debats sobre el compromís de l'escriptor, del paper
de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i debats amb l'amic Antoni Serra
serviren per a anar constatant com no tothom, en el ram de la
ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la
lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ha
parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors,
L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El
(meu) testament literari. Aleshores comprovàvem que eren
molt pocs els escriptors amb idees semblants a un Pablo Neruda o
un Vicent Andrés Estellés o Pere Quart. Si la gent tenia por de
participar en una organització gremial, netament professional,
com el Pen Club... ¿com podíem esperar una futura i hipotètica
militància en partits veritablement antifeixistes?
Però avui només volíem deixar constància del
nou llibre de l'escriptor Antoni Serra i de les vivències
compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi
ha quart poder.
"El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura,
etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de
sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular
dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió,
i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma
barroera el mateix poble" (Antoni Serra)
Pel desembre de 1984 Antoni Serra redactava
un pròleg a una obra meva de teatre: Homenatge
Rosselló-Pòrcel. Aquesta obra, que havia obtingut el Premi
de Teatre "Ciutat d'Alcoi 1984" va ser editada per la Diputació
Provincial d'Alacant, i Antoni Serra hi va escriure una sucosa
introducció sota el títol "Un text compl/suplementari" (escrit a
Son Rapinya amb data de desembre de 1984).
El pròleg a Homenatge Rosselló-Pòrcel
deia:
"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e
sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir'.
(Jaume Roig)
'Escric aquest text (no sé si arbitrari o
anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic,
com volien Gabriel Alomar o 'Xènius', i ara que l'anarquisme pot
esser el substitut del 'terrorisme cultural', (veni, Creator
Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer
personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa,
sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a
casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat
competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un
toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges
dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb
ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica
materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom
(tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan
disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil×
litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el
carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un
somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia
angoixa i la pròpia frustració.
'Bé, deixant de banda les circumstàncies
personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí
sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser
objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que
Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits
voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge
Rosselló-Pòrcel ha estat premi 'Ciutat d'Alcoi'. El títol,
just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i
descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam
la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs
on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important
tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens
dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al
lector/espectador, sinó com a punt de referència per a
ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els
fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè,
malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes
ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben
actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres
mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i
oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser
matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal
per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de
narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes
a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López
Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra
just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la
matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg
període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política
activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra
culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment
desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a
escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan
sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la
tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou
poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa
bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves
necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur.
És el fatum, com deien els nostres avantpassats els
clàssics, de cada dia més oblidats.
'Així i tot, al marge d'objectivitats i de
subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom
buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments
de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó,
'ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina
grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels
forats closos'. Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque
finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi
probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al
paradís kafkià. Per què no?
'El temps, encara que no ho sembli, no ha
estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme
no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no
sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les
religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells
personatges, com a la comedia dall'arte convertida en
drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat
de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres
externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la
Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la
reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi
hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja
se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes
romanen, no volen perdre el protagonisme.
'I ha estat curiós això que hem vist durant
aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat,
a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat
renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple.
Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx,
Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann,
etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons
-populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant
Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han
deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de
bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi,
efectivament. I la 'culturització' de les masses a través de la
televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada
més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes
dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis
d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat
més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
'I ha estat en aquesta època de felicitat
sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel
López Crespí.
'I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i
ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa,
poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè,
al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental,
independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però,
una forma 'normal' de cridar l'atenció dins una cultura
'anormal' com la nostra, i cal acceptar-los amb la
transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir,
amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa
avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
'Això ho sap molt bé López Crespí,
evidentment...
'I ho sap també un altre amic escriptor,
Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic
d'Històries per a no anar mai a l'escola, que
López Crespí 'ha entès els preceptes ètics d'un compromís
polític sense compensacions'. Afirmació a la qual jo afegiria, a
més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència,
sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre
per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra
difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou
interessants (complementacions mútues dels sons, dels
personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme
trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el
món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
''Els fills dels senyors tenen pixera!' he
llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els
personatges, però David contesta: 'Investiguen un 'nou'
classicisme. L''art intemporal', en diuen, 'copsador
d'essències''. En voleu més, d'evidència?
'Cal advertir, a més, que el teatre de López
Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca
pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de
rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura
gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme
popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos
Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no
precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma
barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no,
amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una
panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés
normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut
el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si
és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia
angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix
de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també
de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble.
I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada,
de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
"L'important, a fi de comptes, és la feina
que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme,
la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb
estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i
tenir el pensament sempre obert a la curiositat" (Antoni Serra)
'Max Frisch va escriure a Mein Name sei
Gantenbein, que 'va romandre fins al final a la cambra de
literatura del Reich'. A quina cambra de literatura ens deuen
haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem
tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se.
És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja
ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista,
potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, /
manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola /
pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura
institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i
pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la
castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb
l'esterilització pasteuritzada del cervell.
'No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel
tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat
a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació,
paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de
Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre,
l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
'I així, lentament, a poc a poc, les hores
que estimaven han tornat més pàl×
lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines
d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta?
Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de
Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada
de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals
respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre
que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre
nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura
catalana.
'Tenim tant de temps per a morir de fàstic,
gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes,
roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però
els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que
figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no
permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb
Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient.
Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho
sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el
nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria
adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un
escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts
de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis,
«no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu
aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi».
Així pot arribar a esser de vel×
leitosa la persona humana.
'L'important, a fi de comptes, és la feina
que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme,
la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb
estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i
tenir el pensament sempre obert a la curiositat".