XAPAPOTE SOCIAL
El 24 de Gener passat, els directius de la naviliera Iscomar anunciaven, en roda de premsa, un increment d'un 37% dels beneficis de la companyia en 2006, respecte als resultats de l'any anterior (en 2005, per la seva banda, van suposar un increment del 24 % respecte a 2004). Com es veu, la companyia de la família Seguí va vent en popa, almenys quant als resultats declarats es refereix. I a tot això no són alienes les extraordinàries iniciatives de col·laboració que ha rebut des del poder polític. La generosa renegociació del deute, fa dos anys declarada de 5,7 milions d'euros amb l'Autoritat Portuària presidida per Juan Verger (actualment, més de 6 milions d'euros, segons fonts de l'Agència Tributària), només és una mostra de la relació “estreta” entre la família menorquina i l'extint govern del PP: quan una es constipava, l'altre esternudava.
Mentre es publicaven aquests extraordinaris resultats, els treballadors d'aquesta empresa es concentraven cada dimarts davant les portes del Parlament Balear, en protesta per un ERE (Expedient de Regulació d'Ocupació, mecanisme legal que permet a les empreses acomiadar col·lectivament, de forma barata) que el Govern de Jaime Matas li havia aprovat el 30 d’agost de 2006, afectant a divuit treballadors, tot això quatre dies abans que Iscomar anunciés els beneficis referits al primer semestre de 2006 (una pujada del 77 %, abans d'impostos, interessos, depreciacions i amortitzacions). El dia que es van declarar aquests resultats semestrals (4 de Setembre de 2006, EuropaPress) ens varem explicar les presses de la Conselleria de Treball de Cristóbal Huguet per aprovar el ERE: hagués quedat molt lleig el fer-los aquest regal després que Iscomar exhibís tan sucosos beneficis. Simultàniament a aquest parany legal contra els treballadors, els directius del Grup Contenemar-Iscomar, aquests que semblava no podien pagar les indemnitzacions per acomiadament als afectats pel ERE, demostraven suficient solvència econòmica per a entrar, juntament amb els danesos de Clipper, a comprar les Drassanes Izar, de Sevilla.
La política laboral d’Iscomar està muntada sobre la flexibilitat total dels empleats, entre les empreses del Grup Contenemar que operen en Balears (Iscomar, Estibadora Palma Port, Tallers Porto Pi, etc.) furtant a la representació laboral la informació sobre els moviments de plantilla. Com davant dels trileros, mai saps molt bé on està el ciuró. La por, ja se sap, genera més submissió que rebel·lia. Iscomar s’estima més treballadors i sindicats submissos, i càrrega sense contemplacions contra qui no ho som, atemorint a la resta. La prepotència dels directius d’Iscomar va quedar molt de manifest en la tramitació del ERE. Però també i durant anys, en el sistemàtic i injustificat retard en el pagament dels salaris dels treballadors adduint, qui ho anava a dir, “dificultats econòmiques”, argument que va contar amb la sorprenent comprensió de la Inspecció de Treball (més de deu denúncies de CGT en els últims dos anys, cap sanció). L'inspector encarregat d'investigar aquestes denúncies va ser el mateix que també els va informar a Iscomar, favorablement, l’ERE de 2006.
El 24 de febrer de 2004 es va produir un greu accident al port de Palma. Una grua de gran tonatge d’Iscomar es va desplomar sobre el vaixell de càrrega Benijofar, de la mateixa naviliera, aixafant un camió de càrrega en la seva caiguda i partint-se en dos, per l'impacte sobre el buc. La part superior va caure a l'aigua per l'altre costat del vaixell. Va ser un autèntic miracle que no haguessin desgràcies personals, i que dos obrers, que van caure al mar des de la cabina de control de la zona alta, no sofrissin més danys físics que rascades i hipotèrmia, per la baixa temperatura de l'aigua, a més de l'ensurt de la seva vida. Verger, president de l'Autoritat Portuària, i Villalobos, director del ara extint Institut de Salut Laboral, s’afanyaren aquell mateix dia a atribuir les causes a “errors mecànics”. La CGT va demanar informació, a l’Inspecció de Treball i a la pròpia empresa, que mai no va arribar. La circumstància afortunada de no haver víctimes va permetre a polítics i empresa tirar de seguida terra sobre l'assumpte. Però la informació subministrada pels propis treballadors anava més enllà dels eufemismes de les autoritats: una grua reciclada provinent de Canàries, mecanismes de seguretat obsolets i inútils, fatiga de materials i estructures portuàries tercermundistes i perilloses.
Ara, l'accident i enfonsament del Don Pedro ha omplert de brutícia les platges i la zona costanera de la capital eivissenca. La responsabilitat d’Iscomar en l'atemptat ecològic s'ha de depurar fins a les darreres conseqüències. En l’investigació de les causes, és imprescindible tenir en compte l'antiguitat, funcionament i estat de conservació del buc sinistrat, així com la seva càrrega, i la durada de les jornades de treball que suportava la plantilla en el moment de l'accident. Tot això sense oblidar-se d'avaluar el risc de la resta de la flota de la companyia per aquestes mateixes causes. Però, a més de reparar el desastre mediambiental, hem d'acabar amb el xapapote social que suposa l'actuació d'empreses com Iscomar que, juntament amb altres (com Remolcanosa, amb els seus treballadors en vaga indefinida des de fa més d'un mes), converteixen el recinte del Port de Palma en un espai d'explotació, precarietat i riscos laborals. I tot això amb la patent d'impunitat que els concedeixen les presumptes autoritats.
Pep Juárez, secretari d’Acció Sindical CGT-BALEARS.-Juliol de 2007.
